Un succés que va passar a Natzaret

Conte: Per explicar en aquelles llargues i fredes nits d'hivern, prop de la llar de foc, i que explicaven els nostres avis.

Diu així:
Un dia quant el nen Jesús tant sols tenia cinc anys, es trobava assegut en les escales del taller de fusteria del seu pare Josep, el bon Jesús es preparava per a fer ocells d'argila, amb la que li havia donat el veí del d'avant el qual feia càntirs i tenia justament el seu taller enfront del fuster Josep. Això a ell li feia feliç, com quasi tots els altres nens del veïnat, encara que algunes males llengües deien que el home me feia els càntirs d'argila, era un mal home. El nen Jesús no havia volgut demanar-li mai res, Per això avui no entenia ni s'explicava com va succeir, però al mirar-lo Ell fixament des de la porta de l'entrada del taller on ell treballava; aquest home per ells tan dolent i malvat s'havia acostat a la porta i l'havia regalat aquella muntanya d'argila, mes que suficient per a construir una gran tina de les de veritat.
Judes estava assegut en un escaló de la casa veïna. Era lleig, de cabells vermells la seva cara estava plena esgarrinxades guanyats en les seves moltes baralles amb els demés vailets dels carrers. Però en aquells instants estava quiet, no es barallava ni feia res, si no que al igual que el bon Jesús, jugava donant forma a un tros d'argila, Jesús li havia donat en tros de la seva, ja que Judes no tenia cor per a demanar-li al mestre que feia els càntirs un tros d'argila, dons amb ell no s'havia portat mai be, dons li trencava els càntirs i les mercaderies, tirant-li pedres, l'home així que el veia, el feia fora del seu taller a cops de bastó.
A mida que els dos nens acabaven de donar forma als seus ocells, els anaven col·locant en cercla. Eren ocells d'argila. Aqueixos s'aguantaven molt be de peu; no tenien cua i les seves ales sols eres dibuixades. Encara que els ocells dels dos amics eren diferents a primera vista, Els d'en Judes eren molt mal fets i poc o gens s'aguantaven de peu, quasi sempre queien, mentre el sols els anava secant; els seus dits era inhàbils, no aconseguien remorejar-los prou be. Feia continuadament mirades seguides al seu company Jesús per a descobrir com ho feia per a aconseguir tanta bellesa amb els seus ocells, tant ven fets, aquells si que s'aguantaven be, eren llisos com les fulles dels arbres dels roures, i les aulines que envoltaven Natzaret.
En cada ocell acabat, el bon Jesús es sentia cada volta mes feliç. L'últim li va semblar mes bonic que tots els altres, però a tots els contemplava amb el mateix amor. Ells serien els seus companys de jocs, s'adormirien en les seves mans, i l'acompanyarien amb els seus cants quant s'amara la Verge Maria el deixes sol. Mai s'havia considerat tant ric com ara.
En aquest precís instant va passar un fort i vigorós aiguader del poble, geperut degut al pes de les tines plenes d'aigua, poc desprès va passar un venedor de verdures amb la seva mula balancejant entre els grans sacs d'espart buidats desprès de la venda dels productes del hort.
El aiguader va posar la seva ma sobre el cap de Jesús, acaronant aquell cabells daurats i es va interessà pels ocells. Jesús li va contestar: Que cadascun tenia el seu nom, que sabien cantar i que venien de llunyans països, i que sols a ell li explicaven coses que ells sols sabien Ell i els ocells, el aiguader i el venedor de verdures es quedaren embadalits escoltant llarga estona, els dos tenien la seva boca oberta. Quant per fi es disposaren a marxar Jesús els hi va ensenyar els que havia fet el seu amic Judes, dient: Mireu! Mireu que macos ocells també fa en Judes.
El venedor de verdures va parar l'ase i va preguntar a Judes: Tenen noms els teus ocells també? També canten? Judes no sabia res, Ni tant sols va contestar, ni un mot va sortir del seus llavis, ni tant sols va aixecar els seus ulls, el venedor molest, va donar una petada en un dels ocells de Judes i va continuar el seu camí.
Quant ja la tarda; el sol va anar baixant, quant els seus pocs colors entraven per les portes de les muralles que envoltaven la ciutat, i que en el d'amunt de la porta principal i coronava un àliga Romana, aqueixa es trobava al final del seu carrer. Aqueixa llum vermellosa com entremesclat amb sang es filtrava en l'estret carrer i tenyia de color lila tot el que tocava. Es tenyien els càntirs, gerres i tines del mestre alfarér, el tauler que feia fresa sota la serra del fuster Josep, i el blanc vel que tapava el rostre de Maria. També brillava aquell esmorteït sol sobre les bases d'aigua que es formaven en les desiguals lloses dels patis i dels paviments, dels seus estrets carrers. En un precís instant Jesús va posar la seva ma en un forat propà, dons desitjava pintar els seus grisos ocellets amb aquell últim raig de sol que encara brillava ardent dins les bases d'aigua, com volen aprofitar aquell últim bri que donava tant bells matisos dins de l'aigua.
El sol es va deixar gustosament i graciosament en el seu joc i es va deixar agafar curiosament com de la paleta d'un pintor, Quant Jesús el va estendre d'amunt d'aquells ocellets, des dels peus al cap, ells es varen cobrir d'una llum sens igual amb reflexes diamantins.
Judes, que de quant en quant vigilava i contava els ocellets del seu company Jesús, de prompte va fer un crit que va ressonar en tota la ciutat al veure que quedaven pintats, com el sol dins de les bases d'aigua del carrer.
No va tardà gaire i va posar les seves mans dins del aigua que lluïa, però el sol relliscava d'amunt dels seus dits. Per ràpid que aquest fos amb els seus moviments, les seves mans no conservaven ni un bri dels meravellosos colors.
Espera, Judes!- Va dir Jesús-. Ara vinc a pintar els teus ocellets.
No! Va contestar el envejós Judes, no vull que mels toquis, Ja estan be així.
S'aixecà movent continuadament les seves parpelles i mossegares els llavis, va posar un peu d'amunt els seu ocells tant lletjos i els xafà a tots un a un, desprès d'altre, quedant solament uns terrossos de argila seca. Desprès d'haver fet aquesta destrossa, s'acostà al seu amic Jesús, i als seus ocellets que encara en el terra brillaven, com si fossin pedres preuades degut a les carícies infantils, Judes els va mirar uns instants amb silenci; desprès va aixecar de nou el seu peu amb ràbia ferotge i va trepitjar un d'ells. Quant el ocell sols era un tros de terra gris, Judes va experimentar tal goig que va començar a riure i aixecar novament el seu peu, per tal d'aixafar un altre.
Judas! Va cridar Jesús. Que es el que estàs fent? No saps que son vius i canten?
Judes, va riure molt i molt fort i trepitjà un altre ocell.
Jesús mirava arreu. No podia parar a Judes, dons era molt mes alt gran i fort, i per això amb la seva mirada buscava a sa mare Maria. Però aquesta no estava massa lluny, obstant abans que ell i pogués arribar, tots els ocellets ja estarien trepitjats i desfets. Jesús es va posar a plorar. Mentre tant Judes ja havia trepitjat a cinc d'ells: Sols en quedaven tres d'ells sencers, Fou llavors quant Jesús es va estranyar de que els seus ocellets estiguessin quiets i es deixessin trepitjar. Aleshores va donar tres palmetes com per a despertar-los i digué...
Voleu! A que espereu? Voleu!
Al moment, els tres ocellets varen començar a moure ses ales i amb un vol inquiet, insegur, a la fi varen aconseguir emprendre el vol i es col·locaren a la punta del teulat; on almenys estaven mes segurs,
Quant Judes va veure que els tres ocellets empraven aquell vol, va rompre a plors desconsoladament, va col·locar el seu cap entre las seves mans tirant dels seus cabells amb ràbia, hi es tirà als peus del seu amic Jesús.
Es va rebolcar pel terra com un gos, es va abrasar a les cames del seu amic Jesús i li va pregar dient-li: Va! Jesús trepitgem com jo abans e fet amb els teus ocellets, no mereixo altre cosa, dons Judes en la realitat estimava admirava al seu amic Jesús; i l'adorava hi al mateix temps l'odiava!
Maria sa mare, que havia vist el joc dels dons nens; es va apropar a ells. Va aixecar en els seus braços a Judes i acariciant-lo li digué:
Pobre Judes amic del meu fill, tu no comprens que has intentat el que cap ésser humà ni tant sols un nen pot aconseguir. No facis mai mes tal cosa, si es que no vols ser el mes infeliç dels mortals. Es possible lluitar per ventura, encontre del que pinta amb el sol i dona vida a la terra morta?

Fi.
Es un relat o conta d'en Ferran de Montagut, escrit avui 24 de Febrer del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!
Notes: Qualsevol semblança amb altre escrit no es possible, dons aquest sols a sortits de dins de la meva ment l'autor deMontagut.
E-Mail: demontagut@yahoo.es aneu_a_la_merda@yahoo.es etc.