Un penya-segat

EL PASTOR I LA PASTORA
i de matinada, mentre el mandrós sol romanceja, una càlida boirina cobreix la vall per uns instants. El pastor, cansat de dormir, acostuma a observar-la amb ulls plorosos. Avui, igual que ahir, la seva única companyia són les esquerpes ovelles i el seu revellit gos que, coixejant, intenta en va fer la feina que ha fet els últims catorze anys. El silenci del penya-segat també l'acompanya.
Quan el sol surt, i a aquestes alçades de l'any realment surt, el pastor romàn encara palplantat al mateix lloc: no té res millor a fer. Les ovelles fa masses anys ja que no li fan cas i pasturen amb luxuria els camps sembrats. I ell ho sap. Malgrat no mirar-les, sap perfectament on són. I sap, també, que algun dia el propietari dels camps el vindrà a buscar malcarat i l'escridessarà i li demanarà una compensació per la destrossa que aquelles bèsties han causat, com tantes altres vegades ha fet prèviament. I ell haurà de desprendre's d'alguna altra andròmina que el pagès li vulgui acceptar. I tot arreglat. Fins a la propera vegada.
I així passen els dies. Les setmanes. Les vides.
I el pastor, vençut des de bon matí, dóna l'esquena a la vall ara sí mentre que pel seu malbaratat cap només hi passa una idea, una imatge en blanc i negre, un record: la pastora.


DOS HOMES AL PENYA-SEGAT
Un penya-segat. Abrupte. Inacabable.
Un home quiet al marge mateix del caient. En silenci. Absent.
La nostàlgica llum del capvespre il·lumina una feixuga llàgrima perenne als seus ulls. Ja no es molesta en eixugar-la. Seria en va: tornaria a néixer. Una vegada i una altra. I no pas per què sí. Per desgràcia, sempre apareixeria per una raó més que justificada. I sempre ho farà.
Un nou calorós dia fineix i un altre es prepara. Els estius semblen trigar en arribar quan la foscor de l'hivern cobreix aquest racó de món, però un cop comencen... s'allargassen sense compassió. Les hores es dilaten, també, com ho fan totes les cruixents fustes del porxo. Els dies perden la seva limitada existència i, senzillament, es dilueixen en una compacta però vaporosa massa calenta. I, llavors, llisquen lentament agost avall com la lava d'un volcà cansí mentre hom no pot fer més que asseure's a esperar. Efectivament, l'estiu triga a arribar, però encara triga més a marxar.
Un soroll.
Algú s'apropa al monopolitzat penya-segat.
Un segon home amb mirada baixa s'aproxima, pesadament, a la vora del penya-segat. Una llàgrima l'acompanya, també.
Ambdós homes es miren. En silenci assenteixen amb el cap en un gest casual. Com dos desconeguts que es creuen en un bosc solitari. Com dos ciclistes que es creuen per primera i darrera vegada en la seva vida.
Tots dos fiten l'horitzó. Però en realitat no miren res. Pensen. Reflexionen. Li donen voltes i més voltes. Però no troben cap solució. Es plantegen el per què. Busquen i rebusquen les raons. Però no en troben cap. Potser perquè no n'hi han. I potser aquesta és la única resposta encertada.
I es miren. Com si haguessin arribat a la mateixa conclusió. I somriuen primer. I esclaten a riure després davant l'absurditat.
El penya-segat es buida. Els dos homes parteixen per camins separats. Abans de perdre's de vista l'un de l'altra, emperò, s'aturen. Dubitatiu, el primer home pregunta: "ens veiem aquí mateix demà?" I el segon home, seriós, lúgubre novament, assenteix amb el cap cot. En silenci.


PENSAMENTS
El record d'aquells que un dia foren al penyasegat i no en tornaren.


LES NITS AL PENYA-SEGAT
Cada nit nombrosos cossos incandescents són transportats, per la passió i l'automoció, fins el penya-segat.
Assedegats d'amor, d'unió, de carnal interacció, la recerca d'un lloc solitari i tranquil els condueix, inevitablement, al capdamunt del barranc. I aturen els seus cotxes. Apaguen els llums i sacien, alguns amb més destresa que d'altres, les seves necessitats físiques. I, de vegades, les nits més silencioses, els gemecs mal mossegats d'algunes parelles ressonen per tota la vall omplint els carrers d'una càlida brisa sensualment afalagadora. I els pocs individus que passegen absents pels carrers comparteixen lleugers somriures de complicitat tot i que, en el fons, l'enveja s'ha apoderat d'un nou pedaç de la seva ànima. Però no diuen res. Millor riure de les debilitats alienes que de les pròpies, no perquè sigui més senzill, sinó perquè és menys dolorós.
D'altres nits, però, el rebombori del poble cobreix amb una freda i impersonal capa d'industrialització aquest íntim acte de consumació. I ningú somriu pels carrers. Tothom vagareja desfet, tant els que van a treballar com els que en tornen: els primers perquè saben que els esperen vuit hores d'esclavatge, de legalitzada prostitució; els altres perquè saben que demà hi han de tornar. Hom podria justificar-ho dient que és el preu del progrés, però hom hauria de saber que no estem disposats a pagar una factura que no hem demanat.
I, mentrestant, un nou cotxe arriba al penyasegat: una nova història d'amor (una nova història de mort).


L'ÀVIA MARIA
L'àvia Maria fóu enterrada al penya-segat. La veritat és que ningú ho sap i, de fet, ningù ho ha de saber. De jove descobrí l'amor en forma de soldat anglès que vingué a combatre amb les brigades internacionals darrera una espessa bardissa anys ençà desapareguda. La fascinà aquella decisió, aquella necessitat d'actuar, de queixar-se, de voler donar la vida per combatre contra allò que creia injust. L'enamorà aquella rebel·lió tan necessitada a la zona. Ell havia vingut a combatre contra el feixisme mentre els homes del poble s'amagaven, covards, als soterranis de les cases. No és pas que recolzessin el moviment imperant -com moltes vegades han recordat al llarg de la seva vida clamant un xic de dignitat per la seva mediocre existència-, sinó que consideraren que aquella "era una guerra que no els pertocava." "I tant que no!" bramava l'àvia Maria, "no era pas una guerra pel poble, sinó pels ideals, i d'això aquí en tenim ben pocs."
Tres dies de trobades secretes, d'escapades d'amagat al penya-segat, segellaren i, a l'hora, mitificaren aquella relació. Al quart dia ell no aparegué. L'àvia Maria l'esperà durant hores observant com el covard poble era cobert per una lleugera capa de núvols que semblava contribuïr en l'intent local de passar desaparcebuts. L'odi s'apoderà d'ella i maleí aquella contrada. Calumnià a ple pulmó a tots i cada un dels habitants de la vila. Aquell mateix dia abandonà, decidida, el poble. Sense cap altre equipatge que la ràbia, abandonà la vila.
Mesos després, però, la duresa de la post-guerra la retornà a la masia familiar a la recerca d'un sostre on eixoplugar una latent tuberculosi que la perseguia perillosament. Amb el cap cot i les il·lusions derrocades, retornà al poble.
Uns anys després es casà a desgrat seguint una transacció econòmica gestionada pels seus pares a través de la qual la família rebia una considerable fortuna i, de rebot, un menyspreable gendre incapaç de treballar o raonar. Cada capvespre, però, puntual, l'àvia Maria retornava al penya-segat. Retornava als seus records, a la felicitat viscuda, a la sensació d'estar viva i, observava, amb llàgrimes als ulls, com el poble que tant odiava es negava a deixar-la marxar.
Ningú sabia per què l'àvia Maria marxava cada tarda. Tampoc sabíem on anava, però la seva decisió era tan forta, que ningú s'atreví mai a preguntar-li, ni molt menys a prohibir-li. Fóu unes hores després de la seva mort, quan amb el seu cos encara present a la sala, que es llegí una mena de darrera voluntat que ella havia escrit a mà i s'havia guardat, previsora, a la butxaca de la brusa amb la qual morí. En ella els presents fórem informats sobre la passió viscuda amb el soldat anglès i del desig de ser enterrada al penyasegat. I bé, els detalls escabrosos de com el cos fóu enterrat una obscura nit d'hivern, formen part d'una altra història.


LA GUINEU
Un dia una despistada guineu s'apropa al penya-segat. Elegantment passeja per la seva vora. Sense pressa. Sembla observar, fins i tot, el món que s'estén vall enllà. O potser només ha sigut algun llunyà soroll del poble que s'ha obert camí fins a les seves orelles. Però no observa per massa estona, tanmateix: l'espectacle humà sembla aborrir-la. El formigueix mundà no forma part dels seus interessos. S'apropa, cautelosament, silenciosament, a un ressec arbust. Lentament. Una cria de conill juga inconscient amb un branquilló esquerdat de la bardissa. La guineu s'hi apropa encara més. El conill la veu. Les mirades es creuen. Però ningú es mou. El conill ignora el perill; la guineu estudia les seves possibilitats. Temptativa, la guineu insinua una nova passa. El conill li miralla el gest marcant un pas endarrera, com si d'un joc es tractés. La guineu retorna a l'estat previ; el conill també. La guineu sembla haver percebut que amb lleugers moviments no aconseguirà pas res i en planteja la possibilitat d'un atac directe, un precipitat moviment inesperat i el conill serà seu. I, certament, el conill no s'ho espera. És un vist-i-no-vist. De tant petit com n'era, el conill entra sencer a la boca de la guineu que quasi se l'empassa sense mastegar. Acte seguit, la guineu reprèn el seu romancer caminar sense cap direcció concreta. I, si no fóra perquè la guineu encara en vol més de conills, hom podria creure que la guineu és feliç.


EL NINOT DE NEU
Només una vegada va nevar al penya-segat. Una anòmala reacció de la naturalesa que embolcallà el cim d'esponjosa blancor.
Molts renegaren d'aquella nevada mentre els seus sembrats es malbarataven sota el gèlid mantell.
D'altres es tancaren a casa per evitar agafar un refredat.
Però tots, tots, algun moment o altre es quedaren embadalits observant com els ingràvids flocs de neu suraven pel cel com si no s'atrevissin, o no es decidissin, a descendre mai.
Un pare i un fill sortiren a passejar i el seu camí els portà al penya-segat. Des d'allà observaren admirats com els prats s'havien convertit en blancs camps de cotó. L'estrident bl
ancor s'escampava fins allà on els seus ulls alviraven i una agradable sensació de calma i, sobretot, d'harmonia, omplia l'aire. Submergits, doncs, en aquest estat de plàcid benestar, decidiren deixar la seva empremta en forma de ninot de neu. I, satisfets per la feina ben feta, tornaren a casa amb amplis somriures a les cares.
L'endemà, però, la neu s'havia desfet. La pulcra blancor s'havia convertit en fangosa foscor. Els carrers despertaren bruts, esquitxats de marró, de neu trepitjada, maltractada i rebutjada. I ningú digué res i tots retornaren a la seva vida normal. I el pare no trobà mai més una estona per passejar amb el seu fill fins al penya-segat. I el fill es féu gran i fugí del poble abans que el poble l'absorvís sense trobar, tampoc, una estona per retornar al penya-segat. I el ninot de neu plorà el seu abandonament durant dies. Fins que l'escalfor de les seves llàgrimes fongueren fins a l'últim floc de neu del seu cos.


EL CIENTÍFIC
Una vegada un reputat científic inicià una complicada tasca analítica des del punt més enlairat del penya-segat.
Com a bon científic, era un home rigurós, sistemàtic i calculador. Acudia cada capvespre, exactament a les vuit i dos minuts, amb un classificador ple a vessar de documents i uns prismàtics d'elevada graduació.
I observava.
Ensimismat. Encuriosit. Excitat. Observava.
Des del poble estant, els reflexes de les seves lents feien juganeres marques solars a les façanes de les cases i una sensació de plaentera normalitat omplia els cors dels vilatans: tot anava bé, el professor tornava a ser al cim del turó.
I, tanmateix, la curiositat és més forta que la sensació de tranquil·litat i la gent començà a qüestionar-se quines eren aquestes meticuloses investigacions de capvespre, així com també quina era l'especialitat d'aquell precís científic.
Alguns suggeriren que es tractava d'un ambientòleg tossut a la persistent recerca d'aqüífers.
D'altres asseguraven que es tractava d'un anàlisi geològic encarregat pel govern central, "per tenir-nos a tots encara més contolats," apuntaven.
I, encara, un tercer grup d'opinió afirmava que es tractava d'un estudi privat gestionat per una especuladora empresa immobiliària per tal de definir, i delimitar, on es trobaven els millors terrenys urbanitzables de la contrada.
Tots els grups, però es posaven d'acord amb la brillant tasca realitzada pel savi i, que més qui menys, havia realitzat una petita excursió de capvespre al penya-segat per observar discretament, i de casualitat (sempre afirmant que no sabien pas que hi hagués ningù allà dalt, o bé que el gos que havien tret a passejar els havia conduït fins aquells indrets), la feina del mestre.
La fama del persistent i complidor científic creixé de manera desproporcionada i, amb ella, el misteri que envoltava les seves indagacions fins que un dia el batlle de la vila decidí que, en tant que les investigacions eren realitzades en terrenys municipals, la vila tenia dret a saber-ne els objectius.
Així, armat amb el pes de la burocràcia més feixuga, el senyor batlle, el regidor d'obres públiques, el regidor de sanitat i el regidor d'educació s'adreçaren, un bon capvespre, al cim del penyasegat.
L'excitació al poble fóu molt gran durant tot el dia. El ple de l'ajuntament havia aprovat aquell dimecres com al dia adequat per emprendre l'acció definitiva que els havia de portar a resoldre aquell enigma tan complicat. Tothom ho comentava aquell dia mentre compraven el pà, o a la fàbrica entre cigarreta i cigarreta a la carregada sala de fumadors, fins i tot els avis més avis afrimàven no recordar un dia tan important pel poble com aquell.
A les vuit i dos minuts, fitxant puntual com cada dia, arribà l'eminent científic carregat amb els seus estris. Amagats darrera uns arbustos, la comitiva de l'ajuntament li deixaren iniciar la seva tasca de recerca tal i com s'havia acordat de procedir en el darrer ple de l'ajuntament. La intenció era sorprendre'l en plena acció i evitar, així, que ell pogués fer-se el murri i pretendre que no hi havia cap investigació duta a terme.
Nerviosos, doncs, el senyor batlle i la seva distingida comitiva, admiraren com el genial observador iniciava els seus complicats anàlisis. En silenci. Inquiets.
I, precisament, a les vuit i vuit minuts, d'acord amb el pla, sortiren del seu amagatall.
El científic, acostumat a les ocasionals, però constants, visites dels vilatans, ni tan sols es mogué. "Així d'important és la seva inquisició," comentà en veu baixa el senyor batlle als seus regidors. I tots assentiren. Llavors, iniciant la segona fase del pla, el regidor d'educació extreié de la seva motxilla uns revellits prismàtics que atançà al senyor batlle. Ell es situà amb pretesa calma, amb la seguretat que concedeix el poder, al costat mateix del científic i, amb barroera imprecisió pròpia del maldestre aprenent, enfocà els seus prismàtics vers on els del gran científic apuntaven. I buscà. Durant una llarga estona. En silenci. Atalaià tot l'horitzó. Fins que, de sobte, aturà el seu divagar. Abaixà els prismàtics i mirà directament al científic cercant una confirmació a allò que havia vist. El científic, adonant-se que la seva observació havia sigut desvetllada, separà els ulls uns segons dels prismàtics. Mirà el senyor batlle i, amb un somriure de complicitat, assentí amb el cap abans de tornar a les seves investigacions. I el senyor batlle decidí acompanyar-lo.
Mentrestant, els regidors, impacients, es devatien entre la impertinència d'interrompre el senyor batlle i la curiositat que els devorava. Però callaren: el pes de l'autoritat fóu major.
A partir d'aquell dia, una silenciosa i estudiosa amistat s'establí entre el científic i el senyor batlle. I cada capvespre es trobaven al mateix lloc per compartir una estona d'observació rigurosa. I tothom s'admirava d'aquesta vessant científica i analítica del senyor batlle, i tothom es delia per saber-ne l'objectiu dels seus estudis. Però ningú s'atreví mai a preguntar-ho.
Quan s'acabà l'estiu, les investigacions finalitzaren abruptament. Ningú en sapigué mai els resultats obtinguts.
Quan s'acabà l'estiu, un grup d'amigues deixaren de convertir una petita cala en platja nudista al sortir de treballar.


LA FEINA BEN FETA
Una àvida empresa local intentà posar un peatge al camí del penya-segat en una ocasió.
Animats per la constant concurrència (tant la diürna com la nocturna), l'esperit de negoci s'apoderà d'ells. Obviant la rauxa i abraçant el seny, cacularen el cost de la barrera -un cadenat senzill de segona mà- conjuntament amb el sou del vigilant -un jubilat aborrit que estaria fins i tot disposat a pagar per sortir de casa- i decidiren que, cobrant 1.99€ per persona, obtindrien un benefici de 300.58€ setmanals.
Els diners no els malvaratarien en excentricitats ni cars regals, sinó que els dipositarien cristianament en un compte corrent obert per l'ocasió. Així, mes rera mes, la xifra augmentaria fins que tinguessin suficient per poder comprar un terreny damunt del qual construïr-hi un bloc de pisos. Un d'aquests edificis vistosos d'estructura escassa i planificació dubtosa. De pisos petits i mal acabats. D'humitats i garatges que només alberguen un cotxe dels petits sempre i quan no obris les portes. Uns pisos, en conclusió, "d'alt stànding i acabats de luxe," llegint el prospecte de la immobiliària, venuts al mòdic preu de 289.000€ si el comprador s'apressa.
Exacte. La barrera era només el primer pas en un somni especulatori ben propi de l'època.
Així, sense dir res a ningú, d'un dia per l'altra, una barrera impedia el pas a tots aquells que, per variats motius, volien anar al penyasegat.
En un principi hi hagueren algunes confrontacions verbals i, fins i tot, alguna insinuació d'acció física que mai s'arribà a produir, però. A més, el vigilant era un gat vell i s'havia pres aquella feina com la tasca més important de la seva vida de manera que res ni ningú podria sobrepassar-lo sense haver pagat la quota.
Dos dies després, de tant acostumats com n'estaven aquells veïns als peatges, pagaren i callaren. Com havien fet sempre, altrament.
Fins que una nit el senyor batlle, ignorant de la problemàtica per culpa d'un mal assessorament per part del regidor d'afers interns i per la seva pròpia manca d'interès pels assumptes locals, s'apropà, de casualitat, amb una jove noia dins el cotxe (exactament de la meitat d'edat que la seva dona) al camí del penya-segat i fóu aturat per la barrera.
Irat, tant pel possible escàndol que la malinterpretació de les seves innocents gestions nocturnes, com per l'ultratge d'haver de pagar per un bé públic, donà mitja volta i tornà a casa amb la cua entre cames.
L'endemà de bon matí un bàndol de l'ajuntament anunciava la clausura i demolició de la barrera del camí del penya-segat perquè es tractava d'una apropiació il·lícita de terrenys locals.
I el dia següent la gent es preguntava d'on provenia aquell somriure complagut entaforat al bell mig de la cara del senyor batlle. D'on havia de provenir? De la satisfacció d'una feina ben feta.


LA VACA CEGA
Una vaca cega caminava, maldestre, penya-segat amunt fins que topà, sorollosament, amb un pi de quatre branques.
Del cop, el miracle es produí
i la vista recuperà aquell boví.
Un jove cabrer que passejava atzarós per allí,
observà la gesta embadalit.
I, corre que correràs, com si del mateix llop fugís,
fóu a explicar la bona nova a tothom que l'escoltís.
Tanmateix, la seva reputació de mentider el precedia
i tothom creia que, en realitat, aquell marrec fingia.
I, com a lliçó, potser una mica exagerada,
(però altrament més que merescuda) li prepararen una mascarada.
Entre quatre l'agafaren
i al bell mig de la plaça el portaren.
I l'assatjaren, i l'atacaren, i l'humiliaren.

I ningú el defensà.

Mentrestant, la que fóra vaca cega, esporuguida per tot allò que havia vist, copejava, vegada rera vegada, aquell mateix arbre que li havia concedit la vista demanant tornar a ser cega, re
clamant tornar a no veure-hi fins que l'espessa sang regalimant del front li concedí el desig.


LA REVOLUCIÓ
Diuen les males veus que la revolució s'inicià portes a dins, des de l'ajuntament.
Afirmen que es tractava d'una maniobra planificada durant setmanes i mesos.
D'una acció premeditada, concebuda des del despatx mateix del senyor batlle. Fins i tot, hi reivindiquen la rúbrica personal de l'il·lustríssim batlle impresa en els detalls particulars: l'hora del dia que la revolució esclatà (tothom coneix la predilecció del llustrat polític per les insinuants hores del capvespre), el caire acadèmic de l'acte (tothom reconeix l'eminència científica del senyor batlle) i, fins i tot, en els colors que abanderaren la revolta ( tothom sap que l'alcalde es deleix pel color rosa).
Són veus influenciades, ofuscades, però. Així com també ho són les de l'oposició que en reclamen la paternitat només per ells.
Bramen que l'ajuntament ignorava què passaria aquell capvespre de juny. Que, per molts mèrits que es vulguin atribuïr a posteriori, el seu desconeixement del que succeeix al poble és esfereïdor.
L'oposició reivindica, doncs, l'autoritat única de l'acte revolucionari cercant -com no!- una repercusió electoral de cara a les eleccions locals que s'han de celebrar al cap de dues setmanes. En va, però. Tornaràn a perdre davant el mateix batlle de sempre. Que no és pas que sigui millor que els altres candidats, ni que faci la seva feina a la perfecció, és només que ell és el batlle. Altrament, el poble no seria el poble.
Però, per molt que els polítics diguin i reclamin, cap d'ells fóu responsable dels ara tan vanagloriats actes del 18 de juny.
Ells només fóren responsables de l'aniquilament dels positius resultats de la revolta.
Ells només poden adjudicar-se el vergonyós mèrit d'engegar en orris el camí iniciat per la revolució.
No, la revolució no s'inicià portes endins. La revolució s'inicià on han de començar totes les revolucions. La revolució s'inicià al carrer.
La revolució s'inicià al cim mateix del penya-segat.


EL CARTELL
Un graciós plantà un cartell de "prohibit fumar" al bell mig del pi del penyasegat. I renoi quin escàndol organitzà! De sobte, el poble, calm de mena, tranquil per maledicció, semblà despertar -discretament, però imparablement- d'un somni que feia masses anys que durava. Els fumadors empedernits que devoraven cigarretes d'amagat de les seves parelles es trobaren, de cop, amb el dilema moral del compliment d'un absurd decret legal. Una cosa era enganyar, innocentment, quasi infantilment, a la parella fumant d'amagat mentre prometien haver-ho deixat ja feia més d'un any, però l'altra era enganyar la llei. Aquí sí que se la jugaven. Així, amb el cap baix, retornaven a casa amb un inesperat fresc alè a la boca.
Els adolescents prematurs necessitats d'experimentar i rebel·lar-se, decidiren que havia arribat el moment de començar a fumar ara que tenien un lloc on els era explícitament prohibit de fer-ho. Fumar o no fumar els era bastant indiferent: ja ho havien provat i ho havien superat en la gran majoria, però ara era qüestió de portar la contrària. Quant més gros el cartell fóra, més grossa la ferien ells. Altrament seria absurd ser jove. Altrament la vida s'estancaria i tothom esdevindríem baldes de la gran cadena social (tot i que potser no caldria parlar en condicional...).
Els ciclistes, amants de la natura, l‘esforç físic i, de tant en tant, com a recompensa, per trencar amb la frescor de l'ambient, amants, també, d'una bona cigarreta, eren manllevats per aquell decret d'un dels seus indrets preferits per inhalar el fum de la victòria. No, ja no podrien fumar mai més calmadament observant, panteixant encara per l'esforç, com el poble s'estenia sota els seus peus.
Fins i tot la vida del pastor es veia alterada per aquella prohibitiva senyal. Què en seria d'ell sense el seu permanent cigarret vibrant al seu llavi inferior? I si els xais deixessin d'obeïr-lo del tot perduda la seva característica principal?
I no parlem de les frustracions nocturnes quan, després d'una feina ben feta, el pes de la cultura occidental requeia damunt els combatents i es veien necessitats de celebrar-ho amb una recomfortant cigarreta.
El malestar era, doncs, general. Qui més qui menys se sentia ultratjat per aquella legislació i es decidí, en un inusitat procés comunal, en un mai viscut acte de solidaritat ciutadana, anar a l'ajuntament en massa i reclamar l'anul·lació d'aquella llei i la retirada immediata del cartell.
I com rigué el bromista davant l'èxit de la seva jugada. Però com plorà al final davant el desenllaç: la corroboració que el poble unit era capaç d'abolir una llei injusta i la constatació que aquella fóu la primera i darrera vegada que el poble actuà conjuntament. Malgrat l'especulació, malgrat el monopoli de certs comerços del centre, malgrat la mala gestió econòmica, malgrat el sistema jeràrquic imperant a la vila, malgrat les elevades taxes d'atur... el poble callava.


EL NOU PLA URBANÍSTIC
5 edifics. 4 plantes per edifici. 6 pisos per planta. I dos àtics per edifici. Total, 130 noves vivendes. Un projecte massa temptador per permetre que la inclinació natural del penya-segat s'hi interposés. Des de l'ajuntament denegaven l'existència de cap projecte urbanístic a la zona. El senyor batlle prometia que ell no passaria a la història local com l'encarregat d'enderrocar el penya-segat i afirmava que tantes bones estones viscudes al cim del penya-segat no es podien comprar amb quatre cases. I els ciutadans el creieren. Pràcticament sempre deia la veritat. I, si mentia, ràpidament, les seves mentires esdevenien veritats per decret de l'ajuntament.
La muntanya semblava, doncs, salvada. Però els rumors no cessaven.
El diari de l'oposició publicà "els suposadament inexistents plànols de l'orgia urbanística del nostre ajuntament," com ells decidiren batejar-los.I la veritat és que eren colpidors. El relleu natural del penya-segat esdevenia un molest inconvenient, l'entrebanc que convertia aquells llaminers terrenys en no-edificables. La solució (segons el mateix diari) era remoure la muntanya. La natura s'interposava en l'evolució humana i calia ser exterminada.
El poble s'escandalitzà i mirà amb tristor i, fins i tot, certa idolatració, vers el penyasegat enlairant-se -aparentment inamovible- a l'horitzó.
Però ningú digué res.
La idea semblava massa esbojarrada. Massa cruel. Massa inhumana. Massa interessada.
Preferiren assumir que el temps ho curaria tot, com sempre havien fet davant anteriors dilemes i continuar en silenci amb les seves vides.


EL PASTOR I EL SEU EXÈRCIT LLANUT
El vell pastor mirava, impotent, com el poble creixia. Des del penya-segat estant, els seus aquosos ulls es negaven a creure que allò que obserbaven era el mateix poble on havien estat tota la vida. El local social de la vila, el mateix edifici on es prenien els cafès, els avis jugaven al dominó entre disputa i disputa, els joves feien la cervesa i per les nits tothom es trobava per ballar al ritme d'un vell gramòfon i, un cop cada quinze dies, es barallaven per tenir accés a la pel·lícula que es projectava contra la paret del sur, allà on ell conegué, cortejà, conquistà, besà i perdé el gran amor de la seva vida derrotat per un ric hereu de la ciutat que estiuejava al poble, aquest local ple de memòries, alegries, dolors i, sobretot, vida, ja no existia. Al seu lloc, tres grisos blocs de pisos ocupats per nou-vinguts a la vila.
El parc central, la carnisseria de l'Eulogi, la casa del rector, les masies de Can Batallé, Can Perejoan, Ca la Clotilde, Can Bonaigua, Can Pau Petit, Can Toca-boires, Can Pijaume i Can Mussol, tots plegats formen part del passat. Substituïts per vivendes unifamiliars, reduïts habitacles, infra-humanes residències cobrades a preus desorbitats.
N'hi havia molts que en culpaven la immigració. Incapaços de buscar les culpes en ells mateixos, apuntaven el dit acusador vers aquells més febles que intentaven obtenir una millor vida lluny del seu país. El pastor, però, no els culpava. Educat en una família comunista, el culpable de tots els mals per ell era la bogeria capitalista. Mancats d'un govern intervencionista, d'una societat col·laboracionista, la conquesta del diner s'havia convertit en una batalla individual que cada dia es cobrava noves víctimes. Amb cada nou enderrocament, el poble s'allunyava més de la seva realitat i esdevenia un fred poble-dormitori: un gris lloc de passada sense opcions, esperances, il·lusions, ni serveis. Un punt fosc a mig camí del no-res on el valor del sòl encara no havia assolit els nivells prohibitius de les grans ciutats. Un forat sense caràcter ni interès. Un grapat d'edificis de baixa qualitat fets sense solta ni volta, rodejats de pudents fàbriques químiques.
Si ell pogués fer res per evitar-ho! Si el seu reduït exèrcit llanut tingués la força suficient per enderrocar els murs del capitalisme...


EL FINAL
Les màquines arribaren de nit. Silencioses, Covardes.
Ningú les veié arribar i ningú pogué aturar-les. Tot fóu excessivament ràpid. Abans de la sortida del sol ja havien finit la seva funesta tasca. Tot s'havia acabat. Només unes hores de clandestina actuació i el fi d'una era havia arribat.
Endarrera quedaven els arbres, les guineus, les escapades nocturnes, les fugides diàries, les ensonyacions dels suïcides i les il·lusions dels naturistes.
De nit, a traïció, havien finit amb tot això i molt més.
Per això jo vaig fugir del poble i mai més hi vaig tornar: el poble ja no podia ser el poble sense el penya-segat.