Una conversa en Falles. (Versió Hiper-realista).

Feia una vesprada calorosa de Falles, a Sueca. El sol era brillant, i li donava al
paisatge la típica lluminositat mediterrània que el caracteritzava.
Com tots els anys per esta època de festa, els xiquets estaven a tota hora tirant coets,
ja des d'abans del dia de la plantà (i fins la nit de la cremà), mentre que els majors, quan
podien, es dedicaven a visitar relaxadament les diferents falles de la ciutat, durant el curt
temps de vida d'estes.
També es veia als fallers i les falleres anant de cercavila pels carrers, o reunint-se en
el seu casal o xerrant al voltant de la falla, alhora que li donaven una ullada per a tindre
cura de què ningú arranqués els dits dels ninots. Tots esperaven que fos la seua falla la
que guanyés el primer premi, però la majoria no veuria complit eixe desig, perquè a
Sueca hi havia unes setze falles, i ninguna romania al marge del concurs.
De tota manera, una vegada conegut el veredicte del jurat, el desencant solia passar
prompte i no es tardava massa temps en deixar de pensar en tant de concursos i en tornar
a omplir de festa l'esperit; amb les tradicionals cançons que tocaven els músics de cada
falla; amb la beguda, abans vi, ara de tot; amb els balls en els casals, per la nit; amb les
paelles, els bunyols, les xocolatades; amb les mascletades i els castells de focs
artificials...
És la festa de la llum i el color, i també de la nit, de la foscor, de la música i el
soroll, de les traques, de la pólvora, de l'olor, de vetlar i de matinejar, de beure i de
menjar, de xerrar, de ballar, de donar voltes per la ciutat, passejant, de mirar i
contemplar...
Són temps despreocupats, en els quals es pot albirar la tranquil·litat, i viure.
Però, a mesura que s'acosta la nit de Sant Josep, el denou de març, es percep en
l'ambient com naix i augmenta una certa inquietud. Tots esperen i temen alhora la
cremà de les falles, clímax d'esta festa i moment apoteòsic, però que també marca el
final de la diversió i la tornada a la quotidianitat.
No obstant, aquella vesprada encara faltava bastant de temps per a la nit del foc, i
l'ambient faller, pel moment, era molt distés.
Immersos en aquest ambient, David i Ernest es trobaven xerrant en un banc de la
Placeta del Convent. Ningú dels dos era faller (encara que Ernest ho havia sigut de
menut, però ja no), i, malgrat això, als dos jóvens se'ls havia contagiat l'aire de festa
que es respirava pertot arreu, sobretot per la flaire a pólvora, però també per moltes
altres coses, inclòs l'oratge.
Mentre parlaven entre ells, al mateix temps també es dedicaven a percebre i sentir
el món que els envoltava, gaudint del sol i del dia. Per a ells, estos eren uns d'eixos pocs
moments radiants que es donen al llarg de l'any, i en el futur els recordarien amb una
gran sensació de benestar.
Però, justetament, la seua conversa tractava, més que res, sobre l'ambient nocturn
de les Falles, molt diferent al que estaven vivint en aquells instants.
A pesar de no pertànyer a ninguna falla, la nit anterior (i l'altra també) havien eixit
de marxa pels casals amb els altres amics (els quals tampoc eren fallers). Estes festes
són bastant obertes (almenys a Sueca), i tothom pot entrar tranquil·lament als balls que
es fan cada nit als casals de les diverses falles.
Els dos amics estaven comentant que els agradava molt l'ambient que hi havia pel
dia durant les Falles, els encantava el canvi que introduïa la costum fallera en la
monotonia de tot l'any, i s'ho passaven molt bé en eixes festes, durant el dia.
Però deien que per la nit era altra cosa. I és que, al no ser fallers, se'ls produïa una
discontinuïtat entre el ritme diürn i el nocturn, i es prenien les nits de Falles com una
cosa separada del dia i no massa diferenciada respecte a les nits de festa de la resta de
l'any.
Per a ells, anar de casals començava a resultar-los paregut a anar a les Tasquetes, o
al Café Llarg, o al Pimwi's, o al Sol, o al Poc Cervell, la marxa de pubs que solien fer
tots els dissabtes per la nit, fins ben entrada la matinada. Sols diferia en què en Falles
era com viure tres o quatre dissabtes seguits, tots junts, un al costat de l'altre. Esgotador.
Notaven, amb temor, que, llevat de la de la cremà, les nits de Falles també se'ls
anaven fent monòtones i sense atractiu, com quasi totes les altres.
¡I pensar que, fins feia pocs anys, per a ells, en Falles, les nits eren màgiques!
Una vegada es fartaren de criticar i matxacar la monotonia, passaren a xerrar sobre
altres assumptes. Hi començà David, queixant-se. I, sense tindre-ho previst, encetà un
tema amb molt més de suc i emoció per al seu gust, i sobre el qual també solien pensar i
conversar molt a sovint durant tot l'any.

- No follem, ¿eh?
- ¡¿Que no?! Si, anit, mentre tots estàvem ballant en el casal, tu et passares a vora
tres quarts d'hora enrotllant-te amb una.
- ¿De veres? ¿Aleshores no era un somni? És que havia begut tant, i anava tant
garrofa, que ara no sabia cert si havia passat de veritat. ¡I això que he estat pegant-li
voltes tot el dia!
- ¡¿Què?! ¿T'enrotlles i quasi no ho recordes? ¿Però tu estàs idiota? Ja t'he dit
moltes vegades que no begues. Segur que jo no oblidaria cap rotllo amb ninguna xicona.
...Si algun dia aconseguís enrotllar-me.
- Ja, però... segur que allò d'ahir es tractava només un rotllo passatger, i ja està.
- ¡¿Només?! ¡¿I ja està?! Doncs jo no he tingut mai ni això. ¡I mira que ho he
intentat amb moltes xicones! Però no hi ha manera, ninguna vol. ¡Fotre!
- No t'angoixes. Pel que puc recordar, anit tampoc era una meravella.
- La veritat és que tens raó, no estava massa bona.
- ¿Veus? I, a més, jo també estic en la mateixa situació que tu. Potser sí molt de
rotllo, molt de rotllo, però de polvos res, igual que tu.
- Ja ho sé, ja. El pitjor és que els altres amics de la colla també estan per l'estil. I
també molts altres xics que conec. Encara que alguns d'ells ja ixen amb una xica des de
fa temps, i diuen que estan enamorats (o almenys que es volen), i que tenen prou
confiança de parella. Doncs res. Ells tampoc suquen. ¡Això és passar-se'n! ¡És inhumà!
¡Vaja expectatives tenim! Potser nosaltres estem massa eixits, però.. ¡¿És que les
xicones no tenen gens de fam?!

- No ho sé, xe, no ho sé. Però, realment, és preocupant.







Sueca, a 10 de febrer de 1998.
Joanjo Aguar Matoses.
Als meus amics.


3