Cercador
Tretze microrelats
Un relat de: Jordi Lon Quintana- Compartir:
Mirà de reüll. Va contenir la respiració i, en un moment de confusió, s'esmunyí de la taula. El puzzle quedaria incomplet. Per sempre.
* * *
Amb cura, passava el pinzell per damunt de l'empremta. Que no s'esborri. Que no es colgui de pols. Qui sabrà, si no, que vaig ser aquí?
* * *
Va quedar estès a terra al bell mig del carrer. Pobre home -deia tothom. No ha estat a temps de veure els llums de Nadal. El sol queia.
* * *
N'estàs segura? Sí. No té marxa enrere. Ho sé. Tu mateixa. Desitja'm sort. Sort. La tortuga es va treure la closca i s'alçà. T'admiro.
* * *
No eren uns ulls normals: somreien, escopien sol. Enlluernat, es va fer enrere cobrint-se el rostre. Massa llum per un dia d'hivern.
* * *
A la sorra trobà una moneda antiga, menjada pel verdet. Dubtà si donar-la al museu o fer-la voltar pels dits. La deixà on era i respirà.
* * *
Feia anys que anhelava ser oberta, ensumada, decantada. Però s'havia de conformar amb els elogis pedants. Un vi excel·lent. Guarda'l bé.
* * *
No va aturar-se fins al revolt de Cantonigròs. Manlleu quedava lluny. Havia canviat 3 cops d'opinió i ja fosquejava. Bosc? Ciutat? Nit.
* * *
Una a una, havia estripat totes les fotos. Després va velar els clixés i formatejar els arxius. Ja podia tornar a començar. Però per on?
* * *
La caiguda en picat va ser impecable. Orgullós, el xoriguer alçà el vol amb la mussaranya al bec. Després, la deixà caure. Maleït règim.
* * *
El van tancar per un furt. 48 hores i al carrer, deien. Però no comptava que les claus es poden perdre. Ara fa cent anys i un dia.
* * *
Xut. Xut. Xut. La nit era tranquil·la. Xut. Quart creixent. Xut. Això és Cassiopea, oi? Xut. Mira: Orió! Xut. I allò? Què és allò? Bum!
* * *
Els ulls del nero, grossos i rodons, s'endevinen entre l'alguer. Immòbil, apunta l'arpó. El té just davant... On he vist aquesta mirada?
Jordi Lon Quintana
Amb cura, passava el pinzell per damunt de l'empremta. Que no s'esborri. Que no es colgui de pols. Qui sabrà, si no, que vaig ser aquí?
Va quedar estès a terra al bell mig del carrer. Pobre home -deia tothom. No ha estat a temps de veure els llums de Nadal. El sol queia.
N'estàs segura? Sí. No té marxa enrere. Ho sé. Tu mateixa. Desitja'm sort. Sort. La tortuga es va treure la closca i s'alçà. T'admiro.
No eren uns ulls normals: somreien, escopien sol. Enlluernat, es va fer enrere cobrint-se el rostre. Massa llum per un dia d'hivern.
A la sorra trobà una moneda antiga, menjada pel verdet. Dubtà si donar-la al museu o fer-la voltar pels dits. La deixà on era i respirà.
Feia anys que anhelava ser oberta, ensumada, decantada. Però s'havia de conformar amb els elogis pedants. Un vi excel·lent. Guarda'l bé.
No va aturar-se fins al revolt de Cantonigròs. Manlleu quedava lluny. Havia canviat 3 cops d'opinió i ja fosquejava. Bosc? Ciutat? Nit.
Una a una, havia estripat totes les fotos. Després va velar els clixés i formatejar els arxius. Ja podia tornar a començar. Però per on?
La caiguda en picat va ser impecable. Orgullós, el xoriguer alçà el vol amb la mussaranya al bec. Després, la deixà caure. Maleït règim.
El van tancar per un furt. 48 hores i al carrer, deien. Però no comptava que les claus es poden perdre. Ara fa cent anys i un dia.
Xut. Xut. Xut. La nit era tranquil·la. Xut. Quart creixent. Xut. Això és Cassiopea, oi? Xut. Mira: Orió! Xut. I allò? Què és allò? Bum!
Els ulls del nero, grossos i rodons, s'endevinen entre l'alguer. Immòbil, apunta l'arpó. El té just davant... On he vist aquesta mirada?
Jordi Lon Quintana