Turisme criminal (Els quaderns d'en Tim i la Rosa III)

I
En Tim Garcia, nom professional de Josep Timoteu Garcia Roures, pensava què carai podia anotar-hi a l'informe que havia de presentar al seu cap. Ell era un psicòleg frustrat, que per guanyar-se la vida havia hagut de vendre els seus meritoris serveis a la policia i als agents de l'ordre. Podríem afirmar que en Tim Garcia s'havia convertit en un agent especial més, amb la diferència que ell no portava mai placa i simplement oferia els seus millors serveis al millor postor: nacionals, guàrdia civil, mossos, municipals, secreta, investigadors privats…
Elaborava els millors perfils psicològics d'assassins, homicides, violadors, cleptòmans, piromàns i psicòpates. No era una feina agradable, però era una manera com una altre de guanyar-se el pa.
Aquell cap de setmana havia anat a Berga. Havia de dibuixar el retrat robot d'un piròman, d'un piròman que havia cremat mig Berguedà. I després hauria d'entregar el retrat al Cap dels mossos d'esquadra de la zona, que en aquells moments, és com si fos el seu cap. Les dades que li havien facilitat els municipals i determinats testimonis, no l'havien ajudat gaire.
En el seu quadern, només hi tenia escrit aquests comentaris sota el títol Visitant Berga:
Avui he anat a Berga. Avui he viscut segles i segles de patum; vida, vida i color a la plaça de Sant Pere, tot mirant el campanar. I la il·lusió de tanta gent al veure sortir al carrer als gegants nous i els plens. Avui he anat a Berga. Avui he viscut segles i segles de patum; vida, vida i l'olor de la plaça de Sant Pere, tot mirant el campanar.
I la il·lusió, de tanta gent al veure sortir al carrer les Guites i els nans nous.
I la il·lusió de tanta gent al veure sortir al carrer el tabal i els gegants nous.

Semblaven més les notes d'un estudi antropològicque no pas psicològic. El Cap dels mossos ho va veure i es va posar a riure, per no plorar. Conclusió: al cap de dues hores ja era a Barcelona i sense feina. La frase: "no has vingut aquí de festa!" el va acompanyar durant tot el trajecte cap a casa. "Com collons se'm va ocòrrer escriure això? Potser em vaig deixar portar per l'emoció i no em vaig saber controlar" , va pensar.
Sí, és cert. En Tim Garcia tenia un caràcter massa apassionat per arribar a ser un bon agent. Però ell no era cap agent, ni cap investigador, ni cap detectiu, ni cap policia.
Ell només era un psicòleg viudu i mort de gana. Sí, exacte, viudu i verge!
Com pot ser això?
Molt fàcil. Ell es va casar molt jove amb una noia molt jove i desequilibrada que no sabia que carai es feia. El bona fe d'en Tim va pensar que tot i que la seva futura esposa tenia èpoques una mica negatives, més ben dit, depressives, ell l'ajudaria i aconseguiria que el seu, fos un matrimoni equilibrat com qualsevol altre. Però en comptes d'això, el seu matrimoni va durar de la nit al dia. Mai millor dit. La seva futura doneta, per fer bona cara al dia del casament, anava d'antidepressius fins a la medúl·la i això, a la nit, a la nit de nuvis, va passsar factura. Quan va ser el moment del primer polvet de les seves vides, varen encetar una ampolla de xampany, per desinhibir-se, i de tant xampany que varen beure quedaren mig borratxos sobre el llit. El dia següent la seva doneta no es va despertar. El còctel de pastilles i d'alcohol havia sigut molt potent i el seu cor havia dit prou.
Així d'amarga havia sigut la seva vida. Així de grisa era la seva feina.
No havia tingut temps de desesperar-se i cridar "merda, m'he quedat sense feina!", perquè un nou cas l'esperava: el del possible psicòpata o assassí del turista que no es va acabar l'esmorzar a l'hotel Cincfonts.
Els piròmans, cleptòmans i psicòpates formaven part de la seva rutina, fins a tal punt, que ja no s'escandalitzava per res. En canvi, sí que s'escandalitzava quan veia casa seva feta un fàstic de roba bruta, plats per rentar, un dit de pols, el llit sempre per fer…en fi un desastre. I se li va acudir posar un anunci: "Cerco dona de fer feines. Pago bé. Contracte eventual."
Amb això de les feines de la casa sempre deia que era un desastre per culpa de l'educació que havia rebut dels seus pares, dels seus pares que feia pocs anys que havien mort. Amb l'excusa que la mama no li havia ensenyat a espavilar-se tenia la casa feta un nyap. I només se li havia acudit posar un anunci, un trist anunci que no trigaria gaire en donar resultat.


II
En Tim anava sovint a la biblioteca del casal del barri. Necessitava tranquil·litat i la biblioteca era un lloc ideal. Amb el temps que feia que hi anava ja es coneixia molts dels lectors del centre. N'hi havia un que l'anomenava l'estudiant. Li deia així, perquè li recordava a ell quan era jove i quan es feia uns farts d'estudiar per treure's la maleïda carrera de psicologia. Quan el veia, li deia: "ets una rata de biblioteca que t'empasses formules, problemes, comentaris i llibres amb la bona intenció de formar-te per un futur ple de misteris i foscor. Vius condicionat a les notes que et catapultin a l'èxit o al fracàs, al fracàs més dolorós. Però, certament, et dic una cosa…s'aprèn cada dia, s'és estudiant tota la vida, s'és aprenent tota la vida."
Llavors l'estudiant el mirava i se n'enreia d'ell i li deia el veterà: "ets un gat vell de la teva professió, amb set vides per gastar i amb ganes encara de miolar. Ningú et tocarà els bigotis perquè certament, jo he sentit, que et respecten, encara que no ho notis ja que portes molt de temps en el teu món."
Aquell estudiant li recordava com havien passat els anys i com ell ara era un quarentón conco amb un perfil psicològic per resoldre. Abans d'endinsar-se en el seu cas, li vingueren al cap dos flaixos. Un de quan era jove i anava a les "manis" - que en deien-, i sobretot com veia les coses molt clares. El món era blanc o negre. Com els joves quan volen entrar a un discoteca i es troben un porter pesat que no els deixa entrar. Per ells només hi ha dues sortides: entrar o no entrar. Encara recorda el que els hi deia els polis en les manis: "em mires com un gos rabiós i em preguntes de què vaig? I jo et pregunto de què vas? Si ets la meva seguretat perquè em negues el pas i m'ensenyes el pal?"
Però les coses havien canviat molt. Ara, ell, també indirectament era còmplice de la policia, perquè ell col·laborava amb la policia. Potser per això, quan contemplava una manifestació d'ara veia que eren tan diferents de les d'abans.

Hi podia diferenciar els manifestants pacífics i els manifestants buscabregues (altrament dits, oportunistes): "sou virus fastigosos que us mescleu en masses de gent que protesten i reclamen els seus drets pacíficament. Sou virus oportunistes que us mescleu en masses de gent i aprofiteu per destruir el medi sense miraments."
S'adonava que ara les coses no eren blanc o negre i que l'individu d'ara no era com l'individu d'abans. Les masses d'ara no són com les masses d'abans.

Tot i així, encara pensava que vulguessim o no, tots formem part d'una massa, d'uns pobles, d'unes nacions, d'un món que cada dia repeteix les mateixes accions. Per ell, el món era com un zool·lògic: "aquest món és un zool·lògic de grans dimensions ple de criatures que beuen, que mengen, que viuen, que ploren, que s'enamoren, que es reprodueixen, que es maten, que sobreviuen, en fi, que viuen i que es moren."
I en aquest cas del psicòpata que mata turistes o del turista psicòpata que mata encara no sabem perquè, tenia el cap fet un embolic. Li resultava difícil fer un perfil exacte de l'individu. Tenia clar que no era una persona discreta, perquè si ho hagués sigut no hauria deixat els cadàvers en plena habitació de l'hotel. Aquest fet era una prova clara que no era un èsser discret, que li agrada passar desapercebut. Podia ser una persona imperturbable? Les poques pistes li indicaven que no ho creia així. Si fos una persona imperturbable i desapercebuda l'hauria descrit com els peixos silenciosos de la seva peixera: "són peixos silenciosos que viuen només el seu món en les seves aigües tranquil·les, ignorant altres preocupacions."
No, no, aquest no podia ser el perfil. I si fos una persona observadora? El perfil d'observador el descrivia així:" diuen que ets molt observador, que tot ho vols saber, que tot ho vols mirar; t'agrada tafanejar. Però més d'un desconeix l'altra cara de la moneda: l'observador que s'excita mirant dos amants, un sobre l'altre com dos cabres boges d'allò més impressionants. Diuen que t'agrada observar, que t'agrada veure com són les coses de la vida i la natura; però molts no saben que ningú t'atura quan has d'observar els jocs dels amants, pel·lícules, vídeos i webs misterioses amb fotos impactants…observador deixa la vida d'espectador i passa't a l'acció."
Sempre assimilava el perfil de l'observador amb el perfil d'un mussol: "ets un mussol observador, tafaner de mena i investigador. T'agrada contemplar la natura, la vida, les persones, els jocs dels amants, les pel·lícules fortes, les fotos impactants…mussol converteix-te en deprededor, observador passa't a l'acció."
És clar!, va pensar en Tim. L'individu que intentava descriure havia de ser una persona astuta per força. Havia sabut despistar la policia amb indicis cada cop diferents.
La policia el pressionava perquè els donés el perfil d'una vegada. I l'únic que els havia pogut avançar era el següent: persona de mitjana edat avançada, corpolent, de faccions arrodonides, astut, intel·ligent i mascle. Amb una obsessió malaltissa pels hotels i les platges i els turistes de diferents nacionalitats.

Per acabar de desmentir el rumor que tal persona no estava relacionada amb la mafia russa es va veure obligat a desplaçar-se a la Costa Daurada i fer un estudi dels turistes russos: gent amb calerons, de la nova classe rica russa i en principi sense cap relació amb la mafia…tot i que no es podia descartar. Ell descrivia el perfil de mafiós d'aquesta manera: "són taurons d'alta mar, amb dentadures afilades
capaces de cruspir-se qualsevol esbirro que no acati els seus manaments, que gosi espatllar els seus objectius davant la gent."
Va decidir tornar de la Costa Daurada. Al tornar a casa va trobar-se amb una dona. "Qui és?" , es va preguntar. Es va presentar. Es deia Rosalia. "Ah, la de l'anunci!"
A primera vista li va agradar, li va agradar molt. La Rosalia s'havia aprimat, es cuidava més, anava a la platja, tenia bon aspecte…en fi, que per la seva edat encara estava de bon veure.
I la Rosalia va entrar a treballar a casa d'en Tim. En pocs dies li va deixar la casa com una patena i la molt tafanera no va poder-se estar de saber de què treballava. Quan ho va saber es va interesar pel cas i es va oferir per ajudar-lo. En Tim va riure. Aquella dona el feia riure. I sense saber massa bé com va començar a formar part de la seva quotidianitat. I en Tim no va poder-se estar d'enviar-li un ram de flors a casa seva com agraïment pel seu rendiment laboral. El ram anava acompanyat de les següents paraules i signat com l'admirador: "hi ha paràsits, hi ha formigues, hi ha un bosc que encara és verd i estàs tu que em mires i em vols menjar sencer."
I la bleda de la Rosalia havia canviat. Havia trigat quaranta anys en canviar, en madurar i fer-se forta. A dins seu naixien sentiments que abans no havia compartit en ningú. Volia deixar de ser una ingenúa: " el meu món era genial, era particular, era fenomenal.
Era el món en el qual vaig viure, vaig créixer. Ara que he crescut, m'he adonat que el món de veritat no m'agrada, que m'han enganyat; que tot allò que ens varen vendre, que tot allò que ens varen ensenyar fent-nos creure que el món era un lloc fantàstic, ideal, era pura mentida, era una gran farsa. No hi ha res fàcil. No hi ha res genial. Per sobreviure has de lluitar i per conviure has d'estimar."
Aquells sentiments amagats anaren creixent clandestinament mentre clandestinament l'autor dels cadàvers marejava la policia de mala manera.
Un diumenge la Rosalia va marxar a Vilanova en una reunió del Club d'amics del Tren.
En Tim també hi era. Quan es trobaren no pogueren reprimir un llarg somriure.
Cupidell ja havia llençat les seves sagetes. I en Tim se'l va quedar mirant: "cabró, perquè has trigat quaranta anys en aparèixer?" I Cupidell va respondre: "i tu, què n'has de fotre! Enamora't i calla!"
La jornada dominical va veure's enterbolida perquè va aparèixer un nou cadàver dins els labavos de l'estació de tren.
I del cap d'en Tim sorgiren aquestes paraules: "oh, Vilanova! Oh, vora el mar! Oh, nobles festes tan especials! Oh, Vilanova! Oh, festa gran! Oh, festa jove! Festa amb gegants. Hi ha una noia molt especial. Hi ha un club d'amics molt original. De tu s'enamora el navegant, i l'enamorat et troba fascinant."
III
La feina d'en Tim en principi ja havia acabat. I a partir d'aquell moment l'únic que havia de fer era un seguiment del cas per afegir les possibles modificacions del perfil.
És a dir, que a partir de llavors, havia de presentar-se als llocs on apareixien noves pistes del cas per ampliar la informació del perfil del pressumpte individu de l'autoria dels fets.
Per aquelles dates de principis d'agost semblava que el món s'hagués d'acabar: vaga d'avions, vaga de ferroviaris, vaga de transportistes, els trens s'espatllaven cada dos per tres; i a tot això calia afegir-hi les crisis alimentàries provocades per la salmonel·la i la legionel·la i les diferents pestes i toxines de torn. Per en Tim, que havia sentit a parlar tants cops de la fi del món, en boca de diferents individus que havia hagut d'entrevistar, ja no en feia cas. Havia sentit a parlar d'apocalipsis, de fi del món, de destrucció total, simplement havia sentit a parlar a especuladors que juguen a manipular el cervell dels altres. Una de les històries més sentides era la història del caos. I tant caos el que estava passant el turisme aquell estiu. En paraules de la Rosalia, era això:
" cau una avió de dalt del cel com si fos un ocell ferit pel tret d'un caçador. Explota enmig d'una ciutat. El pànic ja està sembrat. Els metros no van. El trànsit colapsat.
Les centrals hidroelèctriques s'han apagat. És la fi del món? És un somni? És realitat?
Sento una veu que crida: caos! Això és el caos! Cau un llamp de dalt del cel com si fos un estel fugaç. Els pobles inundats per les aigües de la pluja. La benzina s'apuja. El trànsit colapsat. Els telèfons tallats. És la fi del món? Somni o realitat? Simplement el caos!"

En Tim havia hagut de recórrer un munt de llocs per resoldre el cas. La Rosalia s'estava convertint en molt més que la seva dona de fer feines. Volia ser molt més que la simple mestressa d'aquella casa. Començava a comprendre el que significava ser una mestressa de casa. Sentia una veu a dins seu que li deia:"pols, plats bruts i roba per rentar; les formigues es mengen el pa. Ningú et valora ni et vol pagar. Seràs la reina si està tot arreglat. I quan arribi l'amfitrió a casa et preguntarà: nena, què hi ha per sopar?"

També la veu dins seu li deia: " rateta? No sents la fressa de les formigues que es mengen el pa? Què n'és de dura la teva feina! Ningú et valora ni et vol pagar. Tu ets la reina, com la dona de fer feines, d'una casa amb pols, plats bruts i roba per rentar.
Seràs la reina si està tot arreglat quan arribi l'amfitrió de treballar. I tu et preguntes: com serà la meva vida, la meva feina, el dia de demà?"
La Rosalia acompanyava al Tim a tot arreu en les diferents investigacions. Era la seva secretària particular, la seva confident. I a ella no li desagradava perquè se sentia atreta per aquella nova vida de misteri que havia descobert en aquell home.
El cas els va conduir al call jueu de Girona. La intuïció els deia que l'autor no podia ser un estranger. Per què? L'autor dels fets havia demostrat un coneixement sobre el terreny que cap assassí en sèrie català havia demostrat fins el moment. Sabien que era un home més aviat gran, intel·ligent, astut, i hàbil amb la policia. Havia enverinat, degollat, decapitat, disparat, colpejat, ofegat, foradat a ganivetades i fins a deu mèdotes diferents les seves víctimes i no eren una i una altra víctima qualsevol, eren tots executius europeus de diferents empreses. Això ens donava un indici més que la víctima no podia ser un delinqüent qualsevol. Fins ara les víctimes havien sigut alemanys, irlandesos, holandesos, belgues, italians, luxemburguesos, francesos, austríacs, danesos i portuguesos. L'última víctima era un hoteler gironí.
Tenien un indici més: l'autor per força havia de ser de casa. Fins ara havien estat parlant de turistes i les víctimes no eren pas turistes, eren homes de negocis que segons la investigació del cas no havien viatjat fins a casa nostre en classe turista.
El cas era com un laberint que poc a poc s'anava resolent.


La Rosalia se li varen acudir aquests versos:
Laberint,
carrers estrets,
mirall d'un passat oblidat,
vestigi turístic per visitar,
nucli neuràlgic de la ciutat;
ets molt més que un simple call;
ets l'emprenta dels segles.
De seguida marxaren fins a la Costa Brava on la premsa parlava del cas d'un suec que s'havia suïcidat. En Tim i la Rosalia s'havien que era una nova víctima del cas. La número dotze.
La Mar brava, l'inspiràren aquests versos:
La vida és a vegades
com la teva mar
brava i salvatge,
inquieta, indomable,
fidel companya d'unes platges,
d'una gent, de l'Empordà màgic, incomparable.
La policia havia avisat en Tim que anés a la Garrotxa. Un nou cadàver enmig de la fageda d'en Jordà. La número tretze. Mal número, potser? En Tim, tot i que no li pertocava, va suggerir a la policia que interrogués a totes les persones relacionades amb l'entorn de la víctima número onze, l'hoteler gironí. La víctima tretze era un finès.
Un empresari finès mort enmig d'un bosc olotí.
La via d'interrogar l'entorn de la víctima onze va funcionar. Els cercles hotelers gironins havien afirmat que feia temps que no en sabien res de l'ex - hoteler de l'establiment Cincfonts on va morir la primera víctima, sí, sí, la del fatídic esmorzar.
A la Garrotxa, els cossos d'en Tim i la Rosalia bullien com dos volcans encesos.
La Rosalia va reprimir la seva passió escrivint els següents versos:
La vida dels volcans ha sigut sempre un misteri
apassionat en aquest i en l'altre hemisferi
que ha mogut a molts investigadors.
Passejar a dins vostre es omplir-se d'un encanteri
que omple de calma les venes de qualsevol.

I així seguiren a l'espera del següent crim. En aquest cas als Pirineus. La Rosalia i en Tim ja s'ho prenien com una ruta turística més. Però en aquest cas era la ruta criminal d'una ment perversa que havia escampat la seva obra per diferents contrades.
Els Pirineus gairebé era el punt culminant d'una llarga carrera. Era l'ex - hoteler del Cincfonts l'autor de tot plegat? I en el cas que ho fos per què ho va fer?
La víctima número catorze fou un anglès.
Les boniques vistes del Pirineu català i en concret de la Seu d'Urgell, animaren a la Rosalia a escriure aquests versos:
Fred, glaç, vertigen,
unes muntanyes com cal,
entre rius que hi troben el seu origen,
entre alguna muntanya de sal,
entre llacs i autèntiques valls;
ets en aquest país
la nostra esc
apada,
el nostre portal.
I després d'uns dies va arribar l'última mort. La policia havia seguit l'itinerari de l'assassí. I fins i tot havia fet controls en diferents carreteres comarcals. No es podia escapar. La policia tenia el número de la matrícula de l'ex - hoteler del Cincfonts.
I va arribar el dia de l'últim asssassinat. Fou en un hostal del Pre-Pirineu. I l'última víctima fou un grec.
Totes les víctimes havien estat ex-humades i repatriades als seus països.
Tothom volia saber qui hi havia rera la identitat de la persona que havia creat un clima de psicosi turística i havia perjudicat notablement els guanys del sector.
I la policia no va trigar gaire en localitzar-lo. En Baltasar Cortez fou detingut de seguida. Sí, en Tim no es va equivocar. Era un home. Tenia cinquanta-cinc anys. Era alt i corpulent. Per què ho va fer? Segons es va saber més endavant en Baltasar havia confiat els seus milions en diferents empreses internacionals que havien d'invertir en la seva nova cadena hotelera. Les accions que en Baltasar havia confiat en diferents empreses havien anat a l'aigua i per tant tota la seva fortuna i els seus hotels anaren a l'aigua. Els culpables, segons en Baltasar, eren quinze empreses diferents dels quinze països de l'Unió Europea que volien apostar fort pel turisme espanyol.
Quinze empreses que havien arruïnat la vida d'un home fins els punt d'embogir-lo i pensar meticulosament la venjança.
Es va fer passar per un nou empresari i va citar un per un, els diferents representants europeus per eliminar-los lentament i sentir-se satisfet. La venjança s'havia complert. Ells havien pagat els seu preu. Ell era un nou criminal que havia omplert de succesos macabres les pàgines d'aquell estiu. Aquell no era un estiu blanc i resplandent com qualsevol altre, no, no, aquell era un estiu negre, ben negre. I aquestes paraules passaven pel cap de la Rosalia: "hi ha estius que lluiex el sol. Són brillants i tothom neda. Són purs i blancs, tothom estiueja i ningú pensa en el dol. Hi ha d'altres estius, ningú els vol. Són estranys, ningú estiueja, són negres, plens d'horrors, en alguns pobles estan de dol. Algún home esperançat camina preguntant-se…quan tornarà a sortir el sol?"
I l'últim poema que se li va ocòrrer a la Rosalia fou:
Sota els Pirineus imponents,
comarques descendents
han crescut i s'han format
com el Berguedà.
Terres de mines i textil;
avui només queda l'aroma d'aquell estil
de vida rural al Pre-Pirineu,
els bolets i el caliu
d'uns pobles plens d'un ritme de vida tranquil.

El cas s'havia acabat. En Tim tornava estar sense feina. La Rosalia ja no calia que li fes de secretària. Només calia que vingués els dies justos de la setmana. Què havia passat?
Per què no eren capaços de declarar-se el que sentien? Era vergonya?
En Tim veia que havia començat a estimar aquella dona. Era la seva noia idealitzada, la seva dona idealitzada. Ell era un enamorat platònic, perquè veia que no volia fer mal a la dolça Rosalia. No tindria temps per estimar-la. Sempre estava fora de casa. Quan compartirien el seu amor? Preferia deixar esperar un temps i adonar-se que allò que havia sentit no havia sigut una flor d'estiu que es marceix quan neix la tardor.
Interiorment pensava: " t'idealitzo. T'admiro. Confio estar algún dia amb tu. Només desitjo compartir amb tu totes les tristeses i alegries que surtin dels nostres cors.
Amb el teu nom somio. El teu somriure somio. És utòpic conquerir-te? El meu amor és platònic i no sé que dir-te. Sóc conscient que duré sempre el teu nom. Ets el meu somni: una utopia llunyana."

La Rosalia no sabia que pensar ni què dir. Va sonar el telèfon. En Tim va canviar de seguida de cara. Va penjar. Només havien passat uns pocs dies de l'últim cas i el seu prestigi havia augmentat ràpidament. Si no hagués sigut pel seu perfil, si no hagués sigut pels seus consells i suggeriments…El reclamaven a l'estranger.
La Rosalia va canviar radicalment de cara. El perdria?, va pensar.

Va seure's al sofà. Al costat del Tim s'havia sentit bé. Al costat del seu Sherlock Holmes particular s'havia sentit molt bé. Es pot dir que s'havien convertit en dos amics còmplices (com en Sherlock i en Watson resolent un cas top secret). I li vingueren aquestes paraules: "amb cara de complicitat, avançaves sabent qui era el culpable i jo trobava lloable la tasca que havies fet per demostrar qui era l'assassí. Volia seguir amb tu cada matí només per sentir aquells mots entrenyables: només amb tu, amb tu vull descobrir el gran secret. Només amb tu, em sento segura, tranquil·la i bé.
Amb cara de victòria, aconseguíres que es jutgés el culpable i jo trobava formidable la feina que havies fet. Volia sentir que seguiries sent l'amic intrèpid i amable que em deia sempre aquells mots entrenyables: només amb tu, amb tu he descobert el gran secret.
Només amb tu, amb tu em sento segura, tranquil·la i molt bé."
I ara què, Rosalia?, es va preguntar.
Es miraren. S'acostaren. I es feren un petó molt ràpid que va rosar sensiblement els llavis. En Tim havia de marxar. Va desaperèixer. Havia anat a renovar-se el passaport.
I la Rosalia va plorar. Va sortir de casa i va passejar-se pel port. Aquest port que l'havia vist als inferns i ara no li volia mostrar el futur.
Va mirar el cel i va pensar que no podia perdre l'esperança.
Va seure i va contemplar una bona estona l'horitzó. Va adonar-se que necessitava seguir lluitant pel que creia i sentia. Va pensar també que presentaria els seus poemets a algún premi sota el nom de Rodalies i contrades.