Tu, que ja existeixes

Un relat de: drocera

Por. Molta por al rebuig, és el que sento quan penso en tu. La voluntat fereix els meus sentiments. Quan a vegades un gest afable o una mirada directa fan sentir-me a prop teu, em sento més segur de mi mateix, em veig capaç d'acostar-me a tu. Però després les meves accions, o més ben dit, la meva paràlisi m'allunyen de tu. I aleshores és com si caigués en un pou sense escapatòria possible: una melangia profunda, un malestar irresistible s'apoderen de mi. No saps com ho passo de malament quan sento que et perdo, malgrat sóc realment conscient que no et tinc -altrament seria boig.

Ho sé. Sé perfectament que no et tinc, que potser mai t'has fixat en mi o que, fins i tot, m'has trobat patètic; però la meva ment juga a creure que podré estar amb tu, ho fa sense voler.


Primer et vaig veure per casualitat. El cor no em va fer cap sobresalt, no intentaré mitificar el moment: no et coneixia de res, eres una noia maca més. Però et vaig anar veient cada dia, i a poc a poc, ja no volia veure't, sinó observar-te. Sense adonar-me'n, la mirada va esdevenir com una rutina. Segurament tu te'n vas arribar a adonar. Dia a dia, observant-te, et vaig anar "coneixent": la teva manera de fer, els teus moviments. Amb la mirada i el gest d'una persona pots saber, poc o molt, com és. I em va semblar que m'agradava la teva manera de ser. Sí, sens dubte: m'agradaves, m'havia enamorat de tu.

Fins aquí és possible que tu visquessis quelcom semblant, si et vas fixar en "el noi que et mirava". Però en aquest punt jo vaig fer una inflexió: vas passar a ocupar el terme central dels meus sentiments. Pensava tot sovint en el tipus de vida que deus dur, en si jo podria encaixar-hi o no. Imaginava maneres de conèixer-te, situacions que idealitzava però a la meva manera em donaven força. Aquella força que necessitava per fer el pas, per acostar-me a tu; un pas que no vaig arribar a fer.

Avui tu has esdevingut la raó del meu sentir: estic completament enamorat de tu. És un fet irracional, ho sé, però l'amor mateix és irracional, esbojarrat. Ja em diràs, si no, per què m'ha pogut agafar tan fort amb tu, sense conèixer-te de res. De fet, em sap greu no haver-te conegut, no haver tingut mai el valor de parlar-te. Estic segur que m'hauries caigut bé, m'hauries agradat. Però no. En comptes de llençar-me, m'he tornat a recloure en el meu jaç de dolor, fins que el temps et sacrifiqui, convertint-te en un altre dels grans fracassos amorosos del meu passat. No t'he parlat. I m'entristeixo quan m'adono que segurament no ho arribaré a fer. És per això que estic escrivint: aquesta carta és per a tu, perquè vull que entenguis com em sento; que no estic boig, o si ho estic, sols és bogeria d'amor i de res més. Però ni això faré. De la mateixa manera que m'espanta declarar-me obertament a tu, també sóc massa poruc per entregar-te mai aquest garbuix de paraules i sentiments. Es quedarà aquí, tancat. I mai sabràs tot el que he arribat a sentir per tu.

A poc a poc, veig com, dins meu, la por venç al desig. I fins que el desig no cessi, la por no voldrà marxar. M'agradaria ser prou valent per dir-t'ho, per confessar, i ensenyar-te un temps després aquests pensaments paranoics i un pèl estúpids, però novament això sols és un desig, una imaginació, una pel·lícula esperançadora però massa irreal.

Et dic adéu; tendrament, però m'acomiado. La meva consciència va fent els passos per comprendre que ets inabastable per a mi. Quan ho hagi entès, només caldrà esperar que el cor es tranquil·litzi, que es deixi calmar per les raons del pensament. Deixa'm dir-te per últim cop, malgrat secretament com sempre, que t'estimo. Adéu.

Comentaris

  • T'anava a dir allò de:[Ofensiu]
    Qu1MiCa | 26-05-2009

    "és fàcil de dir però és complicat de fer"...però no t'ho diré perquè pel que veig ja ho vas fer!! i encara que no et sortís bé...no et penedeixes?? em trec el barret!! però a hores d'ara...jo no veig el moment!! ;) També he llegit que a tu un "gir del destí" et va ajudar, jo cada cop tinc més clar que el destí se'n fot de mi!! :D que hi farem?? jajaja

    Per altra banda el teu relat és perfecte:

    "Por. Molta por al rebuig, és el que sento quan penso en tu" Jo no ho he pogut escriure millor!!

    "La meva consciència va fent els passos per comprendre que ets inabastable per a mi. Quan ho hagi entès, només caldrà esperar que el cor es tranquil·litzi, que es deixi calmar per les raons del pensament." No hi ha més.

    Gràcies pel comentari...i el consell!! ja veurem...

  • SweetInnocence | 05-01-2008 | Valoració: 10

    De vegades costa tant dir-li a un extrany que estas enamorat d´ell, que coneixes cadascun dels seus gestos, de les seves maneres de ser... perquè la por al rebuig fa molt de mal, potser fins i tot més que el rebuig en si: el rebuig es un moment... i t´obliga a reaccionar. Pero la por al rebuig es fa eterna... t´impedeix apropar-te a la persona que estimes, però tampoc et deixa renunciar-hi... espero que aconsegueixis desfer-te´n d´ella, jo encara ho estic intentant...
    Una abraçada,

    SweetInnocence

  • Jo...[Ofensiu]
    natasha | 05-01-2008

    ...també m'he sentit així i el que em despertava l'altre sense ni tan sols coneixe'l. Idealitzar situacions, moments...imaginar com és la seva vida... però com bé dius tu sols és bogeria d'amor. Segur que quan menys t'ho esperis no caldrà idealitzar, ho tindràs al davant.
    Una abraçada
    -.-NaTaShA-.-

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de drocera

drocera

61 Relats

93 Comentaris

73252 Lectures

Valoració de l'autor: 8.62

Biografia:
***

Avui renego dels dies en què em queixava de viure sense pena ni glòria -diu aquell qui està trist.


***

Inspirat en nanorelats, el conte més curt del món:
"For sale: baby shoes, never worn"
de Ernest Hemingway.

***


d: