Una cosa que no té res a veure

Oh... el tren tan bonic que destroça el meravellós paisatge de Premià i moltes altres ciutats i tot per què? Potser per un retall de pressupost o un enginyer massa orgànic o tant em fa. Un viatge curt però intens... intens de calor i gent, tots amb la mateixa mirada a terra o amb els ulls tancats com si els altres no hi fóssim o el terra fos més entretingut.
Bé, ja he arribat a Barcelona bonica però monòtona, gran però repetitiva, fluïda però embogida. A Bcn, com a totes les ciutats... és una mostra més d'un creixent descontrolat on trobem gent pel carrer que demana una mica de diners i el que li acostumen a donar són menys de 10 cèntims. Una ciutat neta però despreocupada que només es fixa en fer-la bella però no equilibrada. Pujo les escales...l'ascensor sempre va ple però buit de conversa... és impresionant veure persones dia rere dia i ni un ni l'altre ha fet l'intent de parlar-hi com demostrant a l'altre de que ja és feliç o de que no tens interès.

Al treball sempre faig lo mateix, asseure'm i observar...observar una pantalla que només em diu una cosa... res. Un treball monòton on l'únic que faig és esperar una trucada de una persona supersticiosa que es creu totes les tonteries que els mitjans de comunicació, la majoria de mitjans, li diuen. I dir-li amb moltes falsedats o invencions que tot anirà bé i que el món de Heidi existeix arreu. Potser el treball és una merda però ni el meu treball és l'únic ni jo l'únic amargat, si la pasta va llavors són molts els que venen inclús els seus amics o familiars perquè lo important és sobreviure i no pas ser feliç.

El mateix recorregut però ara de tornada... menys gent i menys ambient, les coses estan més apagades a excepció del soroll incondicional dels automòbils i dels joves cridaners.
Bufff... per fi a casa de nou... a les meves estones lliures... em dedico a veure alguna pel·lícula interesant d'acció, llegir sobre un escriptor que tracti temes actuals i pensar... pensar sense arribar mai a cap conclusió. Els escèptics, els millors potser, covards però decidits, indecisos però no amb les seves idees.
La nit... la tranquilitat, a dormir... dormir i creure que demà serà un millor dia però no per mi sinó pels altres ja que l'interès propi sempre ve definit per l'efecte que els altres o les altres coses les volem tenir o semblar-nos-hi.
Per què dormir? Potser perquè sempre ha estat així i no canviarà..