Un guisat de conill

Corre el mes de juny, el país està en guerra , la fam i l'escassetat està estesa per tot arreu,la gent estalvia tant com pot, i s'alimenten bàsicament de farinetes i caldos fets amb verdures que ells mateixos conreen.

La nostra història és una de tantes que succeïen en aquells temps.
En una casa pairal hi vivien uns masovers amb els seus tres fills i l'avi.Un dia d'aquell mes de juny, cap a la migdiada els dos nens grans, una nena i un nen , seien al pedrís, al costat de la porta, esperaven que la seva mare els cridés per anar a dinar.Ja feia estona que l'estómac els feia rau-rau, però sabien que aquell dia les farinetes serien mès clares, ja que el sac de farina havia arribat al cul.

La nena que tenia uns vuit anys vigilava amb molta cura al seu germà que s'entretenia amb una baldufa.Van veure que s'acostaven pel revolt del camí quatre o cinc homes carregats amb fusells i uns sacs plens a l'esquena.Eren soldats que anaven de retirada i es van acostar als nens.

- Bon dia ,vailets. Que hi són ,els vostres pares? - els va dir el soldat amb més graduació-.

- La mare ,sí - va contestar la nena.

El soldat se'ls mirà amb la cella arquejada i amb un to d'estranyesa al gest li va preguntar.

- On és , doncs ,el vostre pare?

- És a la guerra, senyor - van dir tots dos alhora.

Aquesta era la resposta que la mare els havia ensenyat , preguntés qui preguntés havien de contestar el mateix.
Però el pare no era pas a la guerra, sinó que estava amagat sota el llit de l'avi que estava malalt.

Al pobre home l'havien obligat a anar al front i va obeir. Va caminar i caminar darrere un còrrua d' homes, tots espantats, esporugits i quasi sense força cap a un destí que no per conegut menys temible. Sabien que on anaven pocs en tornaven. La majoria no tenien cap mena d'experiència en armes i molt menys amb estratègia. Ell era llenyataire i es passava els dies al bosc, poc o gens entenia cap a on els portava aquella lluita, ell només volia viure tranquil i poder tirar la seva família endavant.

Quan va arribar al front, en algun lloc de les terres de l'Ebre. Li van donar un fusell i un saquet amb la munició perquè anés a practicar i agafar confiança amb el que seria a partir d'aleshores el seu company.
Però al primer tret ja va veure que allò no era per a ell, que ell seria incapaç de tornar a carregar aquella arma del dimoni.
Quan es va fer fosc, va recollir el poc que havia portat i amb un tros de pa sec i de formatge que havia manllevat del rebost del campament va emprendre el camí de tornada. Caminava de nit, dormia de dia i s'amagava de tot i de tots sempre pendent del mínim soroll al més lleu moviment.
Va caminar fins que una nit va arribar per fi a casa seva . Va trucar amb molt de compte, no volia que ningú s'assabentés de la seva tornada. En el poble tothom sabia que l`havien dut al front.
Quan la dona li va obrir la porta, un crit se li va escapar però de seguit el va fer entrar, quasi no el conexia .Anava brut i amb la roba esparracada, estava mig mort de fred i esgotat.
Aleshores, després que li expliqués tot el que hava passat i després d' haver-se refet, van convindre que s'amagaria sota el llit de l'avi sempre que hi hagués perill de ser descobert. La deserció era castigada durament.

Els soldats van somriure amb satisfacció, un menys -varen pensar-, un que aniria directament a engrossir la llista dels morts en acte de servei, si no hi era a hores d'ara.
El que portava la veu cantant es va dirigir novament a la nena que estava esporugida i obria els ulls com a taronjes.

- Avisa, doncs, la teva mare ,que volem parlar amb ella.

La veu del soldat era dolça i parlava amb educació. Els nens es van agafar de la mà i van entrar a la casa per un portalet, dins l'habitació estava en penombra i al fons es distingia una dona que, ajupida ,remenava una olla en un fogó de llenya, al seu costat en un cabàs hi havia un nadó, era el tercer fill d'aquella família , una nena que havia nascut tan sols feia tres setmanes.

- Mare, mare - va cridar la nena- a fora hi ha uns soldats que demanen per vostè.

La dona es va eixugar les mans amb el davantal i la va dir a la nena:

- Quedàt aquí amb els teus germans i vigila'ls.

La dona va sortir amb el cor encongit, no tenia ni idea de què volien aquells homes, ja feia dies que no se'n veien de soldats, i li resultava molt estrany. Els va trobar asseguts al pedrís amb tota la càrrega que portaven escampada per terra.

- Bon dia, senyors, en que els puc ajudar? -els hi va dir sense deixar que en la veu se li notés la por que sentia-

- Bon dia senyora, ens preguntavem si seria tan amable i ens feria un favor

- Digui, si els puc servir?

- Doncs ,veurà, tenim aquests conills- i mentre parlava va treure d'un sac quatre conills morts i pelats-i pensàvem que potser vostè ens els podria guisar; també tenim patates, pastanagues i cebes, si fos tan amable.

La dona es va mirar aquelles viandes que feien goig de veure i dirigint-se al soldat li va dir:

-Em sap greu ,senyor, però no tinc ni una gota d'oli ni una engruna de llard. No sé pas com podria coure'ls sense.

-Ah! No s' hi amoïni ,mestressa -es va girar i dirigint-se a un dels soldats li va dir- Lluís, porta la gerra.

El noi s'hi va acostar i li va atansar una gerreta. El soldat li va donar a la dona tot dient-li

-Tingui, em sembla que en tindrà prou.

-Oh! I tant, en una horeta tindran el guisat llest. Si volen es poden esperar a la vora del pou que s'hi està prou fresc- va dir-li mentre els assenyalava un pou que hi havia a recer d'un marge i sota la gran ombra d'un vell xiprés- quan estigui a punt els faré avisar per la meva filla.

La dona va carregar amb les vitualles i va entrar de nou a la casa.

- Correu, nens ,que m'heu de ajudar . Haig de cuinar tot aquest bé de Déu

Va posar-ho tot sobre una gran taula de fusta que hi havia a prop d'una finestra i dirigint-se cap a la nena, li va dir:

-Puja a dalt i li dius al pare que no surti, senti el que senti, i li puges aquest plat de farinetes a l'avi. Au va ,de pressa.
Aleshores va agafar un ganivet i va començar a tallar a trossets petits aquells animalons i mentre els tallava es feia preguntes sobre la pobra gent a qui aquells soldats havien robat unes viandes tan fresques i bones.
Les seves reflexions la tenien entretinguda i per uns moments es va oblidar dels homes que hi havian a fora i de les penúries que passaven. Li va semblar que somiava i que tot allò era seu, que estava preparant un gran dinar perquè tot ja s'havia acabat, però els plors de la menuda la van tornar a la realitat.
La nena gran va córrer cap al cabàs i va gronxar la seva germana, dient-li paraules tendres i acaronant-la ,com si ho pugués entendre .Li explicava que la mare tenia feina.
Aviat ho va tenir tot preparat per anar posant-ho a la cassola que havia fet fora l'olla de farinetes i en poca estona l'estança es va anar omplint de la flaire de la ceba que s'anava sofregint amb l'oli i les pastanagues, del conill que a poc a poc s'anava enrossint. Va enviar la nena a buscar una mica de farigola, que creixia vora el camí , i despres de rentar-la la hi va afegir.
Els nens s'havien assegut en el banc de la vora del foc i semblava que amb la flaire ja en tenien prou, però ben aviat l'estómac se'ls va obrir i la boca va començar a fer salivera. Feia …, no sabien ja el temps que feia que no menjaven una cosa tan deliciosa.Estaven a dieta de farinetes i cansalada, quan n'hi havia.

Als galliners , hi tenien quatre gallines que no es menjaven perquè els pocs ous que feien eren molt valuosos i també hi havia una gàbia amb quatre conills que els guardaven perquè a final de mes hi anava el senyor Recasens que venia de Barcelona i els pagava molt bé . Amb els diners ,podrien comprar coses que ben administrades els durarien més.

La mare , en veure la cara que posaven ,els va servir un plat de farinetes i els va fer un petó, tot dient-los:

- Au , va, mengeu, que són molt bones, quan aquests senyors hagin menjat us deixare escurar la cassola.

Al cap de poca estona, el conill ja estava quasi fet, la dona va pelar les patates i les va tallar a daus, les va fregir i ,quan varen ser ben rosses ,les va afegir a la cassola. Ho va deixar un estona més i amb l'ajuda d'uns draps va posar el guisat a la taula on ja hi havia distribuït uns plats i gots. Tot seguit va enviar la nena perquè avises els soldats.

- Senyors- va cridar a mitja veu-, el dinar ja és cuit.

Els soldats es van aixecar i van entrar un darrere l'altre . El que manava va somriure en sentir l'olor que desprenia el guisat que els esperava.

- Bona feina ,mestressa-li va dir- ,sembla que aquests conills s'han deixat fer.

Els soldats van seure en els bancs, i amb un cullarot es van servir.Els nens se'ls miraven amb els ulls oberts i la boca plena de salivera. El cap va cridar als nens:

-Nois, veniu, mengeu-ne vosaltres ,també, al capdavall la mare és qui l'ha guisat. Va mengeu!

No va fer falta que els ho diguesin dues vegades i, tot i haver menjat un bon plat de farinetes, s'hi van abraonar.

- De vi, no en tinc- els va dir la dona- però aquesta aigua és molt fresca i bona- i dient-los això els va posar una gerra amb aigua al mig de la taula.

- No us hi amoïneu, mestressa , aquest conill és tan bo que tant s'hi val el que bebem després.

Aquells soldats estaven afamats, van deixar la cassola quasi lluenta, no hi havia pa, però van sucar-hi les pastanagues i les patates.
En acabat ,van donar les gràcies educadament, quan la dona els va tornar el que havia sobrat i la gerra d'oli amb el que hi quedava, el soldat amb un lleu i eneigmatic somriure li va dir:

- No, mestressa, us ho podeu quedar. És per la feina i les molèsties.

Els soldats es van acomiadar i van marxar. La dona va quedar alleugerida i va obrir els braços, on es van aixoplugar els seus dos fills. Tots se sentien ara més tranquils, semblava que els nervis i la t
ensió acumulats en aquelles hores ara deixessin pas a un cansament que a poc a poc els anava envaint.

- Au, nens, és hora d'endreçar la sala, rentar els plats i, després heu d'anar a donar herba als conills i blat de moro a les gallines, que amb tanta feina no s'hi ha anat.

Tots van posar-hi de la seva part per ajudar la mare i ,en acabat ,la nena va agafar la mà del seu germà i va dir:

- Mare, baixem al galliner

- Vés en compte, i vigila el nen.

Van obrir la porta de l'eixida i varen baixar els sis graons que portaven al galliner

- Mare, mare …- cridava la nena.
- Què passa? - va dir la mare tot sortint corrents alertada pel to d' espant i sorpresa de la nena-

-Mira, mira- cridava assenyalant cap a les gàbies.

La mare va arribar fins on eren els nens i va quedar astorada. Les gàbies eren buides. De les portes hi penjaven les pells dels conills que els soldats havien degollat i pelat allà mateix. Aleshores es va girar i en el petit hort va veure arrencades les pastanagues i les patateres.
Es va anar enfurismant a mesura que s'adonava del que havia passat, de com havia pensat en la pobra gent que els havian pres tot allò.Ara sabia que havien estat ells els qui sofriren la rampinya dels soldats, que tota l'estona havia estat cuinant les seves pròpies menges.

Els nens es van acostar a la mare. Ella va abaixar el cap i dues llàgrimes li redolaren per les galtes.

-Bé, nois, ja no hi podem fer res. Anem cap a dalt -els va dir

I tot agafant-ne un amb cada mà va començar a pujar les escales.

Tenia l'esperança que aquell mal son s'acabés aviat. Tenia tres fills i patia per ells.La falta d' aliments no era l'únic maldecap. La seva situació era difícil: el marit amagat, el pare malalt… La guerra havia malmès tot allò que tenien, que encara que no era gaire els permetia viure i tenir il.lusions.
Al tancar la porta de l'eixida, va sentir que la petita plorava, reclamava el seu menjar i la dona va pensar que havia de ser forta, molt forta, per tirar endavant aquella família tota sola, almenys de moment.






-