Un llibre lluitant pel passat

Paraules i més paraules. Frases i més frases. No sabia què fer-hi. Tancat en un despatx al centre de Barcelona, en Lluc sabia que el que feia no estava bé. La passió per l'escriptura l'havia portat allà, on s'havia de passar el dia firmant fulla darrera fulla, marcant "correctes" els textos que n'hi es llegia. Com si això hagués de provocar el canvi que buscava. Tot i així, podia donar veu al seu talent sense que el controlessin. Solia escriure el seu relat i firmar-lo com si ho hagués redactat una altra persona. Feia dos-cents anys que havia arribat el nou govern, encara podia recordar com el nou govern va arribar a la ciutat, i varen destrossar totes les biblioteques i despatxos d'editorials. Cinc anys després, ningú se'n recordava de res, rarament tothom sabia oblidat de com era Amèrica abans de la dictadura. Cada dia quan estava assegut al seu despatx, exactament a les deu hores, obria l'ordinador i buscava entre els documents privats. Solia esperar a tenir cent pàgines com a mínim, quan acabava el relat, el firmava amb un nom anònim, l'imprimia d'amagat i el marcava com si l'estigués aprovant en nom del govern. La veritat és que feia deu anys que feia això i cada vegada ho trobava més inútil, ja que cap llibre acabava essent conegut, i no perquè no escrivís bé, sinó perquè el govern no és que estigués molt a favor de la lectura, i els llibres que ell escrivia quedaven oblidats. Els llibres que li arribaven per firmar no tenien color, tots eren tristos i avorrits: per a nens petits, textos explicant com s'havia de comportar una dona, els més interessants que solien aparèixer eren instruccions de cuina. Suposo que quan la gent llegia en una portada la paraula instrucció, o instructiu, se'ls hi augmentava les ganes de comprar el llibre. De cop i volta, li va venir una idea al cap, potser era una mica perillós, però li era igual. Ràpidament, va obrir un nou document, i es va posar a escriure paraules, punts, títols i subtítols: "Llibre instructiu sobre la lectura".