Tu, que ja existeixes

Por. Molta por al rebuig, és el que sento quan penso en tu. La voluntat fereix els meus sentiments. Quan a vegades un gest afable o una mirada directa fan sentir-me a prop teu, em sento més segur de mi mateix, em veig capaç d'acostar-me a tu. Però després les meves accions, o més ben dit, la meva paràlisi m'allunyen de tu. I aleshores és com si caigués en un pou sense escapatòria possible: una melangia profunda, un malestar irresistible s'apoderen de mi. No saps com ho passo de malament quan sento que et perdo, malgrat sóc realment conscient que no et tinc -altrament seria boig.

Ho sé. Sé perfectament que no et tinc, que potser mai t'has fixat en mi o que, fins i tot, m'has trobat patètic; però la meva ment juga a creure que podré estar amb tu, ho fa sense voler.


Primer et vaig veure per casualitat. El cor no em va fer cap sobresalt, no intentaré mitificar el moment: no et coneixia de res, eres una noia maca més. Però et vaig anar veient cada dia, i a poc a poc, ja no volia veure't, sinó observar-te. Sense adonar-me'n, la mirada va esdevenir com una rutina. Segurament tu te'n vas arribar a adonar. Dia a dia, observant-te, et vaig anar "coneixent": la teva manera de fer, els teus moviments. Amb la mirada i el gest d'una persona pots saber, poc o molt, com és. I em va semblar que m'agradava la teva manera de ser. Sí, sens dubte: m'agradaves, m'havia enamorat de tu.

Fins aquí és possible que tu visquessis quelcom semblant, si et vas fixar en "el noi que et mirava". Però en aquest punt jo vaig fer una inflexió: vas passar a ocupar el terme central dels meus sentiments. Pensava tot sovint en el tipus de vida que deus dur, en si jo podria encaixar-hi o no. Imaginava maneres de conèixer-te, situacions que idealitzava però a la meva manera em donaven força. Aquella força que necessitava per fer el pas, per acostar-me a tu; un pas que no vaig arribar a fer.

Avui tu has esdevingut la raó del meu sentir: estic completament enamorat de tu. És un fet irracional, ho sé, però l'amor mateix és irracional, esbojarrat. Ja em diràs, si no, per què m'ha pogut agafar tan fort amb tu, sense conèixer-te de res. De fet, em sap greu no haver-te conegut, no haver tingut mai el valor de parlar-te. Estic segur que m'hauries caigut bé, m'hauries agradat. Però no. En comptes de llençar-me, m'he tornat a recloure en el meu jaç de dolor, fins que el temps et sacrifiqui, convertint-te en un altre dels grans fracassos amorosos del meu passat. No t'he parlat. I m'entristeixo quan m'adono que segurament no ho arribaré a fer. És per això que estic escrivint: aquesta carta és per a tu, perquè vull que entenguis com em sento; que no estic boig, o si ho estic, sols és bogeria d'amor i de res més. Però ni això faré. De la mateixa manera que m'espanta declarar-me obertament a tu, també sóc massa poruc per entregar-te mai aquest garbuix de paraules i sentiments. Es quedarà aquí, tancat. I mai sabràs tot el que he arribat a sentir per tu.

A poc a poc, veig com, dins meu, la por venç al desig. I fins que el desig no cessi, la por no voldrà marxar. M'agradaria ser prou valent per dir-t'ho, per confessar, i ensenyar-te un temps després aquests pensaments paranoics i un pèl estúpids, però novament això sols és un desig, una imaginació, una pel·lícula esperançadora però massa irreal.

Et dic adéu; tendrament, però m'acomiado. La meva consciència va fent els passos per comprendre que ets inabastable per a mi. Quan ho hagi entès, només caldrà esperar que el cor es tranquil·litzi, que es deixi calmar per les raons del pensament. Deixa'm dir-te per últim cop, malgrat secretament com sempre, que t'estimo. Adéu.