un sou per a tota la vida

La Llúcia posava, sense esma, les etiquetes dins el sobre. Des que la coneguda empresa havia començat a fer aquell tipus de promoció, ara ja feia forces anys, sempre n'havia enviat. Els primers anys quasi d'una forma convulsiva. Comprava els productes de sis en sis, robava les etiquetes dels envasos que hi havia exposats en les grans superfícies i fins i tot, havia posat cartells demanant-ne a la feina, per si algú n'hi volia donar.

Amb el temps la seva actitud havia canviat i havia permès que el dubte sobre el sorteig i les possibilitats de guanyar li anessin fent pòsit. Ara s'ho prenia amb més calma

Aquell any solament enviaria un parell d'etiquetes. No se n'havia assabentat abans i el termini per fer l'enviament estava a punt d'acabar.

Mentre es prenia un cafè amb llet, arrancà amb molt de compte la del pot que just acabava d'encetar. Després obrí l'armari del rebost i agafà el pot de reserva per desenganxar-ne la parella. Les posà dins el sobre, junt amb un full amb les seves dades personals. Amb la mà lliure arrancà la tira adhesiva i tancà el sobre. No volia acabar el què havia sigut una passió de cop, ignorant-la. Sols un enviament, un últim adéu.

Es posà l'abric i anà cap a l'estanc per comprar el segell. Després, directa a la bústia. En arribar al punt de destí, mentre es treia el sobre de la butxaca i el ficava per la boca groga no pogué evitar que dins el seu cap aparegués la pregunta: "Què faria amb un sou a per tota la vida, sense haver de treballar?

Havia començat a treballar als 15 anys ajudant en un supermercat on li feien fer una mica de tot. A partir dels 16 començà un llarga llista de treballs diversos: caixera de supermercat, dependenta en uns grans magatzems, en un forn de pa, cambrera... Una llarga llista que solament s'aturà per l'embaràs.

Es va haver de casar, els seus pares i l'època no permetien cap altra sortida. Per sort, el noi de qui estava enamorada li feu costat i amb el temps la parella es consolidà i tirà endavant malgrat les estretors econòmiques que algunes vegades havien hagut de superar.

Ara en tenia 40, els havia fet just una setmana abans i se sentia molt vella i molt cansada. El fill gran ja tot un home, havia après un ofici i semblava que se'n sortia prou bé, ja feia plans per casar-se. Quan el veia se'n sentia orgullosa i l'envejava per la joventut que a ella li havien robat. La segona, estudiava a la Universitat. Era la primera de tota la seva família que tindria estudis superiors. Sort de les beques i dels treballs que la noia anava combinant amb els estudis ... La petita, adolescent, el cap ple de pardals i el cos de dona. La feia patir, s'hi veia massa reflectida i no li agradava.

Què faria amb un sou per a tota la vida, sense haver de treballar?.

Havia fet el camí sense adonar-se, no li calia parar massa atenció, feia molts anys que vivia en el mateix barri i es coneixia les botigues, els semàfors i fins i tot els sots de memòria.

Obrí la porta de casa amb les mans desgastades per les hores de feina i els productes de neteja que utilitzava diàriament. Se les mirà amb pena. A ella que sempre li havia agradat portar les ungles llargues i pintades de vermell o del color que la moda dictes, li era igual. Ara les portava ben curtes i sense pintar. Les mans aspres malgrat la crema que s'hi posava cada dia i sempre amb aquella olor de detergent. Es posava guants però, malgrat tot, no havia aconseguit mai més tenir unes mans maques. Havia canviat les seves mans per una feina estable i segura en una empresa de neteja.

Què faria amb un sou per a tota la vida, sense haver de treballar?.

Primer de tot, deixaria la feina, o potser demanaria un temps de vacances, sense treballar i sense sou, però no es tancaria la porta a poder tornar. La vida l'havia ensenyat a ser prudent.

Després aniria a fer-me la manicura en un d'aquest centres que et deixen les mans com si fossin d'una reina.

Sense ni adornar-se ja era dins la cuina, amb el davantal posat i preparant el dinar per ella i la seva petita. Avui, a més, en Juli també hi seria. A vegades el seu marit aconseguia combinar-se la feina i dinar amb elles. Per la nit era ell o qualsevol dels fills qui feia el sopar, ella treballava.

Què faria amb un sou per a tota la vida, sense haver de treballar?.

La pregunta, sense resposta, li martellejava el cervell. Potser un viatget, potser aniria al gimnàs, potser podria anar al cinema el dia de l'espectador o podria anar a dormir cada dia amb el seu marit... Potser es trauria de sobre aquesta sensació que no tenia temps per a fer res més que treballar i tenir cura de la família, potser tindria temps per a ella.

Un sospir se li escapà de la boca mentre acabava de parar la taula i sentia com la porta s'obria. Havia arribat la Marta.

Un petó fugaç a la galta i la motxilla al mig de la cuina. Un doll de paraules incomprensibles li arribaren a les orelles. Ja ho tenia últimament la Marta, o xerrava pels descosits o no deia ni una paraula. No hi havia entremig.

Al cap d'una estona arribà en Juli, tenia poc temps. S'assegueren a taula per dinar. La Marta continuà parlant sense permetre cap interrupció. La Llúcia i en Juli es miraren amb la complicitat i la resignació dels pares amb fills adolescents.

En acabà, la Marta ajudà a desparar la taula i a rentar els plats, totalment en silenci. En Juli marxà. El dia continuà i acabà com qualsevol altre.

Res no va distingir dia següent, del següent, del següent i del següent, la rutina marcava la vida de la Llúcia com un rellotge.

Quan ja ni tant sols hi pensava, en obrir la bústia, un sobre sobresortí de la resta, estava acolorit amb el dibuix de la marca de la promoció del "sou per a tota la vida".

"Propaganda", pensà la Llúcia. És el que sempre passava quan donaves les teves dades, la bústia s'omplia de papers.

Obrí el sobre de qualsevol manera i en tragué la carta:

"Sra. Llúcia Crespo,

Ha estat vostè una de les afortunades del nostre sorteig i el premi que li ha correspost és:

UN SOU PER A TOTA LA VIDA

Per a poder fer-li el lliurament del premi cal que es dirigeixi a les nostres oficines ... "

No acabà de llegir la carta, les lletres van anar fent-se petites fins a fer-se invisibles. La Llúcia s'assegué en el tamboret de la cuina amb la carta a la mà. No veié com les agulles del rellotge anaven avançant, no se n'adonà de l'arribava de la filla, que omplí l'estança de paraules i deixà la motxilla tirada per terra. No es mogué ni quan, amb cara d'amoïnada, la Marta li arrancà la carta de les mans per saber què passava.

Unes lletres cridaren l'atenció als ulls de la noia:

"UN SOU PER A TOTA LA VIDA"

La Llúcia s'incorporà i veié la seva filla que la mirava amb cara de preocupació i incomprensió. L'abraçà sense dir res, ni tan sols canvià la seva actitud. Agafà sense dubtar la carta, la jaqueta, la bossa i sortí per la porta de la casa sense que res hagués trencat el silenci.

La Marta seguí la mare amb la vista i la boca oberta. Quan aconseguí articular una sola paraula, per cridar-la, ja baixava les escales, podia sentir el repic rítmic dels talons de les sabates sobre cada un dels graons. Es quedà dreta al mig de la cuina, abandonada al costat de la motxilla.

En arribar a la parada de l'autobús hagué de comprovar quin era el què l'apropava més al seu destí. Esperà, quieta, just en el punt on la porta de l'autobús s'obria per a permetre el pas dels viatgers.

En baixà caminà com una autòmat cap a les oficines de l'empresa promotora del concurs. Entrà i en identificar-se i ensenyar la carta al noi de la recepció, tot un núvol de gent l'envoltà i l'acompanyaren a un despatx on formalitzà el lliurament del premi. Li donaren un xec amb el primer sou, mentre un fotògraf immortalitzava el moment. El mateix núvol l'acompanyà novament cap a la sortida. Tot havia estat molt marcat i fixat, tot molt ràpid, com si tinguessin por que l'afortunat o afortunada pogués espatllar l'esdeveniment si el deixaven ser espontani.

Amb el xec encara a les mans, la Llúcia sortí al carrer per tornar cap a casa. Sentia un gran pes a l'estómac. On era l'esperada felicitat?

Just davant de la parada del bus hi havia un menjador social que en arribar ni tan sols havia vist. Sense poder evitar-ho es quedà palplantada al davant dels vidres que, com un aparador, permetien veure'n l'interior. Estava quasi buit. En un racó, hi havia una dona espellifada i bruta. La Llúcia se la mirà atentament, no devia ser massa més gran que ella i, en canvi, semblava la seva mare o la seva àvia. La dona devia sentir-se observada perquè amb un moviment brucs es mogué i es posà d'esquena a ella.

Un sobtat impuls feu que la Llúcia entrés al local. Anà cap a la dona decididament. La dona se la mirà amb desconfiança, la vida l'havia maltractat massa sovint. Amb gest decidit la Llúcia li allargà el xec que ella agafà sense entendre què passava. No tingué l'oportunitat de preguntar per què o de dir qualsevol cosa, la Llúcia ja era fora de l'establiment.

Mentre esperava l'autobús de tornada, la Llúcia comença a riure, primer discretament però poc a poc amb major intensitat fins que tota ella queda tremolosa i amb els ulls plens de llàgrimes. Li costà força asserenar-se i fer entendre al agent de la parada que no s'havia tornar boja.

En arribar al seu barri, anà cap al centre de bellesa que hi havia vora de casa seva i on mai havia gosat entrar perquè li fessin fer la manicura, per fer-se les ungles i que li deixessin les mans com les d'una reina. Aquell dia se sentia com una reina. Era una reina. El mes següent ja decidiria què faria amb els diners. Una cosa tenia ben clara els diners eren seus, ben seus i, si li havien de canviar la vida, ella seria l'única que decidiria com i en què. Avui havia decidit que ella era la reina.


Abril 2007