Una aventurera!

El Ferran es va acostar a la finestra i va mirar la nit, era una d'aquelles nits fosques de les de veritat, ni hi havia lluna. Era tard de la matinada ja, hi aquell cel de la tardor no era d'estranyar que fos fosc. Desprès d'un moment, poc a poc es va donar la volta apartant-se d'aquella finestra i va observar cada cosa: El seu ordenador, fulls escrits, retalls; les seves lleixes amb alguns dels seus llibres tant vells com les pròpies lleixes de fusta massissa, records de viatges, records d'una aventurera que es va posar dins la seva vida per un atzar del destí.
Sobre la taula del ordinador estava descansant una novel·la recent començada, era l'obra que ara estava escrivint. En la seva esquerra estava l'aparell del telèfon.
Va mirar el rellotge hi era mes ho menys l'hora que uns mesos enrera ell l'havia trucat, per volta primera a aquell numero i desprès altres moltes vegades al Uruguai, xerrant d'això i d'allò i quedant fins hi tot al cap d'un cert temps de relacions telefòniques, en que ella vindria, un jorn desprès de totes aquelles trucades primer en broma, desprès mes seriosament ella havia arribat. Hi avui ja era fora de nou, aquella aventura sols va durar un mes just, Ferran amb un silenci absolut, i també incert observava si de nou aquell aparell trucava de nou.
Així havia començat tot. L'havia atès una tal Beatriu, al principi Ferran no sabia que dir-li va estar apunt de tallar aquell agradable conversa, sense disculpar-se, però aquella veu dolça de la Beatriu de so delicat, ni gruixuda ni molt prima ha ell l'havia embadalit li va produir una certa inquietud que va frenar la seva fugida hi es va trobar donant explicacions de la que la situació requeria. Quant es va tallar la comunicació amb un sentiment de com aquell que no sap amb qui ha parlat, de disgust i de cautelosa expectació, com si hagués mirat per una porta que, sense ell buscar-ho, se li havia obert per un moment.
Havien passat ja un dies i el Ferran no podia oblidar aquella trucada, ja que i tot que amb ella s'havia comunicat a traves d'Internet, no era el mateix, sols escriure que escoltar aquella dolça veu, la d'ella, la del altre costat del auricular i els nervis d'una trucada Internacional. Es deia que amb sols voler ho podria tornar a sentir aquella dolça i enganxosa veu, clar sempre que ella el contestes...
Però que li diria aquesta vegada?

************************
Unes setmanes desprès, en una d'aqueixes nits d'inquietud, aquell aparell telefònic va tornar a sonar el Ferran va despenjar i va tornar a sentir aquella dolça veu de nou era la Beatriu.
Aquesta segona conversa fou molt millor que la primera, ara ja s'havia trencat el gel, desprès varen seguir altres i moltes mes. Ella semblava entendre aquelles paraules i semblava voler ajudar-lo. D'aquesta manera es varen prolongar els diàlegs i molt. Ferran com Beatriu varen arribar a mida de que sens donares compta s'anaven coneixen i parlar cada volta amb mos mes naturalitat, com si es coneixeran de tota una vida. Parlaven d'ell, d'ella i ella es mostrava interessada, parlaven de gustos comuns, apreciacions coincidents.
El Ferran quasi no escrivia res aquella novel·la començada esperava estava d'amunt la taula com oblidada. El Ferran sols esperava cada dia impacient l'hora de la matinada per la diferencia d'horari. Era l'hora que ell es sentia mes lliure, en la soledat del seu estudi.
El Ferran es sentia còmode en la seva vida, i mai havia buscat a altres horitzons. Ell ja era un home fet, per aquell temps ja tenia els seus cinquanta anys complerts i dedicava tota la seva energia al seu agradable treball d'escriptor, en realitat no necessitava res, ni a ningú, era absurd, pensar que s'havia enamorat, això quedava per els mes joves, això ell ho sabia, sabia que a ell era un sentiment que ja no podia existir. Però no podia entendre que ara vivia pendent de la Beatriu, no entenia el perquè ara tenia aquesta imperant necessitat e inexplicable de sentir-la, i perquè la recordava en cada moment del dia, i aquell record esperant impacient les nits, no el deixava escriure. Perquè quant parlava amb ella per les matinades i tant i tant pensava en ella que fins i tot li assaltaven aquells estranys impulsos.
Quin nom donar a aqueixos sentiments? No ho sabia!
Varen passar mesos i va arribar aquell dia que van concretar que ella viatjaria al país d'ell. No bans ell li havia enviat l'import del passatge. El Ferran havia construït minuciosament cada pas del encontre, tenia unes ganes boges d'estar a soles amb ella, tenir-la entre els seus braços, volia sentires en territori propi.
Entenia que potser en el primer moment no podria fer-se res, sols altre cosa que deixar passar el temps i que el temps anés a les seves amplituds fins que arribes aquest dia de que els dos es poguessin unir en un matrimoni feliç, imaginava cada moment que estaria a soles amb ella, sols els dos, sols completament, sense ser molestats per a ningú, ni fills, ni amics en una sola paraula ningú, sols! Ferran planejava cada avanç. Cada moviment, cada acció i excitant-se mes i mes en cada evocació.
L'ultima nit que va parlar amb ella, amb la Beatriu la nit abans de la seva partida del Uruguai cap a Espanya, poc o gens s'havia atrevit a dir-li que tenia ànsies de conèixer-la amb persona, però dels seus sentiments vers ella altre volta molt poc li havia dit, mai s'havia atrevit a dir-li res que pogués produir un mal entès, sempre li havia parlat com un amic i sols li agradava de permeteres algunes tira i afluixa que sols oferien una via d'escapada, un canvi de tema, que poguessin interpretar-se igualment com plens de significat. Gaudia amb aquelles frases en que es permetia, imponentment, dir a ella coses que ell sentia en forma profunda, però que no explicaven el seu real contingut.
***********************
Va arribar per fi aquest dia del encontre Ferran es va dirigir al aeroport de Madrid i la va esperar allí deu llargues hores, molt nerviós hi ha la vegada alegre perla seva arribada amb telèfon mòbil en ma per si quelcom succeïa, per fi anunciaren en els pannells que el seu vol estava aterrant i ell l'esperava de peu d'arrera la barra de l'arribada dels vols Internacionals, va sortir molta gent, ell mirava i mirava hi es va sentir incapaç de reconèixer-la, mentre guaitava un braços rodejaren el seu coll i va sentir que el besaven, era ella!
No era alta, mes aviat molt baixeta, per això no la havia vist en les fotos rebudes semblava mes alta, vestia informalment, amb uns texans i portava dos grans maletes com si dues la casa seva al d'amunt, aqueixes pesaven com si plom de on passava l'aigua de la seva casa del Uruguai portes també dins.
Era ella no cabia cap mena de dubte, la va ajudar a posares la jaqueta i sort d'un carro d'aqueixos dels aeroports varen arribar fins el cotxe del Ferran, de no haver sigut pels beneïts carros com que les dues maletes pesaven molt no crec que mai haguéssim arribat.
Una vegada posades al maleter amb la seva feina corresponent amb el cotxe del Ferran volaren a la casa del escriptor, que ell tenia lluny de Madrid en la allà cap dalt de les muntanyes, en arribar ell li va indicar que es baixar del cotxe que ja estaven a la seva casa de la muntanya li va demanar que ella entres en la casa mentre ell amb algun esforç baixava primer una maleta i desprès l'altre, una vegada dins maletes i els dos es besaren al poc li va preguntar on era la seva habitació, ell li va deixar escollir una de les moltes que hi havia en la casa, ella desprès de mirar i remirar, va escollir la del Ferran.
Va entrar en ella i va dir que les maletes ja les desfaria l'endemà, mentre el Ferran es prenia una copa de Cava brut en el seu estudi va sortir la Beatriu amb un pijama fi, i agafant la ma del Ferran li va demanar que ell entres a l'habitació seva, i amb consentiment dels dos amb mutisme els dos en ella varen entrar.
Ja dins de l'habitació el Ferran la va agafar en els seus braços i, mirant-li en els ulls, la va acaricià fins que els seus llavis s'obriren, oferint-se mútuament i les seves boques es varen unir en un profund i llarg bes intens.
Ferran va sentir en el seu pit aquella suau pressió dels seus encara ven formats i erectes pits d'ella. El Ferran desprès de tants anys va sentir bullir la seva sang, agafant amb les seves grans mans aquells dos pits que va besar amb ànsia i llepar, acariciant cadascun d'ells molt suaument, mirant-lo hi enfonsant desprès en ells la seva cara per a besar-los, mentre les seves mans baixaven despullant i recorrent aquell cos nu, que ja el sentia seu. Aleshores la va aixecar i va apagar la llum i sols en ella els únics espectadors eren les estrelles i la lluna que brillava aquell formosa nit en el firmament.
Al arribar en aqueix moment el Ferran es va sentir que queia en un precipici, barreja de paradís i també infern al mateix temps.

**********************
Sols un mes just va durar allò, va arribar a casa del Ferran un dos de Setembre hi ella la Beatriu va sortir d'aquella la meva casa un dos d'Octubre, va sortir d'ella bojament amb les seves maletes mes plenes del que havia portat, l'aventura havia acabat!
Em donà una excusa de que els fills s'havien posat malalts i que havia de marxar, jo no vaig caure que era la duració exacte del passatge, si li passava la data s'havia de quedar a Madrid sense remei possible.
Hi ara en l'oceà ella s'havia esfumat. Ella estava de nou en la seva terra del Uruguai, desprès vaig saber que va viatjar amb una amiga.
Aquest matí el Ferran s'havia aixecat i mirant el seu llit vuit de nou, va sentir pena hi ha la vegada soledat, havia mirat les seves mans blanques i buides va tancar sos ulls i, respirant fons. Hi mirant aquell telèfon ja mai mes podria trucar-la. Va passar el dia, va arribar altre volta la nit aquesta vegada una nit eterna, va mirar per la finestra era negra nit, va mirar el telèfon, va tornar a mirar al jardí que envo
ltava la casa, era una nit fosca de tardor. El Ferran va observar cada cosa, records de coses que ell mai havia fet però que, per això mateix, simbolitzaven que ella era sols una aventurera, sense cap mena d'escrúpols que l'havia enganyat, que sols volia venir a Espanya amb un viatge pagat per sols un mes i passar ho d'allò mes be sense despertar sospites, una mena de fer vacances. El Ferran es va dir a ell mateix, això que m'ha passat en mi ja mai mes em tornarà a passar!

Novel·la escrita per en Ferran de Montagut, en el dia 21 d'Abril del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!
E-Mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.

Notes: Ni els noms, ni els llocs on passen els fets d'aquesta novel·la son reals, ni tant sols l'historia, es sol un fet sortit de dins de la meva ment, no ha passat mai, i espero que potser no passi mai, encara que si que potser amb aqueixos aparells connectats a una xarxa d'arreu del mon potser si que a algú li podria passar, dons homes aneu amb compta no sia que os passi com en el meu personatge el Ferran esquilat i a la vegada burlat. L'autor en Ferran de Montagut.