Tu i jo més que mai

Bé, com explicar-m'ho, se'm fa difícil, després de tant temps ara em trobo amb la necessitat d'entendre'm, de buidar en un full en blanc la meva ment, tot el que em passa pel cap quan penso en tu, i el que em fas sentir.

Després de gairebé un any sense veure'ns, sense saber res un de l'altre vam topar-nos per casualitat en aquell bar, i contents de retrobar-nos decidírem concedir-nos una cita, i donar pas a recuperar allò que a primera instància semblava perdut.

Al cap de pocs dies vam quedar, i varem iniciar la nit acompanyats d'uns amics teus, jo no ho volia, semblarà egoista, però aquella nit havies de ser només per mi. Poc més d'un parell d'hores després de l'hora que vam concretat, dies abans, en què ens trobaríem, els teus amics van despedir-se, recordo que tan bon punt començaren a articular les paraules màgiques, "que vagi molt bé", "bona nit", les quals em donaven peu a pensar que d'aquí a pocs segons ja serien caminant en direcció contrària, vaig adonar-me que podríem començar a gaudir de la nostra intimitat, aquella que tan sols tu i jo entenem, i que desconcertaria a qualsevol que n'estigués al corrent, perquè encara que mai ho haguem reconegut, tots dos sabem que mantenim una amistat addictiva que no som capaços d'acabar de comprendre.

Després d'un parell de copes, vaig poder verificar que tot era com en un passat. De nou, escoltava el teu somriure entremaliat difuminat en la gràcia que atorgues als mots que articules tot fent bromes que em fan esclatar de riure.