Un món perdut

UN MÓN PERDUT
La Nuca, la Tuca, i l´Elko, tenien set,vuit i nou anys, eren uns nens que els costava riure. Vivien en un ciutat on l´alçada de les cases no deixava entrar el sol, ni a la nit els estels. Cada matí quan anaven a l´escola les sabates s´els enfonçaven en la pols que cobria els carrers. Els gossos perduts, caminaven amb la cua entre les cames i les orelles caigudes. Els homes i les dones quan parlaven mai és miraven als ulls, semblava que la vida els peses. La gent vella asseguda als bancs de les places eren com estatues vivents. La Nuca, la Tuca i l´Elko només els acompanya la rialla quan l´avi Manel els explicava aquella història tan bonica. L´avi Manel era centenari, però tenia la vitalitat d´un jove. Ell deia que un dia un mag li va donar el do de l´eterna joventut. La blancor de la barba i cabells li adornava la seva bondadosa cara. Les mans de l´avi Manel eren acollidores com les de colom. Els nens sovint feien rotllana al voltant seu perquè els acaricies i continues aquella història que mai s´acabava.
-A on van quedar ahir-va preguntar l´avi.
-Quan tu anaves a comprar pa i la teva ombra et seguia com un bon amic-va recordar l´Elko.
-Jo vull tenir una ombra va dir l´Elko.
-No és posible, el sol està ofegat entre les cases.
-Avi no et vas guardar mai una ombra?
- No la teva ombra mai la pots atrapar.
-Avui us explicaré com la teva iaia i jo cansats de la ciutat vam anar a viure a un poblet perdut entre muntanyes.


El Serafi vivia amb la seva dona en una caseta en un poble perdut entre muntanyes. La casa era petita. però el terreny que l´envoltava era gran. Aquella terra era per a la Mercé i el Serafi el més preuat tresor. S´hi passaven el dia i molta part de la nit. El Serafi era afeccionat a l´astrologia i s´hi estava hores explicant a la Mercé el misteri del cel. De dia hi feien els tres àpats en una taula posada al bell mig del jardí. Mai ho feien sols, tot i que no tenien fills, però sempre algún dels animals que corrien per allà anaven a prendre els -hi el menjar de les seves mans.Tenien ànecs, gallinas, i coloms, a més dels dos gats i un gos. Els animals tot el dia estaven deixats anar pel jardi. Tenien entre tots una bona entesa, només alguna vegada el gos espantava a les gallinas. A la nit cada animal es recollia a la seva caseta. El Serafi i la Mercé, força joves, van liquidar el negoci que tenien a la ciutat i van anar a viure al poble. Volien estar lliures dels tràfecs de la ciutat, tenir animals, un petit hortet,i flors de tots colors. A més de tenir animals fora de casa també en tenien a dintre. Tres peixeres, una amb peixos d´aigua calenta i l´altra amb peixos d´aigua freda i l´altra amb tortugues. Al jardí hi havia un petit estany amb un surtidor al mig. Era una delicia pels ànecs, moltes vegades ells també s´hi remullaven. Menjaven ous de les seves gallinas i cols i bledes del seu hort. Eren feliços amb el món que s´havien creat.
L´angoixa va arribar per les noticies de la televisió i els diaris . És va començar a parlar del canvi clímatic, de la desertització dels boscos,de la desfeta dels grans gels de l´Antartida. Era l´home que amb l´afany de comoditat, luxes i diners estava desfent el planeta terra. Efectivament ja no plovia quasi mai ,i quan ho feia, ho feia amb rabia i aleshores ho destrosava tot.Van començar a sortir lleis prohibint tot el que estava relacionat amb l´aigua. No és podia regar, no és podia omplir piscinas, ni estanys. A tot cas per fer-ho calia comprar aigua no potable. El Serafi i la Mercé no ho entenien gaire, només veien que passava el temps i que els broquils, les mongetes i els enciams se´ls anaven morir per manca d´aigua, junt amb les estimades flors. Anaven passant els anys mentre veien les consequéncies de la sequera i del desgavell en que s´havia covertit la terra. Els ànecs al no poder banyar-se enmalaltien i és morien. Les gallinas sense poder picotejar l´herba,també és van anar morint. La Mercé deia que és morien de tristesa. Van tenir que eliminar els peixos i les tortugues. Després va venir les restriccions d´aigua a les cases. A la Mercé que li anava tan bé, per l´artrosi, els banys d´aigua ben calenta, els van tenir que suprimir. Va anar empitjorant i a la fi és va quedar en una cadira de rodes. Al cap de vint i cinc anys, sense aigua, els paisatges, les cases i les persones eren molt diferent del principi. La Mercé va morir, és va anar pansint com les roses. Però pel Serafi la disort no havia acabat. Al costat de casa seva hi havia una parcel-la sense cap us i les plantes i creixien com volien. El Serafi se´n havia queixat moltes vegades a l´Ajuntament -els deia- Les plantes seques que hi ha a la parcel-la buida del costat de casa meva, en un estiu molt calorós poden cremar.
Aquell estiu després de la mort de la Mercé no va ploure gens, va ser un dels més secs del segle. Un dia que el Serafi havia anat a la ciutat a veure la seva germana, en tornar al poble és va trobar amb les últimes flames que havien convertit la seva casa en un munt de ferralla. El seu estimat món s´havia ensorrat.
Aquella nit i unes quantes més és va estar a casa d´un vei. No sabia que fer, a la fi es va decidir d´anar a viure amb la seva germana a la ciutat. Ella vivia sola i li havia dit moltes vegades que anés a viure amb ella. Al Serafi no li havia agradat mai viure a la ciutat, i ara menys que mai. Desde que feia tants anys que la desaparició de l´aigua reinava, la ciutat s´havia convertit en un lloc trist, sense flors als balcons, sense els sortidors que alegraven alguns parcs, les fonts seques, els clubs que ell havia anat a nadar, quan vivia a Barcelona,estaven tancats. A les cases dos hores d´aigua al dia, res de banyeres, una dutxa curta a la setmana. Els cabells de la gent s´havien tornat opacs, els vestits més bruts del que calia. El món sense veure rajar l´aigua per les aixetes era gris. La germana del Serafi tenia tres nets. Per aquells nens el món, sense la riquesa de l´aigua, els era habitual. El Serafi pensava que aquelles criatures creixien sense aquella vivacitat que ell havia tingut de petit. No tenien ganes de gaires coses, ni tan sols de que els expliquessin contes. Només restaven embadalits quan el tiet-avi els explicava com era la vida quan l´aigua era la reina de tot. Els explicava com vivia ell amb la seva dona en aquell poblet perdut entre muntanyes. Els nens se´l miraven meravellats, sense respirar, amb els ulls esbatanats. No se´l creien gens ni mica, però els encantava sentir aquell conte tan bonic.