Un conte per mi

Arribo a casa tard, després d'una llarga jornada. Avui l'he vist; sortia com sempre a llençar les escombraries i ha creuat amb el vell de la porta del davant unes paraules cordials, acompanyades d'un somriure.

Fa massa dies que observo des de darrera el finestral. Espero l'instant precís per forçar un encontre fortuït, però cada vegada que aquest es produeix, m'agafa desprevinguda, sense que la frase justa, que tants cops he assajat, em surti a temps i amb el to modulat que li he volgut donar quan la repetia en veu baixa davant del mirall.

Al replà del davant hi vivia, fins fa poc menys d'un any, un home gris, de mitjana edat. Els veïns diuen que l'havia deixat la dona. Sempre estava sol i, pel posat i el caminar feixucs, vaig pensar que era un home trist. Quan va marxar es va acomiadar discretament; potser fou la única vegada que vam parlar. També va ser el mateix dia que em va dir que li sabia greu haver matat el meu gat; el va atropellar al carrer, quan arribava d'onsevulgui que treballés i el mixet li va sortir del forat gatoner que li havia fet a la porta del pati.

El pis va estar tancat pocs dies. El soroll i el bellugadís que feren els nous llogaters va aixecar murmuris a tota l'escala. Eren dos nois joves que es van instal·lar d'un dia per l'altre i van omplir el nostre petit racó de rialles i patims-patams de portes cada vespre. Deurien tenir molts amics i es veia que s'ho passaven molt bé. Després de l'esglai inicial dels veïns de més edat, vam comprovar que eren educats i que no feien excessos ni sorolls innecessaris, cosa que no es podia dir dels fills del veí del primer B, que des de petits havien estat el terror del veïnat.

De tot primer no en vaig fer gaire cas. No m'agraden els canvis i menys quan arriben en moments en què el meu cor està trencadís. Aquell havia estat un mal any... un més.

Tot havia començat amb la separació. Bé, potser hauria de dir que la separació va ser la fi de tot. La nostra parella havia funcionat durant anys seguint el ritme lent i compassat de la rutina. No sempre fou així; l'inici va ser ardent i passional. Les nostres trobades es centraven en l'alcohol i en el sexe, fins al punt que ho vam acabar confonent amb l'amor. I ens vàrem estimar, durant un llarg temps, empesos per la borratxera inicial, deixant-nos lliscar per un llarg i suau pendent; i, sense trobar topalls prou importants que ens aturessin, vam seguir un confós vaivé d'amistat, de compromís mal entès i, cada cop més, d'indiferència.

...

Tenia parella. Ella vivia fora de la ciutat i solien veure's els caps de setmana. Però era la seva parella. I era amb ella amb qui faria viatges, amb qui traçaria futurs d'enamorat, a qui besaria als llavis, amb qui faria l'amor i a qui faria l'amor. Mentre jo m'ho mirava des de darrera la finestra.

...

A la feina les coses tampoc no acabaven de rutllar. Potser també era la rutina el que m'afeixugava; però sobretot era la sensació de no acabar de trobar el meu lloc. He de reconèixer que sóc ambiciosa. Ho he anat descobrint amb el pas del temps, especialment quan he estat a prop de renunciar al lloc d'una certa importància que havia assolit. Ser dona i manar fora de casa no és gens fàcil; o ets massa tova o ets massa dura. "No ho fas bé" em deia el capsigrany, un company de feina que, per ser home i estar també a la trentena i, sobretot, per justificar el seu ego, es creia amb la potestat de posseir la veritat absoluta. Em va fer passar més de dos anys molt desagradables i, malgrat els esforços per trobar sortida a la situació, cada nou intent, cada estratègia més o menys pensada, separava l‘abisme i em confonia més encara, fins que vaig poder entendre que no hi havia res més enllà i que la seva estratègia es basava en focalitzar cap a mi a seva ineptitud. "No ho fas bé", "Tot és culpa teva", "No pots anar així pel món". I la meva autoestima arrossegant-se per terra.

I amb tot plegat començava a sentir-me sola. No amb aquella soledat que tant havia gaudit poc temps enrera, que consistia en passar un dia sola, al meu aire, al meu ritme i sense que ningú s'acostés al meu espai vital. No, era una soledat molt més profunda i estranya, fruit de la sensació de no ser estimada.

I llavors vas aparèixer.

Pausat, amb la teva tassa de cafè a la mà i el teu somriure, tant dolç. Potser només cercaves una amistat, una mica de companyia. I això mateix em feia falta a mi; però amb el meu cor tant trencadís i amb el ressò dels contes de princeses heretats de la mare i tantes vegades rellegits des que tenia ús de raó, em vas entrar ben al fons per una petita escletxa. Em vas donar dosis inacabables de rialles, grapats de detalls petits i dolços com aquell bombó, retalls de somnis que em sonaven familiars, fins que em vaig adonar que en sentir-te parlar començava a retrobar una vida que tenia amagada i emmudida al fons, molt al fons del meu cor. I per la mateixa escletxa per on vas entrar, vas fer sortir antics anhels que, per falta d'algú amb qui compartir-los, s'havien empolsat fins gairebé perdre's. Sóc així, és cert, però m'amago perquè jo també estic espantada.

"No t'il·lusionis" em repetia a mi mateixa. És només un moment de bogeria. No és el príncep blau, no existeix el príncep blau. Només és una mirada dolça sorgida d'un noi dolç, que t'enlluerna enmig de la foscor que has viscut. No ho espatllis. Ara no, ara que has estat valenta i has pensat en tu, ara no. No ho tornis a fer.

...

Avui he tornat a entrar a la seva habitació. És la segona vegada que hi acabo entrant. Fa pocs dies, després d'una nova llarga conversa al replà, es va oferir a deixar-me algun llibre, per acompanyar els meus moments de soledat. "Tria el que vulguis", em deia, assegut a l'angle del llit. Jaume Cabré, Paulo Cohelo, Quim Monzó, Empar Moliné, la col·lecció gairebé sencera de l'Astèrix el gal. "Quin nas tant bonic". Durant uns inacabables deu minuts vaig intentar articular de manera coordinada alguna mena de discurs coherent sobre el meu interès per la lectura, seleccionar els llibres que realment em venien de gust llegir i refrenar el meu cor desbocat que delia per escapar-se'm gola amunt o, pitjor encara, entrecuix avall.

Avui hi he tornat a entrar. Ni tan sols sóc capaç de descriure la situació. Ha estat tot molt ràpid i en cinc minuts m'ha demanat si li faria un massatge, "em vas dir que havies fet algun curset, no?", li he dit que cap problema, mentre pensava maleït sia el dia que li vaig dir i que com carai m'ho faria ara per ensortir-me'n i que què coi, que no podia dir que no, que no ha de passar res. Potser al llit estarem més bé; com vulguis; em trec la samarreta, no?; com vulguis; estàs molt prim. La contractura maleïda s'ha mogut poc. No sé si me n'he sortit, no em puc concentrar i fer un massatge ben fet si no estic tranquil·la. Sé que no m'ho tindrà en compte, però segurament ja no li tornaré a fer cap més massatge.

...


Creia que tot el que m'ha passat els últims temps m'hauria ajudat a ser més forta i més capaç de prendre decisions. Ara veig que no. Em trobo atrapada en una situació que sembla sorgida d'una tvmovie americana de diumenge a la tarda. No em puc -tot i que vull- il·lusionar amb una història que encara no existeix, que potser no existirà mai. No em puc arriscar - perquè no goso- a plantejar-li obertament la pregunta; podria dir-me que no i perdria aquest fil que em dóna instants de felicitat com fa temps que no sentia. I tampoc sé si vull renunciar al fil de la nova vida que ha començat per mi, sense lligams, amb un horitzó immens, que com no podria ser d'altra manera, m'espanta, m'angoixa. He d'escollir entre dues incerteses i no ho aconsegueixo. Però vull viure. Hauré d'afrontar allò que passi. Potser hauré de renunciar a viure una història que, qui sap si les coses fossin diferents, arribaria a viure. La somnio i em surt una rialla als llavis, no ho puc evitar. Parlo de carpe diem i això es el que hauria de fer. Però no estic satisfeta. Em pregunto si...?

Ara, que per primera vegada en molt temps he decidit cuidar-me i estimar-me a mi mateixa, només a mi mateixa, és quan més sento la necessitat que algú m'estimi, de veritat, incondicionalment, a canvi de res, a canvi de tot. Per sort, d'amics, pocs però bons, encara en tinc; de salut, em queda un grapat d'angoixa que em serveix per mantenir-me alerta; d'amor, ... l'hauré de rampinyar a estones, llàstima. Em diuen que ja trobaré algú que m'ompli. Voldria que fossis tu, noi de mirada tendra i cor generós,... potser no seràs tu. Llàstima. Hauria estat preciós i molt divertit. Hi déu haver algú en algun lloc. Ara sé com vull que sigui; o millor, sé com vull que em faci sentir i riure. Com tu. Mentrestant, em cuidaré, respiraré i buscaré forces en el record quan aquestes defalleixin.

Llàstima que avui ell dorm en braços d'ella.

Fi



Epíleg

La nit ha estat màgica. Deu ser que s'acosta Sant Joan. Els teus ulls no m'enganyaven i els teus llavis tampoc. Però has tingut por. Potser a les pel·lícules d'amor, l'endemà del petó, després dels crèdits, tampoc és un endemà perfecte i no és l'inici del primer dia de la resta de la vida dels protagonistes. Des de darrera la finestra, encara no sé quin és el final de la història i no goso escriure el final que desitjo. Però no puc oblidar que vam veure sortir la lluna des del banc del sinofós...

Que dormis bé.