Un petó de cine

És un d'aquells films que els mitjans de comunicació s'encarreguen de rematar inclús abans que fracassin per mèrits propis davant l'audiència. L'onada de crítiques, especialment ferotges les darreres setmanes, ha buidat les sales i la pel·lícula es projecta fantasmagòricament enmig la buidor. L'he triada a consciència; tant de descrèdit ha estat el factor clau que m'ha decidit triar-la.

La pel·lícula comença per ningú i els minuts avancen. Ella està quieta, callada, un xic tensa. Una música intrigant acompanya l'escena mentre la mà cobra vida pròpia i l'acarona amb delicadesa. Reacciona amb un lleu tremolor, però aviat guanya confiança i no veu motiu d'alarma en el tendre repàs.

Seu a la falda i mentre els llavis s'acosten al seu somriure suau, la tènue llum de la pantalla li dibuixa una àurea d'innocència pueril. Ella tanca els ulls, té l'alè dolç, jovenívol i el ràpid batec del cor de qui espera l'inevitable. I l'inevitable succeeix entre el joc de llums i ombres que produeix l'esquarterament sàdic i despiatat de la protagonista. Una orgia salvatge, lenta i apassionada en la que poc a poc el vigor somort la deixa al límit de la consciència fins que, al final, s'abat silenciosament, vençuda finalment.

La pel·lícula acaba no sé com. L'endemà, quan passin a netejar la sala, trobaran mig bol de crispetes per terra.