Trucà a la porta

La llum del sol entrava per la finestra de l'habitació. N'Enzo havia decidit tapar els vidres amb papers de diari que trobava previament pel carrer. Tot i així, el sol entrava amb forca per les escletxes que havia deixat involuntàriament, i a contrallum es veien diverses tonalitats de grisos, que no nomès donaven aquest caire a la cambra, sinó també a sa vida. Era dissabte i n'Enzo estava cansat, exhaurit de treballar tota la setmana de sol a sol. L'astre el despertà. Només silenci a l'habitació.
Sa dona no havia pas encara arribat. Ell es ficà els dits al nas durant una bona estona, traient una bona colla de mocs i ferritja barrejada del taller. Sempre havia pensat que la ventilació al taller era quelcom escàs, i en trobava proves habitualment a casa, per terra, enganxades sota la taula o al sofà.
N'Enzo estava preocupat i no duïa pas una vida correctament acceptada pel barri. El beure li feia passar els problemes, altrament com el temps inexorable. Aquests, deguts a les multiples relacions extramatrimonials de sa dona, la Brigitte, causades per la ninfomania que patia.
El vell esclafava les galetes que després sucava a la llet, ple de ràbia pensant en les rialles i comentaris que feien els seus veins i mirava la llum grisa que penetrava a la habitació i en definia el seu propi arc iris, assumint a cada tonalitat un color en el seu espai.
Per anar del llit a la cuina, apartava les esperances que restaven al terra, tot arrossegant els peus. Alguna d'elles reviscolava, però al ser apartada moria enfosquida en un racó juntament amb el borrissol de la calefacció.
Després d'haver esmorzat, n'Enzo es disposava a anar a comprar. Feia temps que no hi havia biscuits a l'armari, i ja comencava a desitjar-los amb fervor.
Al cap de cinc minuts, arribà Brigitte. Lluïa un aspecte més que deplorable, però un somriure. Vés a saber qui hauria deixat encetat. El seu estat era etílic complert i ja feia dies que la cosa anava d'Erodes a Pilat. Aquell dia, la va veure més malament que de costum. Hi havia un soroll increible, degut a que el veí penjava quadres amb la màquina trepadora. Hi tenia desfici. Brigitte s'aguantava d'envà en envà i queia per terra fins que no es va aixecar. Ell la dugué al llit i la deixà estirada. En pendre-la vegué que ses mans quedaren plenes de sang. L'únic color. Observà que la sang sorgia entre les cames de la Brigitte. La despullà. El moviment frenètic i la fricció, aquell dolor que li havien dut plaer, s'estaven enduguent sa vida per sempre més.
Algú havia fornicat amb ella i estripant-li els seus delicats teixits vaginals, causà una hemorragia imparable. N'Enzo, ple de ràbia, veia morir sa dona en ses mans. Se li escolava la vida i no podia fer-hi res. Morí entre sanglots, confessant-li el seu amor.
Ell es dirigí a la caixa d'eines, i agafà un martell gros i sortí esvalotat al carrer. Ell sabia que la mort provenia de la porta del costat. Aquesta havia conviscut amb ells durant anys tan sols a uns metres més enllà. Dies fent més soroll que altres, però sense parar-hi esma ni atenció.
N'Enzo trucà a la porta educadament. El soroll parà. El vei, Charles, la obrir amablement i amb delicadesa. El convidà a passar. El matà. S'en tornà cap a casa i plorà.
Al terra no hi havia pas cap esperanca, només merda que ni n'Enzo ni la Brigitte s'havien molestat ni agoserat a treure, perquè les deixalles eren el seu únic record comú del dia a dia.