Un viatge més llarg que una pixada carrer avall

Un relat de: Jaumet FurgoJames

(EL CONTE DEL SOMRIURE)

Ara fa molts i molts pocs anys,
molt i molt a prop d´aquí,
hi havia un poblet anomenat betlem,
un poblet envoltat d´oliveres i camps de pagès,
on els gossos i les gallines es barallaven
tal com mana el costum.

Les dones anàven a mercat per fer el caldo
i espiar les veines.
Els homes s´empolsagaven i suaven al camp,
mentres creixien a ran del vent i amb el temps es feien savis.
La canalla, corria sense cansar-se i es pelaven els genolls
com tot fill de Déu.

Un dia, però,
aquest poble que no sabia res més que del camp i dels arbres,
va començar a patir una sequera molt severa:

feia ja moltes setmanes que no plovia,
i van anar passant més setmanes sense ploure,
i tantes setmanes que ja fóren mesos,
i els mesos es convertiren en temporades.

Un bon dia, els més savis del poble (que eren els més vells)
es van reunir i entre tots van decidir buscar una sol·lució
a aquell problema tan vital per a ells.
Doncs els conreus es morien, ja no creixien els enciams,
ni les patates, i no podien fer amanides
també s´els hi assecàven els arbres fruiters
i no podien fer sucs de taronja pel matí,
i les oliveres no donàven olives
i tampoc podien fer el pica-pica dels diumenges,
ni oli per l´all-i-oli.

Els savis van penjar uns cartells per totes les cases del poble,
i sobre tot a la plaça major, en que farien un bon esmorzar
el pròxim diumenge per parlar del problema de la pluja.

Es van llevar el pare sol,
i al mateix temps, i per casualitat, els galls cantàren,
i per casaualitat,
els homes i les dones del poble també s´aixecaren dels seus llits,
i també els seus fills, i els gossos, i els cavalls i tot ésser viu,
com era costum des de feia molts i molts anys!

Tots els veïns s´anaven acostant a la plaça major
i van portar els millors queviures que encara els hi quedaven
per fer entre tots un esmorçar de puta mare!
amb formatges, i pa torrat, i fruites, i costelles de xai.
També va caure alguna botifarra negre i de postres iogurt.

Un cop ben esmorçats van començar a parlar i a discutir
del problema de la pluja.
I van pensar que seria bo d´enviar algú jove
a l´altre banda del món
per descubrir si allà els hi plovia cada dia
i tindrien el mateix problema però del revés!

Aixís doncs, la Saray del bruc va ser l´estriada.
Era una noia de dotze anys, de pell bruna i cabells llargs,
tocava el flautí i sempre guanyava a les carreres de sacs.

La seva mare li va preparar el farcell
amb un tros de pa i un formatge de cabra,
mig pam de llonganissa de vic
i una cantimplora d´aigua d´Aransa.

L´endemà la Saray va despertar-se a l´albada
i va empendre el seu viatge cap a l´altre banda del món.
Un viatge que seria més llarg que una pixada carrer avall.

Va travessar boscos i muntanyes,
va passar per camins, coves
i mars de colors, com el mar roig i el mar negre
i al final
va arribar a un altre país on la gent pensava i pensava.

I va preguntar a la gent d´aquell país per què pensaven tant?
Ells l´hi van respondre que al seu país també havia deixat de ploure
i meditaven per entendre el per què.
No s´explicaven com d´un dia per l´altre
va deixar de caure aigua del cel i tot s´estava assecant.
La Saray com que savia tocar el flautí
els hi va tocar una cançó per què no estiguéssin tristos.

i va seguir el seu viatge.
abans de marxar, però,
un veí d´aquell país li va regalar un mocador màgic,
doncs era un mocador blanc que mai s´embrutava,
i la seva blancura era la més pura del món.
i caminant, caminant va arribar a port,
doncs com ja sabeu tard o d´hora s´ha d´arribar a port.

I es va embarcar en una barcassa que anava direcció Kibor.
Era una barca molt gran,
sense suspensió ni aire condicionat,
tampoc duia sala de jocs ni bar.
Era una barca molt lenta,
tant lenta que per cada onada que atravessava
en perdua dues,
és per això que sempre anava marxa enrera
i aixís corria una mica més.
Com que no duia motor gastava molt poc,
tant poc que anava sense fuel.
Ara, això sí, era silenciosa com la bruma al matí.
i si paraves bé l´orella senties els dofins com jugaven a cartes.

Al cap de moltes i moltes onades del revés
la nostra amiga Saray va atracar a les costes de Kibor,
on una platja blanca i fina l´esperava amb els braços oberts.
On les palmeres
s´acostaven al mar a pentinar-se amb l´esquitx lent de les ones,
i a canvi oferien les seves arracades plenes d´aigua dolça.

Silenci

de sobte es van sentir uns sorolls
que venien de darrere les palmeres.
Semblava una discoteca!
¿una discoteca al mig de la platja?

Els habitants de kibor van veure de seguida
que aquella noia no sabia ballar.
I no van parar de tocar aquella música
fins que la Saray n´aprengués.
i van estar tocant els tambors durants cocos i cocos.

(per si no ho sabeu,
els cocos és la mida cronològica
que va des que cau un coco fins que en cau un altre,
a Kibor no hi ha piles
i per això no poden fer servir els seus rellotges)
de fet és una avantatge contar el temps amb cocos,
per què no és mai exacte i per tant no fas mai tard enlloc.
a més si quedes amb algú a dos quarts de coco
els altres dos quarts t´els menges pel camí.
Bé, deixem-nos d´hòsties i anem per feina.
La Saray va apendre a ballar.
Va costar.

I en acabat els hi va demanar als habitants de Kibor
a quin coco sortia el pròxim baixell cap a les amèriques,
i li van dir que als quatre cocos en punt sortia un exprés
direcció Cuba!
als quatre cocos clavats (a terra)
arrencava la "Mariposita de Primavera"
que així es deia el baixell.

En arribar a Cuba,
la Saray es va adonar
que per tot arreu per on havia passat hi faltava l´aigua,
la font de la riquesa.
De fet ja li quedava poc per arribar a l´altre banda del món.
Els cubans li van assegurar que cap al Nord havia de seguir,
-allò és tot un altre mon, li van dir.
doncs cap al Nord que hi falta gent, o no??

Hi va anar acompanyada d´un altre viatger
que va conèixer treient el bitllet d´anada al nord,
hi havia tanta cua que desseguida va fer-se amb molta gent.
El que passava és que per què et donéssin un bitllet
havies de fer unes coses molt extranyes:
no et demanàven si sabies coses dels arbres o les oliveres,
ni si sabies meditar o pensar,
ni et demanàven si sabies jugar a cartes amb els dofins,
ni si sabies ballar o fer música.

Al Nord només donàven bitllet d´anada als que corrien més,
i com que la nostra amiga
era campiona de Betlem de curses de sacs
va sorprendre a tothom com una noia de 12 anys
a dins d´un sac,
amb un flautí sota el braç
i mocador a la faixa
era capaç de, cames-ajudeu-me, passar davant de tothom.
I els cubans, ja em direu! com reien els veneits!

Ràpidament la Saray va passar a Més-Xic
i Cul-i-Fòrnia,
on es va trobar l´amic que va conèixer
a la cua del bitllet.
Plegats van atravessar deserts de gent,
llavors muntanyes i muntanyots.

De sopetón!
la Saray i el seu nou amic,
van veure de lluny tota una mena de nuvols foscos.
¿Seria on fabriquen els núvols per la pluja?
animats, en Josep, que aixís es deia el sagal i la Saray
van començar a caminar amb energia
fins veure d´aprop per on sortien aquelles nuvolades tant espesses.
I van veure al benmig d´una vall
una mena de fàbrica, mal feta,
plena de tubs i cables que anaven a parar a terra
i ho xusclava tot.

La fàbrica triturava, inclús pentaturava,
i no s´aturava d´engolir pedres
i es menjava els arbres sencers sense escurar-l´hos!
tenia unes grapes que s´aferraven a terra
i esgarrepava cada vegada més camps.
La fàbrica menjava tant ràpid que no digeria bé
i es tirava uns pets i uns rots molt bullits.
Tenia forma com de gripau engripat,
per davant tenia un enorme ventilador
que s´ empassava tots els núvols
i els transformava en una fumera que picava als ulls.

En Josep i la Saray van quedar ben munyits!

van tenia una ideia:

La Saray es va treure el seu mocador blanc del farcell,
en Josep, hàbilment, es va enfilar a la fàbrica
i va col.locar el mocador com si fos un filtre cultural
a la xemeneia més alta,
llavores van apretar a correr.
Als pocs moments la fàbrica es va saturar de merda
i va fotre un pet com un aglà
que encara ara se sent com ressona.

Contents com dos galifardeus,
la Saray i en Josep,
van veure com els nuvols tornaven a moure´s a munt i a vall,
i les terres tornàven a ser fèrtils
i els arbres ballaven guarachas amb el vent.
Tornant cap a Betlem en Josep i a Saray es van donar la ma,
després es van donar un petó i després…
i després de tocar-se el cul van ballar amb tots els seus amics
tota la nit fins que es va fer de dia.

i ja sabeu,
posa una fàbrica a la teva vida,
i no esperis que plogui!




El Tió de Can Tifó
Centelles, Nadal del 2.002

Veu ensisadora: MERITXELL DIEZ
Texte i Música: JAUME FITÓ
Gravació i Muntatge: IVAN VERGÉS




MÚSICA:
INTRODUCCIÓ, TRACK 1 : …………………Corner of the earth, Jamiroquai
MÚSICA, TRACK 2 : …………………………..En la boca de una mina, Camaron
MÚSICA, TRACK 3 : …………………………..I,m known, Keziah Jones
MÚSICA, TRACK 4 : …………………………..Hora, Rumania soul of the Gypsy
MÚSICA, TRACK 5 : …………………………..Al mig del camí, Sopa de Cabra
MÚSICA, TRACK 6 : …………………………..Raga Palas Kafi, Ravi Shankar
MÚSICA, TRACK 7 : …………………………..Féré, Amlima
MÚSICA, TRACK 8 : …………………………..Living in the Past, Jethro Tull
MÚSICA, TRACK 9 : …………………………..Soledad, Radio Tarifa
MÚSICA, TRACK 10 : …………………….…..Tabougan, Amlima
MÚSICA, TRACK 11 : …………………….…..Mariposita de Primavera, Tradicional
MÚSICA, TRACK 12 : ………………………...I just Make Love to you, Blues Malone
MÚSICA, TRACK 13 : …………………….…..Picture on the Wall, Naturalites
MÚSICA, TRACK 14 : …………………….…..Sopetón, Dusminguet (Postrof)
MÚSICA, TRACK 15 : …………………….…..Edinaesetorca, Kocani Orkestar
MÚSICA, TRACK 15 : …………………….…..Muchas Flores, Rosario

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jaumet FurgoJames

Jaumet FurgoJames

1 Relats

0 Comentaris

868 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Hola,
soc un camioneru.
Transporto materials urgents, prototips, electrònica, art, fires, i ara també paraules escrites.
Paraules d´olors i paraules que ballen.
Paraules càlides i paraules vives.

Moooooc ! Moooooc !!