Un dia curiós...

Un dia curiós avui…
Però per entendre el dia d'avui, primer s'ha d'explicar una mica ahir...
Ahir un dia normal, típic d'aquí la Ràpita: aixecar-te a les 12h, piscina, prendre el sol fins l'hora de dinar, desprès mirar-te una peli, torna a la piscina, fer 4 cosetes pel poble... però just quan em tocava sopar... , trucada de la Jeru per dir-me que desprès de sopa hem de parlar...
Això ja va implicar tooooot el sopa amb un incomode mal de panxa... parlo amb ella... enfadada com no, molesta perquè jo havia dit a les seves amigues; que des de feia un parell de dies, m'havia donat compte que no tenia perquè sentir-me responsable de que lo nostre s'acabés, segons ella els motius que m'incitaven a pensar això no eren veritat... i es clar... tornàvem a entrar amb el gos que es mossega la cua, i total, no val la pena, n'estava molt cansat d'estar sempre igual, jo tinc molt clares les coses, així que em vaig "tragar" el que va dir, i apa, vagi bé.
I sabeu aquella que diu que quan una porta es tanca una altra se n'obra? Doncs aquesta mateixa frase se'm va passar pel cap, quan just baixo cap el menjador em trobo la meva veïna acompanyada d'un seguit d'amigues, que mira si és casualitat, havien vingut expressament per coneixe'm, i he de reconèixer que n'hi havia una de bon veure, però... (perquè sempre hi ha d'haver un però...?) quan era el moment de coquetejar una mica amb elles... ja vaig veure que no era capaç... allò que no far pas tant m'era tant fàcil, se'm va fer impossible i ja per acabar-ho de rematar a mitja conversa, que no em pregunteu de que parlàvem, començo a perdre l'equilibri i puf!


Ja es divendres! Efectivament, em vaig desmaiar, es veu que em vaig despertar al cap de res i me'n vaig anar a dormi. Jo no recordo res.
Vaig aixecar-me, com de costum, amb el seu record enganxat als llençols.
I el primer que he fet abans de tot sense esmorzar ni res, ha sigut tirar-me a la piscina, i tornant a les casualitats mi trobo la veïna amb les amigues.
Em pregunten com estic, parlem una mica, els hi explico una mica com em va la vida i res els hi he proposat si un dia volien venir les tres amb barco, elles com no, entusiasmades han respost que si.
I a la tarda, amb la family, doncs em agafat l'Airos (un dels vaixells), i em anat a la punta de la banya, que avia'm... per aquells que van justos de geografia catalana... sabeu el Delta del Ebre? Al sud del tot de Catalunya, doncs per allà.
Doncs hem anat a "la punta de la banya", que res, és una zona de platja on només s'hi pot arriba amb vaixell, i està clar, això fa que hi hagi molt poca gent, estigui tot ben net i a diferencia d'altres zones, la gent que hi va es civilitzada.

Jo sempre soc el que baixa primer de la barca per comprovar la profunditat i tal, i un cop he arribat a terra, doncs mira... m'ha donat per caminar, no sé si ho he comentat abans, però la zona es realment maca, tens molt per veure, i si vas mirant per terra sempre trobes petxines curioses o coses que a les platges normals no es troben. A la Jeru crec que un cop li vaig porta una petxina enorme, amb l'interior brillant i cristalí. No sé pas que n'haurà fet.
Així que tot caminant... no ho sé... pot ser perquè amb el temps anem madurant i anem trobant el valor a les coses, i és que la sensació que em recorria pel cos al caminar per allà... imagineu... caminant completament sol, descalç per una sorra calenta, però no lo suficient per cremar-te els peus, passava una mica d'aire, el just per no tenir calor, però tampoc fred, llavors el sabor i l'olor a mar, tot sentint com les onades es fonen al arribar a la costa i de tant en tant el so d'alguna gavina que harmonitzava el canon marí.
I anava caminant i pensant... pensant que l'única pena que podia trobar-hi... era que no pogués compartir aquell paradís amb ningú tret de mi mateix... malauradament això ja m'ha fet torna al passat i un cop més els records han tornat... avui en especial el dia que ens vam prometre que sempre ens estimaríem i lluitaríem un per l'altra... il·lús de mi per creure aquelles paraules, que a l'hora de la veritat van demostrar estar buides.
Però aquest pensament es va trencar de cop, al sentit des de la llunyania com una veu em cridava "Jaume! Jaume!", era la meva germana petita que em cridava, em vaig girar, em demanava que hi anés. I he quedat realment sorprès, al veure que estava molt lluny del punt de sortida, això m'ha fet tornat a pensar un altre cop amb el mateix d'abans, però aquest cop he deixat anar un somriure irònic, m'he dit a mi mateix que no valia la pena i sense pensar-hi més he anat a veure què volia la Georgina.
Un tronc xD, sí un simple i senzill tronc, no obstant a ella li ha agradat i ha sigut suficient per venir-me a buscar i ensenyar-me'l.

Ja s'havia fet tard, i el meu avi des del vaixell ens feia senyals perquè tornéssim.
Un cop allà, i tot recollit, he demanat al meu avi que em deixes portar la barca, he anat al timó del pis de dalt de tot i junt amb una clara he posat rumb cap el port.

Un dia que s'hi hagués de qualificar dins la meva escala de felicitat del 1-10, doncs tindria un 8, un 10... impossible, res és perfecte, i un 9... ja he comentat abans quina era l'única pena...