Ulls color ametlla torrada

Si el mar i el cel s'ajuntessin algun dia, sens dubte ho farien aquí, en aquest indret on conviuen l'alegria de viure i el dolor dels records. Els seus ulls de color ametlla torrada, segur que també ho van veure així.

Asseguda a la pedra vaig contemplar el paisatge i els meus ulls, o potser el meu cor, no donaven l'abast a tot allò. L'alçada on era em permetia veure la muntanya com si de la meva faldilla es tractés, ampla i estampada de colors i al final, a la vora, el mar . Vaig sentir que em sobrava l'aire i vaig sospirar. Si jo n'hi hagués pogut donar ...
De mica en mica vaig anar veient que els colors s'esvaïen, les cases marxaven sense dir adéu i en el seu lloc apareixien arbres, no sé quants... per cada casa potser una dotzena. Tornaven al seu lloc, on havien viscut abans de ser tallats. I ara, era el paisatge qui em mirava a mi. I em parlava, dient-me:" Te'n recordes? Tot era verd, llavors, oi?" Sí, verd i el fons blau. I a sobre? Blau també? No, aquell dia no.

Aquell 9 d'abril plovia, o potser el cel plorava de goig; per a molta gent era un dia gris però no pas per a nosaltres... justament tot era color rosa llavors, com els ametllers florits. A mida que el cotxe pujava pel camí cap a l'ermita de La Cisa, la vista era més i més encisadora i la cortina d'aigua li donava un to platejat al conjunt. La distància ho feia més petit, però igual que una mare generosa t'ho dona tot encara que t'allunyis, ens deixava veure coses que només des d'aquella alçada es podien atalaiar. No hi havia pressa, al cap i a la fi la núvia ha d'arribar sempre tard no?
I a mi, el noi dels ulls color ametlla torrada, m'esperava.
El temps podia aturar-se o continuar però aquell paisatge sempre seria allà. Sempre?
Llavors no sabia que estava equivocada.

Cada primavera era celebrada, però una ho va ser en especial, perquè un ametller va florir a les nostres vides i ja mai seria res com abans. L'esperàvem com s'espera una vida nova, un lluc que es mira i es remira, per donar-li la benvinguda. Tenir cura d'ell, acaronar-lo i veure'l créixer amb tots els seus colors, aquest era el nostre desfici i la nostra alegria. Parlàvem d'ell a tothora i se'ns il·luminava el rostre. Se'ns omplia la boca d'amor quan pronunciàvem el seu nom. Vam dir moltes vegades que això era el millor que havíem fet a les nostres vides.

El temps passava i el paisatge anava canviant...
Però, igual que el mar i el cel només sembla que es toquin, així també és la unió entre les persones. Només és cert allò que ens creiem, allò que volen veure els nostres ulls i el nostre cor. I la línia de l'horitzó va començar a fer-se visible i cada vegada més gruixuda; els colors ja no lligaven com abans, cadascun volia imposar-se a l'altre, ser més verd, o més blau potser. L'escissió dels dos elements era inevitable. La peculiaritat de cadascun els feia únics, poderosos i al mateix temps, formosos. I així, conservant la seva bellesa, podien ser admirats per separat amb tots els seus matisos.

I el paisatge continuava mutant; no sempre el cel era net i blau. No sempre el mar era tranquil i transparent. De vegades les turbulències apareixien i marxaven. Però un dia, es van quedar. Van venir a trastocar els colors, tot s'enfosquia lenta, però dolorosament.
I el meu desconsol no tenia límits. Volia donar-li el meu alè, salvar-lo, però no podia ser. La força de la natura s'imposava.
I aquella primavera, el noi dels ulls color ametlla torrada, encara va poder veure els ametllers florits, però va ser l'última.

Camí amunt, anàvem a dir-li adéu. Curiosament, un camí paral·lel i semblant al de l'ermita; però per molt iguals que fossin, mai arribarien a tocar-se, perquè aquest, anava cap al jardí del repòs. Suposo que mirant enrera, el paisatge es veia igual des d'un camí que de l'altre, però jo no vaig mirar. Per a què? Aquell dia del mes de març tot era de color gris. El mateix cel que un dia va plorar d'alegria per nosaltres, ara s'aguantava el plor per donar-nos suport. Però jo no podia fer-ho i vaig plorar en un silenci amarg i solidari.
I les meves llàgrimes i els seus ulls es van quedar allà, formant part d'aquell paisatge de El Maresme.

I ara, asseguda en aquesta pedra, en uns instants, mitja vida m'ha passat pel davant. Tornen les cases, marxen els arbres i amb ells, part de la nostra història.
I encara que som al Gener, hi ha ametllers florits. Què saben ells dels mesos de l'any? Se senten besats pel sol, per l'aire, pels canvis d'abans d'hora...Floreixen com a resposta, tornant-los el petó.

I a mi, un cel cada dia nou em saluda, cada hora diferent em parla, em convida a viure i em porta a recordar, al noi dels ulls color ametlla torrada, que sempre romandrà amb mi.


FÍ