La fama

[Sala de conferències, Facultat de Física, Universitat de Barcelona.]

M'han demanat que vingui aquí a presentar-me, a parlar-vos de la meva vida, de la meva història. Dels meus projectes de futur. M'han demanat, explícitament, que doni detalls de la meva vida i justifiqui, alhora, per què sóc aquí. No sé si compliré aquestes expectatives.

El públic es movia incòmode a les cadires, mirant-se tímidament els uns als altres, però respectant un silenci rigorós i unànime. La conferència acabava de començar, però ja es veia a venir que allò no seguiria els estàndards. D'entrada, la conferenciant anunciada no hi era present; en comptes d'ella, hi havia un home d'uns cinquanta anys, gras, no obès però gras, vestit amb una camisa gastada i uns texans, i amb unes ulleres rectangulars, metàl·liques, passades de moda. El projector estava encès, però no hi havia cap presentació: un fons blau ocupava tota la pantalla. L'home, mentrestant, restava assegut en un racó de la tarima, inclinat sobre la taula per acostar-se al micròfon. Un llum vermell li donava la paraula, semblava empènyer-lo a parlar, a accelerar el seu discurs, però en comptes d'això ell restava callat. Mirava fixament un paper que subjectava amb la mà dreta, aixecant-lo de la taula per orientar-lo millor a la vista. S'humitejava els llavis, arrugava el front mentre seguia clavant la mirada al full tremolós.

El públic seguia immòbil, atent. Les mirades s'esvaïen, i tothom centrava cada vegada més l'atenció en l'home. En el paper.

Qui sóc? Sóc Jo. No em coneixeu, encara. Però ja ho fareu. Sí, perquè tard o d'hora la fama arriba. Sempre. Ho sé del cert. Jo ho sé del cert. Amb major o menor grau, però la fama arriba: algun dia, tothom al món em coneixerà. Tothom haurà sentit parlar de mi, encara que sigui vaguement. En aquest sentit, podeu sentir-vos afortunats: vosaltres haureu estat els primers a conèixe'm.

L'home va fer una pausa. Va fer una ganyota amb els ulls, arrugant alhora el front, pràcticament expressant un gest de dolor. Després va girar el cap ràpidament envers les primeres files de la sala. Es va quedar congelat en aquesta posició durant dos o tres segons, però de seguida va abaixar la mirada cap al terra, i va tornar a girar el cap vers el full, que seguia tremolant sostingut per la seva mà.

Alguns us preguntareu com puc estar-ne tan segura, de la meva fama. Bé, no necessito explicar-vos res, no necessito justificar-me. Espereu-vos i ho veureu. Sigueu pacients.

Deixeu-me que us expliqui millor qui sóc; potser no de la manera més directa, però si de la manera que trobo més adient. En primer lloc, vull dir-vos que no sóc encara gaire vella. Es podria dir que estic a la flor de la vida, en el millor moment, el punt àlgid. Tinc energia per gastar, molta me'n queda encara!, i alhora gaudeixo de l'experiència de qui ja ha viscut una bona part de la seva vida. Les dues coses juntes, em donen un gran poder. De fet, pocs gosarien dir que hi ha res més poderós que jo sobre l'escorça de la Terra. Aquesta Terra vostra que un dia, inconscients, em vau donar. O vendre, més ben dit.

El públic estava estupefacte. No entenien res, absolutament res del que estava passant. No entenien què hi feia aquell home llegint una carta escrita en primera persona des d'un punt de vista femení. No entenien per què s'havia anul·lat la conferència, o si realment allò era la conferència en si.

No entenien res, però es sentien estranyament atrets, interessats, per la força de les paraules que sonaven, per la força de qui les havia escrit en forma de carta -de moment anònima.

O millor encara: malvendre. Perquè me la vau malvendre, aquesta Terra vostra. Ah, què voleu que hi faci, jo? A mi me la vau oferir, a canvi de ben poc. Potser us vau deixar enganyar, potser us va semblar que us donava molt a canvi de la vostra Terra, i no era així. O potser, fins i tot, jo no us volia enganyar, i us vau enganyar vosaltres mateixos.

El públic es sentia estafat. Era com si acabessin de perdre alguna cosa i ni tan sols se n'haguessin adonat. Com si, mentre estaven asseguts allà, bocabadats, algú s'hagués esmunyit per darrere el seient i els hagués robat la cartera.

El cas és que ara em pertany. Em pertany la superfície de la Terra. Tota sencera, si m'ho permeteu. Vam fer un pacte i no el podeu trencar. Ho heu perdut tot, per unes engrunes de pa.

És per això que puc afirmar, sense por, que algun dia -no gaire llunyà- m'arribarà per fi la fama. La fama aquesta, que sempre arriba. La fama associada al meu poder, a la meva capacitat de conquerir les més vastes zones de terra i aigua. I fins i tot aire. També, també me'l vau donar, quan vau acceptar aquell tràgic pacte. Haurieu hagut de fixar-vos en la lletra petita!

Un home d'entre el públic, indignat, es va aixecar violentament. La seva cara estava vermella, inflada de ràbia i impotència. Mirava directament l'home de la carta, que va fer una pausa i li va tornar la mirada. L'home del públic se'l va quedar mirant una llarga estona, amb odi, amb ganes d'atravessar-lo; l'altre l'observava sense mostrar cap mena de sentiment, tan sols semblava intentar ser educat tot fent una pausa deguda a la interrupció. O potser més encara: desitjava aquella interrupció, desitjava que l'home enfadat d'entre el públic esclatés en crits i desfermés la bogeria entre tot el públic, alliberant-lo així a ell d'aquella fatídica tasca de lectura, que tant l'estava angoixant.

I malgrat tot, l'home enfadat no va anar més enllà d'un gest amb tot el cos, com si es disposés a parlar, com si anés a cridar, com si estigués a punt de desmuntar totes les afirmacions de la carta amb un sol argument irrebatible. No va anar més enllà. Va fer el gest, la intenció marcada, però no va articular cap so, sinó que va quedar-se aturat, com una estàtua, mut, mentre la seva mirada es desfigurava des de l'odi fins a la tristesa, la desolació. Es va deixar caure a la cadira, abatut. I talment com la seva caiguda, es van ensorrar els ànims de tothom entre el públic.

El discurs va prosseguir.

Sé que molts m'acusareu. M'acusareu de ser cruel, en les meves conseqüències. M'acusareu de ser poderosa i magnificent en l'abast de la meva destrucció. M'acusareu d'haver-vos donat tant poc, de tot el que tenia per oferir-vos. O m'acusareu, fins i tot, d'haver-vos estafat a voluntat, qualificant-me de malvada, maligna, perversa.

Però us equivocareu. Jo no sóc res de tot això. Jo sóc el que sóc, sense voluntat, sense bondat ni maldat. Sóc una forma d'energia -la més poderosa-, un recurs, un mecanisme de la natural·lesa en la seva recerca perpètua d'estabilitat. La resta de conseqüències, les heu provocat vosaltres. Així doncs, vosaltres n'haureu de pagar el preu.

A mi tan sols em resta gaudir: gaudir d'aquest nou espai on, lentament i amb paciència, podré anar-me expandint. I mentre ho faci em mirareu, m'assenyalareu, amb por i admiració. La fama, això és la fama que tard o d'hora m'arribarà. Tan sols haig d'esperar. Paciència...