Tu, noia

El teu esguard indiscret
–quins ullals preciosos, per cert–
m'empupil·la a la teva faldilla;
als teus genolls,
jo nècia,
de mirar no em veig amb cor
mentre atenc ta piuladissa,
poruga i lleugera,
vil llengua llaminada
que mai no em sacia.

Quin martiri pensar
–quin martiri–
que podries negar
les meves ungles brutes,
farcides de desdibuixades pells
–¡desdesitjades ja!–,
anegades en vots buits,
amagades en el buc
de bardisses esquarterades,
ultratjades amb airositats,
besades solemnes i faules toves,
tot degustant
el teu distant intacte,
en secret
i amb reservada somnolència.

Ara, al meu davant,
un cos allitat en penombra
manté l'escalfor
d'uns llençols massa freqüentats.
Grandiosa teranyina és aquella
que teixeix l'amant de l'ombra
sense ser-ne sabedora.

Tant de bo,
tant de bo aquestes dissortades paraules
fossin una carta a casa,
ventre superb,
cau dels capcots
i les bèsties ximples,
casa de folls,
amagatall estimat
on tu, meuca lladregota,
potser m'esperes,
d'on tu, puta,
potser m'espantes.

Digues, com podria
enfilar-me a la tosca bastida
que amb risc em mena
a un faust brancatge
que de germinar no acaba,
si és que ets una nina,
a un si flamant que a cruixir no goso.
Digues!
Seràs tu la primera
que en ser tastada,
sense frau però amb covardia,
mantindrà les meves úrpies encallades?
Seràs tu l'última?
O potser m'engany
i t'estrany
i és aquesta fam,
clamor bàrbara amansida,
el que et manté viva,
i fresca,
i fosca,
i llunyana,
i maleïda.

T'arrencaria els bruns cabells,
un a un, de soca-rel,
a tu, tendresa infame,
fetillera règia,
si amb això et pogués tornar
a l'avenc d'on has eixit,
si amb això et pogués tornar,
almenys,
un pessic menys bella.
O millor que no.
Seré prudent,
seré prudent per les dues.