Un país post-bilingüe

El primer enigma és saber si alguna vegada hem estat una gent submergida amb puresa en els regnes d'una sola llengua. No crec que la questió tingui gaire recorregut, però. Si ens remuntem en la nit del temps, o el que en creiem saber, ja de bon començament estavem (si se'm permet l'anacronia) mesclats entre ibèrics i llatins. Però aquest fet és només un començament, la situació en el mon ens ha dut, des de sempre, a un mestissatge continu fins al dia d'avui, en la era de la globalització més acceptada.

Terra d'encontres, per aquest país han passat i hi han deixat la seva petjada els pobles més diversos, del est com els propis llatins o grecs, però també del nord i del sud: cultures germàniques van tenir per capital d'un regne a Barcelona (els visigots) i també dins de les nostres ciutats la cultura àrab fou pròspera, molt abans de que el concepte d'inmigrant il.legal ni tansevol existís.

Per tant la fletxa del temps, com en diria Stephen Hawking, ens hauria de convencer per fugir d'absurdes pretensions de puresa. I endemés, la mateixa història ha deixat cicatriu en cada indret de les nostres contrades, de manera que, per una part ha enriquit profundament les llengues i els accents que s'hi parlen, i per altra part ha esborronat les nostres fronteres fins a la dissolució o la separació.

Així, tal com diuen que el català i el occità van ser en els origens una mateixa llengua, n'hi han ara que prediquen que el català que es parla més al sud de tots, ja no es català. I en canvi, els pocs algueresoparlants que resten no tenen massa inconvenient en afirmar que parlen català, malgrat que la comprensió mutua amb ells no es pas una cosa per tirar cohets. Cadascú és fill del seu pare i de la seva mare, d'això no hi ha dubte.

En suma, si hi ha un país on la ideologia de les races pures és profundament absurd, on paraules com les de Hitler només podien sonar a bajanades, aquest és el nostre. Som tots mestissos, barrejats, bastards i fills de moltes mares. Som i hem estat sempre una terra de pas, un port marítim a/de tot arreu i una llar acollidora per pobles que sovint venien de lluny.

En fi, que això del bilingüisme que vam descobrir al segle XIX, ja ens ve de ben antic, que no és pas de fa dos dies.

No sé pas si ara estem pitjor que temps abans, però em sembla que sí tenim clar, com a poble, que la llengua que va néixer aquí és aquesta i que no la parlem tanta gent com per poder renunciar així com així a defensar-la, encara que només sigui per mantenir-la mig en forma. No se'ns entén des de fora a vegades quan "obliguem" als nens que estudiin aquí a aprendre totes dues llengues (una llengua, la vehicular, lleugerament per sobre en l'àmbit acadèmic, l'altre fortament per sobre en l'àmbit social, econòmic). Reclamen la llibertat d'escollir, però és una llibertat estranya, la llibertat de "no-aprendre", la llibertat de ser ignorant en una llengua. La llibertat de no-aprendre no existeix en cap país civilitzat o amb dos dits de front. O hi ha algú que pugui estudiar en el sistema educatiu alemany i no aprendre alemany?. Pot un judge francès no voler saber francès?. Farà un bon servei als ciutadans en aquestes condicions?.

En realitat és un debat que ja no és cap debat. No només a dia d'avui el país és bilingüe en essència i sense gaires traumes, sino que els temps moderns estàn fent que el llindar del bilingüisme s'estigui quedant obsolet, que debatir avui en dia, després de tant consens, si el model bilingüe amb llengua vehicular és el correcte, sembla com parlar de senyors feudals i encanteris de bruixes. Els problemes ara ja, en son d'altres molt diferents i em sembla que hi ha gent que s'ha quedat ancorada en un discurs de fa cinquanta anys.

Els dos primers factors que han produït aquesta revolució han estat la irrupció d'internet i la dissolució de les fronteres, tant pel que fa a Europa, com a nivell global, per la facilitat de viatjar a tot arreu. Aquest dos fenomens han fet el mon molt més petit. Ens ha posat a tots més aprop i les posibilitats de relació amb el mon han crescut d'una manera que era inimaginable pels nostres avis.

L'imposició de l'anglès com la 'lingua franca' del mon i la inmigració son els altres dos factors importants. Pot-ser son els principals motors del país al que ens dirigim. Per una part, la força econòmica de l'anglès empenta a aquesta societat a aprendre'l, això sí, sense renunciar a les dues llengues propies. El castellà es defensa prou be amb una força demogràfica també gran, i el català... doncs dependrà més de nosaltres mateixos, com sempre.

Però la inmigració és el gran repte en molts altres sentits. Ja ha transformat de fet aquesta societat en una cosa molt més pluricultural, plurireligiosa i plurilingüistica del que ho ha estat mai en la història. Sense anar més lluny, l'arribada de nens magrebins amb una escolarització precaria a les nostres aules, està deixant molt petit i banal l'etern debat del bilingüisme. El repte real d'aquesta societat nostra és saber si serà possible integrar-los sense "ghettització" i sense un deteriorament de l'ensenyament general, cosa que, per cert, ja està esdevenint i no té res a veure amb el model lingüistic.

Hem de tenir molt present que la societat dels nostres fills ja és radicalment diferent a la que nosaltres, les generacions nascudes al segle XX, hem conegut. Només cal comparar quants companys d'altres races anaven amb nosaltres a classe i quants hi van a la generació posterior. Aquests nous catalans tenen i tindràn vincles sentimentals, culturals i lingüistics amb la seva nació d'origen en la mateixa mesura que ho han tingut els castellanoparlants. I el gran repte és que se sentin a casa i els sentim conciutadans malgrat puguin tenir, fins i tot, una religió diferent.

En definitiva, el debat castellà-català està ja superat, en realitat les dues llengües sempre han estat massa properes com per que es produeixi una segregació social, ens acostem a una societat post-bilingüe i el gran repte és trobar un model de país en que tothom s'hi senti comode. No oblidem que societats com la nord-americana i la francesa han fracassat pel que fa a aquest aspecte. La idea general és evitar els ghettos, un model educatiu com a mínim trilingüe (amb l'anglès) i un respecte raonable a les tradicions de tots, però amb una preferència òbvia per les pròpies. Una sola societat. No dos. No més.