Una aventura

Avança amb penes i treballs, posant un peu a davant de l'altre. A cada passa que fa es mouen tres o quatre granets de sorra. De cop, s'atura. Reflexiona. O potser no. Estira l'antena dreta, gira l'antena esquerra... S'ho pensa. Fa una passa cap a la dreta, dues, tres..., gira cua. S'ho torna a pensar. Si que n'és, de gran, el món! Mou una miqueta les antenes per saber cap on ha de tirar. Cap allà!!! Comença a caminar un altre cop. A cada passa que fa se sent més cansada; "Deu faltar gaire per arribar?". S'atura. Reflexiona. Amb un gest de sacrifici deixa caure l'enorme mosca que arrossega. La rodeja sense parar de bellugar les antenes. "Bé, tirarem per aquí". Agafa la mosca morta i continua caminant. "Què és allò d'allà baix?!". A l'horitzó es veu una muralla. És de color marró clar, i molt alta; "No sé pas si podré passar a l'altra banda". La formiga decideix intentar-ho: agafa alè i comença a caminar cap a la muralla. Ara ja hi és al davant. Alça la vista cap al cel; realment és molt alta. Però ho ha d'intentar. Hi posa el peu dret, ara l'esquerre. Ara el segon peu dret, ara el segon esquerre. La mosca encara és a terra. Com una llosa, com una fusta inútil. La formiga s'esforça un xic més i torna a avançar el peu dret, també el peu esquerre. La mosca continua a terra, realment, sembla que no podrà pas aixecar-la. Amb un esforç sobrehumà, la formiga intenta avançar el segon peu dret. Però fracassa. Tots els peus s'han separat de la paret i ha caigut d'esquenes a sobre la mosca morta. Aquest procediment es repeteix tres, quatre, i fins i tot cinc vegades. La formiga vol endur-se el menjar a l'altra banda de la muralla. Al final, però, desisteix. Passa per sobre la mosca i es comença a enfilar per la muralla: ara el dret, ara l'esquerre, ara el segon dret, ara el segon esquerre, ara el tercer dret, ara el tercer esquerre... I així successivament, fins que ja està a punt d'arribar a dalt de tot. Hi posa la pota dreta, fa sortir l'antena esquerra; la belluga frenèticament. Ara treu l'antena dreta i la mou cap aquí i cap allà. Després treu el cap, i finalment acaba de sortir tota ella. Des d'aquí hi ha un paisatge extraordinari: al primer pla hi ha unes barres grises, a trossos pelades i a trossos rovellades. A darrere d'aquestes barres, cap al lluny, es pot veure una gran paret, amb molts de quadradets i rectangles. Els rectangles també tenen unes barres verticals! Quantes emocions per a la petita formiga! "Però no ens emocionem, que encara falta baixar". A poc a poc inclina el cap cap avall sense deixar de remenar les antenes. Primer un peu, després l'altre..., i aviat és a baix. Quina meravella! "Aquí el terra no és de sorra, tampoc hi ha pedres..., és un terra llis, de color marró... I hi ha caminets! A veure on van...". La formiga es posa a seguir-ne un, el que tenia més a prop: ara recte, ara un gir de 90º, un tros més (aquest més curt), gir de 90º, ara un tros llarg, gir de 90º... "Ostres, torno a ser a davant de la muralla!". La formiga s'atura. Observa la muralla. Reflexiona. Observa el camí, i l'altre, i l'altre, i l'altre..., i tot el terra ple de camins amb la mateixa forma. Torna a mirar la muralla. Amb la mirada la va resseguint fins a dalt de tot. Allà s'adona que hi ha un gran arbre, verd i rosa. La formiga no entén res, però decideix començar una nova vida lluny de la muralla. És qüestió de no seguir mai els caminets. I comença a moure pausadament les antenes... qui sap, potser aquí també hi ha alguna mosca morta.
I així va ser com la formiga va sortir del test del gerani per anar a parar al balcó.