Un dissabte al matí

Un dissabte al matí, la Núria poc a poc va anar cap a la seva classe de natació. Va arribar al pavelló, va saludar al vigilant i de seguida va anar a cap al vestuari per canviar-se de roba i posar-se el seu nou banyador. Després de sortir del vestuari, va anar caminant pel passadís de l’edifici, i es va topar amb uns nens petits que anaven corrent pel vestuari. Va arribar a la piscina, on hi era el seu entrenador Gerard. La Núria, en veure l’entrenador, va voler cridar la seva atenció. L’entrenador va fer un cop d’ull al seu nou banyador i de seguida van començar el dur escalfament de mitja hora, encara que, va ser la mitja hora més llarga de sa vida.

La Núria va acabar amb totes les seves tasques, el dur entrenament de natació, va fer la compra, i tot seguit, va anar a veure sa mare al treball abans de que s’anés a Londres per qüestions de treball.

Caminava pel carrer principal del seu barri, i després d’uns quants carrers va arribar per fi a casa seva. En entrar a casa, el primer que va fer va ser treure’s la jaqueta i posar-se les sabatilles de estar per casa, i es va fer el dinar. De cop i volta, va sentir un petit soroll que venia de l’habitació dels seus pares. Ella, amoïnada, va pujar ràpidament per les escales i es va parar just al davant de la porta de l’habitació. En obrir-la, va sentir una ventada molt suau a la cara. Eren les finestres que estaven obertes i les cortines ondejaven. Quan va veure que no hi passava res estrany, va tancar la finestra i les cortines. Després, en girar-se es va sorprendre molt quan va veure que tots els àlbums de fotos eren escampats per tot el terra. No entenia res, per la qual cosa, va sospitar que algú havia estat en aquella habitació buscant alguna cosa en aquelles misterioses fotografies. De sobte, va començar a mirar i es va adonar que faltava una fotografia. Ben sorpresa va dir:

- Qui devia ser, i per a què devia haver agafat una foto meva?

Va deixar estar el tema, i va baixar per poder continuar fent el dinar.