UNA BONA DECISIÓ

UNA BONA DECISIÓ

-Facin les seves apostes! Última oportunitat abans del partit final!- Vaig poder sentir que aquell home cridava a l'entrada de l'estadi.
Jo em vaig dirigir a la porta, sabia que m'esperava un partit molt dur, devia de estar concentrat, érem a semifinals, no ens podíem permetre perdre, sinó tota la nostra feina realitzada durant la temporada no serviria de res. Sempre quedaven anys i anys per guanyar partits, però devia de ser un partit impecable en el que guanyar una gran copa i ser l'equip que sortís en totes les portades de diaris i revistes més famoses venudes per tot el món. Ja podia veurem posant davant dels fotògrafs amb el meu equip i imaginar-me els titulars "Els Blue Rocks guanyen les semifinals contra els Monthers".
Després de canviar-me, em vaig dirigir al camp de beisbol. Allí, ja es trobava tot el meu equip. Els espectadors ja estaven menjant hot-dogs y crispetes. Desprès de tot l'entrenament, per fi, va començar el partit, em van nombrar càpita només començar-lo, per lo qual, Henry, qui era qui exercia habitualment de capità, es va enfadar molt i ens va amenaçar a tots en canviar-se d'equip. De totes formes, el partit durant la primera part va anar molt bé, dos home-runs per part nostra i un per els Monthers. La resta del partit va succeir de la manera esperada, tan sols una lesió -pobre Ben, era la segona vegada que es torcia el turmell aquesta temporada. Vam fer dos home-runs més i es va acabar el temps. Havíem passat a finals! No m'ho podia creure, havíem derrotat el Monthers!
Dins els vestuaris, en Henry no estava molt content, creia que tot el mèrit havia sigut seu i ningú ho reconeixia. Llavors els altres es van enfadar molt, perquè tothom havia treballat molt. Van posar-se a discutir tots alhora fins que jo vaig interrompre la discussió:
- Eh, nois, no val la pena barallar-se per aquesta tonteria -vaig dir-los jo en to reconciliador i pacífic.
- Ja ho has sentit Henry, no val la pena barallar-se per una tonteria que ja està decidida -va dir en Tony.
-Què esta decidit, Tony? Encara no em decidit res, i sobre què? -va preguntar en Henry amb to de superioritat.
- Ho saps molt bé, Henry, et volem fora de l'equip després de la final. T'ho vam advertir molt bé -li respongué en Peter, mai l'havia vist tan seriós.
-Què? Em voleu fora de l'equip? Quina bogeria. Què em advertireu, Peter? -li digué Henry a en Peter.
- Doncs està molt clar, Henry. Sempre ens montes numerets quan el demès no admeti'm que tota la gloria es teva, i això s'ha acabat, aquí tothom te la mateixa part de victòria i a més, som amics, no rivals, que es com ens veus a tots nosaltres, Henry. Som el teu equip -li contestà sense pensar-s'ho dos vegades en Mike.
Llavors en Henry es va aixecar de la banqueta on estava segut rodejat per els altre jugadors, va agafar la seva bossa i se'n va anar. Els altres jugadors, no van obrir la boca durant tota l'estona dins el vestuari. Quan vaig acabar, em vaig acomiadar i me'n vaig anar a casa.

En arribar a l'entrada, vaig veure un Mercedes negre i un home amb barba blanca, vestit molt elegant. A darrere seu hi havia altres dos homes, que pareixien més joves. Vaig pensar que estarien per protegir-lo, ja que eren molt grans i semblaven durs. M'estaven esperant, però, per a què?. Vaig mirar a l'home de la barba i ell a mi i em va fer un somriure. Jo no me'n fiava. Pel seu aspecte pareixia un membre de la màfia, no m'estranyaria mica.

Jo era Paul Grint Peg, jugador estrella del beisbol professional. Tenia diners, fama y salut. Encara que era solter, vivia en una casa prou gran com per tenir deu fills. Però, qui sap els perills de la vida? Què voldrien aquestos personatges? No coneixia a ningú que hagués rebut una visita de la màfia. Vaig anar atracant-me poc a poc, i llavors va ser quan el desconegut va obrir la boca.
- Estimat Paul, et doni la meva 'enhorabona per el gran partit d'aquesta nit, ha sigut..., com podria definir-lo? Ah, si! Fascinant.
- Perdoni, qui es vostè? Em sembla que no ens coneixem. Què es el que vol? -vaig dir una mica tremolós, en part pel cansament del partit i per l'altra part per la por. Estava espantat, no m'agradaven les visites desesperades, i menys si devia descansar per a l'endemà, que m'esperava la final.
-Soc Lewis Loute, i vinc a fer-li una proposta, que es la següent: a canvi de que perdeu el pròxim partit, li ofereixo tres milions d'euros.
Quan vaig sentir allò, em vaig quedar totalment sense paraules. Què devia fer? Aquell desconegut tenia a dos homes més grans que jo allí darrere. Devia sortir corrent, o acceptar l'oferta?. No em semblava molt convenient deixar a tot el meu equip tirat desprès de tots els grans esforços que havíem fet durant tota la temporada. Inclús podia arribar a guanyar més que tres milions, això era per a mi la meitat del que guanyava normalment en una sola temporada.
-No crec que pugui acceptar-la, no em pareix bé, i no seria capaç de fer-ho. A més, vostè no sap si guanyarem -vaig dir-li preocupat al home.
- Que no pot? Au, vinga, no li deu costar molt, són tres milions per perdre aquest partit, segur que no li han fet mai una oferta així...- va dir amb aires de superioritat.
- No ho accepto, el meu equip i jo em treballat molt per arribar fins on som, ningú en llevarà el mèrit i ni per una quantitat extraordinària de dinés perdríem cap de nosaltres.
Em vaig acomiadar i vaig entrar dins de la casa. Em vaig posar el pijama i me'n vaig anar a dormir. Què s'havia cregut aquell home? Venir i dir-me que perdés l'últim partit de la temporada. Quina bogeria. Al fi, vaig poder dormir-me.

Al matí següent, a les nou del matí va sonar el telèfon, era en Mike.
-Hola, Paul - es notava que estava preocupat.
-Què et passa? Tranquil·litza't...-li vaig dir de manera serena per poder relaxar-lo una mica.
-Ahir per la nit va venir un home a casa meva...- semblava que no podia continuar, així que el vaig forçar una mica a que continués.
-Doncs, que em va dir que m'oferia tres milions d'euros a canvi de fer que perdéssim a la final.
-Ah! Aquest home, un tal Lewis no sé què més. A mi també em va visitar i em va oferir tres milions a canvi de perdre, però em vaig negar -li vaig dir jo poc a poc.
- Jo també em vaig negar, però resulta que em va amenaçar per donar-li un no com a resposta. Desprès me'n vaig anar -va dir amb la veu casi a punt a de plorar.
- De quin tipus d'amenaça es tracta? -vaig dir jo molt impacient i intrigat.
- Em va dir que si no acceptava potser faria que desaparegués d'aquest mon una persona innocent -va dir casi sense veu.
Ara si que no m'ho podia creure, amenaçar a algú amb la vida d'una persona innocent era una crueltat, això no es podia permetre, així que li vaig dir a en Mike:
- Saps que deuries fer? Cridar a la policia -li vaig dir tot convençut.
- Ja, jo també ho vaig pensar, però em va dir que si ho feia s'encarregaria ell personalment d'acabar amb mi.
Mare meva, el que s'havia de patir per un simple partit. Ens vam acomiadar un de l'altre i ens vam dir que ja parlaríem aquesta tarda abans del partit.

Vaig arribar a l'estadi amb una hora d'antelació i tot i així estava abarrotat de gent. Hi havia pares amb els seus fills, parelles que conversaven tranquil·lament, també, hi havia, com no, el típic grupet amb la nostra samarreta, trompetes i tambors. Tots esperaven un gran i emocionant partit. Però, i si no era així? Devia de ser, per l'equip, els espectadors i tots els nostres esforços durant tota la temporada.

Al final Mike i jo vam decidir intentar guanyar el partit. El partit va anar prou bé, fins que Henry, no va agafar la pilota quan va tenir la oportunitat de deixar de estar en empat, llavors, vaig començar a sospitar de que hagués acceptat l'oferta d'aquell tal Lewis. Ell era capaç de tirar per la borda tot l'esforç per un quants milions, era la seva venjança per haver-lo fet fora de l'equip. Abans de que la pilota caigués massa lluny i que no hi hagués temps a passar-la a un altre company, em vaig avançar corrent per agafar-la, i llavors la vaig passar i , com no, els Blue Rocks, el meu equip, va guanyar la final!

Tothom botava d'alegria, ens vam fer fotos amb tots els espectadors que ho sol·licitaven, vam firmar autògrafs, vam sortir a la portada de totes les revistes i diaris més famosos de tot el món i amb grans titulars. Fins que dos dies desprès de la gran gloria, van trobar a en Henry assassinat, li havien disparat. Tots vam fer dos dies de dol. Encara que no ens caigués molt bé, en Henry havia sigut un bon jugador, i sense ell, no hauríem pogut arribar a finals.
Una nit, vam sortir a sopar tots els de l'equip, i llavors va ser quan en Mike em va preguntar:
-Creus que l'hauran mort per no haver perdut el partit? Pot ser també estava amenaçat per aquell tal Lewis -va dir-me a cau d'orella.
- Jo també ho havia sospitat, potser ell havia acceptat i li ha fallat a en Lewis, qui potser ja li havia pagat -vaig dir sense donar-li molta importància a l'assumpte. No li hauria torna't els dinés...-vaig afegir jo despreocupat.