Tristes tertúlies de cafè (Nàufrags i illes perdudes X)

Uns polis esmorzaven al costat de nosaltres i comentaven, com si es tractés d'una tertúlia radiofònica: 'les condicions del treball públic i la seva situació actual'.
Els polis marxaren i al nostre costat s'afegí un cinquantón:
- He sentit la seva conversa i no he pogut reprimir escoltar els seus interesants comentaris.
- No, si nosaltres no en sabem gaire d'això- digué l'Antonio.
- Jo també estic a l'atur.
- I de què treballava vostè?- li preguntà l'Antonio.
- Era tècnic en una ràdio local.
- I què va passar?- vaig preguntar-li.
- La ràdio va tancar.
I a partir d'aquell moment ens va explicar la seva apassionant història. De jove havia fet vàries feines i al final s'havia especialitzat en el manteniment de les emissores locals de la seva comarca. Allí, per primer cop, va sentir la veu sensual de la seva dona. I cada cop que la sentia, aquella veu penetrava més al seu interior i ell aprofitava qualsevol excusa per entrar a la cabina del locutor i escoltar-la en directe. No trigà gens en convidar-la a sopar, i en tirar-li 'els trastos' i a poc a poc varen enamorar-se sense adonar-se'n i feren l'amor sobre la taula de so de la ràdio i aquella passió va acabar a l'altar en casament i en vint-i-cinc anys feliços de matrimoni.
- Una història molt bonica- va comentar l'Antonio.
- I què va passar?- vaig preguntar-li encisat per aquella història i sobretot per l'escena de la cardada a la taula de so.
L'home es va entristir i les seves paraules semblaven que arrossegaven una càrrega feixuga. Un record amarg.



- La meva dona es va posar malalta. Tenia un càncer. Un càncer que l'impedia parlar amb normalitat. La seva veu dolça i sensual va morir per sempre. El més emocionant va ser el dia que la ràdio la va homenetjar. Va parlar per últim cop a través d'aquells micros que tan coneixia. I després ens va deixar. I la ràdio va perdre molta audiència i la van tancar i jo vaig quedar-me al carrer i ara visc aquí, aquí al costat, al pis de la meva filla.
Vull fer oposicions i conseguir una plaça de conserge.
- Encara hi és a temps. No és tan gran.- vaig dir-li.
- La meva filla em diu que estic boig. Però ja se sap, si no aconsegueixo una feina fixa per cotitzar aquests darrers quinze anys estic perdut.
- No està boig!- vaig exclamar- Si vol ara pot venir amb nosaltres. Anem al centre de documentació d'aquí al costat a consultar les llistes.
- Ah, bé, no és mala idea. Em dic Joan.
Ens vàrem presentar i vàrem decidir visitar el temple de les informacions de les oportunitats oficials. Després que l'Antonio, en Joan i jo consultessim les llistes miraculoses vàrem sortir al carrer i vàrem quedar per un altre dia com si fossim bons amics.