Cercador
Tu, jo, l'oblit i el record.
Un relat de: Cristinna_mg- Compartir:
Saveu aquella sensació d'haver trobat a algú que et feia sentir especial, que només amb una mirada et transmetia aquella tranquilitat, seguretat, en que només amb un petó congelava la teva ment, i a la vegada t'omplia de caliu el cor, deixan-te sense paraules... Aquella manera de fer-te entendre que el món, que el món era teu, vostre i de ningú mes. Doncs bé, és bonic poder saver de què parlo, però encara és més bonic poder conservar-ho.
Conservar aquells instants de complaença, aquells instants íntims, instants que vulguis o no, de moment, han acabat.
La majoria de persones no s'enadonen de què això pot passar, que en algún moment o altre, tot el que han viscut, pot acabar. Jo inclosa, no volia adonar-me'n que algunes inseguretats, dubtes o incerteses pesen més que tota la felicitat que poguem arrivar a viure.
A vegades els somnis, les ilusions tampoc ens deixen veure, que darrera del teu món genial, del teu món de caricies, d'amor, de petons, de tendresa, s'amaga la realitat. Una realitat, que t'agafa de ven en dintre i no et deixa, saps que hi és, però tu la vols amagar, vols seguir, no t'enadones de que al final, et farà més mal.
I no és que siguis un inconscient, simplement ets una persona que ha trobat tot lo que li faltava, i tot i que no sigui suficient, ja li va bé, que vol arriscar-se per què tot i que no sigui tant ideal com hauria de ser, podria arrivar a ser real.
Però que tu estiguis disposat, a vegades, no és suficient per combatre la veritat, aixi que, ara en algun lloc del teu cor, amagues totes aquelles ilusions un altre cop, tots aquells moments compartits, i diguis el que diguis també guardes a aquella persona juntament amb tot el que et feia sentir, perquè res serà com era abans, tot començarà a refredar-se, a congelar-se en la memòria com una època on dues persones es van trobar, per adonar-se'n putser, de que, a la vida s'ha de renunciar a ser feliç durant 2 segons, per no ferte mal durant 2 eternitats.
Conservar aquells instants de complaença, aquells instants íntims, instants que vulguis o no, de moment, han acabat.
La majoria de persones no s'enadonen de què això pot passar, que en algún moment o altre, tot el que han viscut, pot acabar. Jo inclosa, no volia adonar-me'n que algunes inseguretats, dubtes o incerteses pesen més que tota la felicitat que poguem arrivar a viure.
A vegades els somnis, les ilusions tampoc ens deixen veure, que darrera del teu món genial, del teu món de caricies, d'amor, de petons, de tendresa, s'amaga la realitat. Una realitat, que t'agafa de ven en dintre i no et deixa, saps que hi és, però tu la vols amagar, vols seguir, no t'enadones de que al final, et farà més mal.
I no és que siguis un inconscient, simplement ets una persona que ha trobat tot lo que li faltava, i tot i que no sigui suficient, ja li va bé, que vol arriscar-se per què tot i que no sigui tant ideal com hauria de ser, podria arrivar a ser real.
Però que tu estiguis disposat, a vegades, no és suficient per combatre la veritat, aixi que, ara en algun lloc del teu cor, amagues totes aquelles ilusions un altre cop, tots aquells moments compartits, i diguis el que diguis també guardes a aquella persona juntament amb tot el que et feia sentir, perquè res serà com era abans, tot començarà a refredar-se, a congelar-se en la memòria com una època on dues persones es van trobar, per adonar-se'n putser, de que, a la vida s'ha de renunciar a ser feliç durant 2 segons, per no ferte mal durant 2 eternitats.
