Un dia... un relat... (reeditat)

* 5000 lletres poden no ser suficients per expressar-ho tot *

Dijous, segon dia de febrer... un dia molt atípic, i en part es d'agrair...
Potser era cosa de que les estrelles estaven alineades amb no se quin planeta, o que el sol estava orbitant de manera diferent... però avui no he estat present en cap classe... i això que no me mogut del insti...
Desde les 8:30 fins les 3, he estat una "persona" sense personalitat... un mort dins el cos d'un viu, em movia, respirava, sentia, però la meva ment era fora de lloc... tot un dia out of myself...
Es cert que mirava cap enrere i no veia qui jo volia veure, per això aquest moviment no s'ha repetit tants cops com de costum... ahir vaig estar llegint molts blogs i tal, i alguns em van fer pensar... quanta raó tenen algunes persones... estic bloquejat, tinc la ment en blanc i no aconsegueixo escriure el que vull...
'' Quisiera no morir ''
Avui em sentia una altre persona... no estic concentrat, no puc...
Inspiració, últimament estava sense inspiració, crec que avui ha vingut tota de cop, i m'he col·lapsat el cap...
Per què no puc escriure com abans escrivia¿?
De veritat he canviat tant com per perdre aquella part de mi¿?
Es possible que una sola persona hagi pogut entrar tan dins de mi com perquè jo volgués prendre una forma per intentar ser feliç al costat d'ella¿?
Som privilegiats, i ningú mai ho sabrà... mai ningú sabrà el perquè... però som privilegiats...
Camins diferents per tots 2, intent de trobar el que... el que em fa sentir això... que té, que fa aquella persona tan especial...
Un dibuix preciós, un poema de 12 versos i poca cosa mes... això ha passat aquest mati...
Però me adonat que aquesta mati era feliç... interiorment, em sentia molt be, m'agradava el que feia, el que escrivia, el que veia... però a la vegada notava que no era jo pròpiament... o potser era una part de mi que mai s'havia atrevit a sortir... si, crec que és això, he descobert una part oculta de mi, he après una cosa mes sobre mi...
Sabeu, no me'n recordo que deia el poema que he escrit... només se que l'he escrit en un lloc potser equivocat, perquè molt probablement demà hagi desaparegut, encara que pel que sembla algunes persones l'han llegit... i feien cara de oh, m'ha agradat molt, era molt maco... i això que no sabien ni en qui estava inspirat i ni perquè l'havia escrit...
Tinc els braços cansats, i els ulls s'estan tancant sols... encara no m'ha pujat la febre, sort de la medicina...
30 i pico persones ansioses perquè arribi el pròxim dilluns...mes unes altres 40 i pico...
Intento esbrinar el meu futur, que passarà la setmana que ve...
Una cosa m'ha ensenyat la vida, i la tinc molt apresa... contra mes il·lusions em faig amb qualsevol cosa, pitjor acaba sortint... que això mai m'aventuro a dir que serà una setmana increïble i totes aquestes coses...
Només tinc clar k serà una setmana de relativa llibertat, uns dies ideals per un mateix...
poden passar mil coses, pot no passar res d'especial...
per qualsevol cosa la penya intenta treure pasta... repugnant...
Kines ganes que tenia de poder escriure per fi... deslligar-me, treure'm les cadenes de l'anima, respirar....
M'agrada pensar que tindré moltes estones que mi sol, a l'habitació, on sigui... tothom te uns plans súper ben muntats, k faran, k no faran, amb qui i perquè... impressionant... només els hi falta que la meitat de les coses els hi surtin una mica bé... això si, res de quedar-se ni un moment sols, eh¿? No!!, no sabeu k estar sol es lo pitjor k hi ha, que la soledat mata i fa embogir les persones... (Ironia) i a vegades es personifica en un salt per la finestra mes alta, i o en un ganivet que atravessa el cor d'aquella persona que esta sola... així que sobretot això voldran que no passi per cap de les maneres...
No puc dormir... aquesta es una d'aquelles nits que t'estires al llit, i diu vale, ara deixo de pensar... però un petit record serveix d'espurna per encendre el foc de la ment, i una habitació plena de prestatges amb llibres k recullen tots els nostres pensaments, totes les nostres idees i records, s'il·lumina i no pots apagar el llum...
aquest mateix llum no et deixa dormir, necessites foscor per poder dormir i somiar... així que comences a obrir llibres...
es curiós, però entre els milions de llibres que hi han, sempre llegeixes els mateixos tres o quatre... perquè normalment sempre son els mateixos records els que ens omplen, els que no ens deixen dormir, no perquè siguin dolents, no tots tenen perquè ser així... es una cosa molt interessant aquesta...
Aquesta cançó em porta tants i tants records d'Itàlia... crec que sempre escoltava la mateixa allà...
Si, una cançó que t'agrada té el poder de capturar moments importants de la teva vida i fer-los aparèixer cada cop que l'escoltes... el misteriós i gran poder de la musica... una gran amiga, que sens dubte mai m'ha fallat...
recordo uns paraules que va dir un profe de musica que vaig tenir... deia que escoltar una cançó trista quan un esta trist es de tontos, de gilipolles... en aquell moment vaig quedar-me aombrat de mi mateix...

P.D: Aquella cançó era Sonata Artica - Tallulah