un conte

Hi havia una vegada una àvia molt velleta i petita, petita, petita, que segons deia, havia perdut la llibertat. Ara pensareu, com pot perdre la llibertat una àvia? És que està encadenada a una columna? És que els guardes la vigilen dia i nit? És en una cel·la al soterrani d'una castell?
Que li han prohibit les llaminadures? O li han amagat els patins?
Ara us ho explicaré.

Resulta que aquesta àvia està malalta. Molt malalta?
Diguem que sí i no. El que li passa, és que el cos, que és molt vellet, no li respon com ella voldria. Si fos possible, ella aniria a passejar amb els seus besnéts, a mirar botigues, es posaria un casc i marxaria amb moto per camins o voltaria per casa vigilant les minyones, que tot ho fan al revés i sempre gandulegen, també trucaria a les amigues i anirien a berenar una xocolata amb nata, es compraria les seves llaminadures preferides (pastilletes de pegadolça) o aniria a casa dels fills el diumenge i portaria un tortell per postres, i s'adormiria després de dinar a la seva butaca amb un llibre a la falda...

Bé doncs, anava passant els dies a casa. La família l'anava a veure a aquella habitació, que per ella era com una cel·la, on s'estava asseguda en la seva cadira. I no s'adonava que aquella llibertat tant volguda, la tenia cada dia en totes les petites coses que feia: una manteta de ganxet per tapar el genolls, llegir el diari quan els ulls li ho permetien, mirar el cel que cada dia era diferent i apassionant, esperar l'hora en què sortia la canalla de l'escola i baixava pel carrer corrent i cridant com quan es deixen anar les ovelles del corral, pensar què es posaria demà i que havia de sargir les mitges, i buscar aquelles sabatilles que no recordava on les havia desat i que tant li agradaven, o recosir una faldilla vella, que ella estimava molt perquè tenia una bella història al darrera...
història?
Sí, la història de la seva vida. No s'adonava que era important que expliqués als seus néts, nétes, besnéts i besnétes el que havia viscut tots aquests anys; no entenia com n'era d'important que tota la canalla sabés aquestes coses, perquè ara es vivia molt diferent d'abans: què feia quan era petita, com va viure la seva joventut, tots els patiments i joies i totes les entremaliadures que havia fet amb les seves amigues... No entenia que això els podria ajudar a ser feliços i a veure que tot el que tenien ho havien de viure intensament per poder, com ella ara, explicar-ho als seus néts, nétes, renéts i renétes, i que la memòria els ajudaria a valorar tot el que tenen, i millorar el que els envolta. Però sort en va tenir que tota la canalla va començar a demanar-li que li expliqués aquelles històries. I sense adonar-se'n, va començar a omplir el temps. Mentre sargia mitges i recosia faldilles, recordava el que feia a l'escola, com es veia amb el xicot d'amagat i com s'ho feia per menjar durant la guerra, impacient per explicar-ho quan vinguessin a visitar-la.
De mica en mica, va anar omplint l'habitació de records i mantetes i faldilles recosides, i va trobar les sabatilles que tant estimava i de les sabatilles en va sortir una història, i de la manteta i de la faldilla i del cel i de...
Amb tot, no sabem si va trobar la llibertat que havia perdut, però, ara, sembla que tampoc té massa temps per pensar-hi.