Cercador
Un món feliç?
Un relat de: Júlia Arasa- Compartir:
En molts moments de la meva vida he desitjat viure en un món feliç, sense cap tipus de problema i que la felicitat sigui l’emoció predominant.
Penso que tant de bo no existís el dolor, la tristesa, la ràbia i sobretot, l’odi. Que tot fos de colors; que no existissin les ruptures amoroses, les baralles, l’enveja, la mort. Però aquest és el sentit de la vida? Per mi no ho és. Jo penso que hem d’acceptar que tot, absolutament tot, és passatger i que la vida no sempre ens posa en situacions oportunes per deixar-nos clar que res és nostre i que tot s’acaba. Per això, considero que la vida s’ha de mirar amb bons ulls, és a dir, extreure sempre una lliçó d’aquestes adversitats i continuar endavant amb el cap aixecat, perquè els errors no ens defineixen i les males ratxes tampoc. Amb tot això, també penso que la vida és un regal i hem d’aprendre a viure-la, perquè és l’únic que escollim nosaltres. Dit d’una altra manera, decidim com afrontar aquests moments difícils. Els obstacles, inconscientment, ens fan canviar i ens fan millorar quan tenim una visió positiva de la vida.
La qüestió plantejada era si preferíem viure en un món perfecte i en arribar a certa edat morir o viure tal com vivim. Jo prefereixo viure en l’estat actual perquè, al cap i a la fi, no som immortals, almenys no el nostre cos. Així, doncs, tinc l’oportunitat d’aprendre de les experiències; millorar a partir dels errors, tenir dubtes que facin qüestionar-me el sentit de la vida i viure cada dia com si fos l’últim, perquè el futur és molt incert.
Penso que tant de bo no existís el dolor, la tristesa, la ràbia i sobretot, l’odi. Que tot fos de colors; que no existissin les ruptures amoroses, les baralles, l’enveja, la mort. Però aquest és el sentit de la vida? Per mi no ho és. Jo penso que hem d’acceptar que tot, absolutament tot, és passatger i que la vida no sempre ens posa en situacions oportunes per deixar-nos clar que res és nostre i que tot s’acaba. Per això, considero que la vida s’ha de mirar amb bons ulls, és a dir, extreure sempre una lliçó d’aquestes adversitats i continuar endavant amb el cap aixecat, perquè els errors no ens defineixen i les males ratxes tampoc. Amb tot això, també penso que la vida és un regal i hem d’aprendre a viure-la, perquè és l’únic que escollim nosaltres. Dit d’una altra manera, decidim com afrontar aquests moments difícils. Els obstacles, inconscientment, ens fan canviar i ens fan millorar quan tenim una visió positiva de la vida.
La qüestió plantejada era si preferíem viure en un món perfecte i en arribar a certa edat morir o viure tal com vivim. Jo prefereixo viure en l’estat actual perquè, al cap i a la fi, no som immortals, almenys no el nostre cos. Així, doncs, tinc l’oportunitat d’aprendre de les experiències; millorar a partir dels errors, tenir dubtes que facin qüestionar-me el sentit de la vida i viure cada dia com si fos l’últim, perquè el futur és molt incert.