Cercador
TRES MESOS
Un relat de: JOR51- Compartir:
Capítol 1
El retard
Com feia cada mati, la Laura va obrir els ulls uns segons abans que sonés el despertador. Per un moment no sabia per què s'havia despertat. L'habitació encara era fosca i el silenci de l'apartament era gairebé absolut. Al seu costat, Daniel dormia panxa avall, amb un braç fora dels llençols. La Laura va girar el cap cap a la tauleta de nit.
Les 6:47 marcava. El despertador estava programat per sonar a les 6:50.
Va tancar els ulls de nou. Tres minuts. S'ho podia permetre.
Però llavors va sentir aquella incomoditat familiar a l'estómac. No era exactament dolor. Més aviat una sensació estranya, com un petit nus. Va posar una mà a l'abdomen, i llavors ho va recordar, el retard.
Va obrir els ulls. Va tornar a mirar el rellotge.
6:48.
"Merda," va xiuxiuejar. No era una paraula que digués gaire al matí. Ni tampoc era exactament per la demora. Era perquè ho havia recordat just quan intentava convèncer-se que no era important.
Ja hi van haver vegades amb retard. Quantes?
La Laura va començar a fer els càlculs mentalment. La seva última regla. El viatge de feina. El cap de setmana a casa dels seus pares. Sopar amb la Marta.
Havia deixat d'escriure-ho al calendari perquè feia anys que era habitual i ja no calia fer-ho. Sabia perfectament quan arribaria. Era una d'aquelles petites certeses a la vida que un deixa de qüestionar. Però aquesta vegada no havia vingut.
Es va asseure lentament. En Daniel es va moure a l'altre costat del llit.
"Quina hora és?". Va dir
"Gairebé les set en punt.
"Encara hi ha ...
Es va adormir abans d'acabar la frase. La Laura va deixar anar un somriure. Amb trenta-cinc anys, en Daniel encara podia adormir-se enmig d'una conversa.
Es va aixecar i va caminar descalça cap al bany. Va encendre el llum. La llum blanca el va fer entornar els ulls. Es va mirar al mirall.
Tenia els cabells despentinats i unes petites marques de coixí a la galta.
"Genial," va murmurar.
Va obrir l'aixeta i es va rentar la cara. Després es va quedar recolzada a l'aigüera uns segons. El retard li va tornar a aparèixer al cap. No era res. Havia de ser res. Estrès.
Darrerament havia tingut massa feina. Reunions, lliuraments, trucades a totes hores. Havia dormit malament durant diverses setmanes i el mes anterior havia tingut un viatge que l'havia deixat esgotada.
El cos va reaccionar. Això era tot.
La Laura es va eixugar la cara. No volia pensar-hi més. Es va dutxar, es va vestir i va fer cafè.
Quan en Daniel va aparèixer a la cuina, encara mig adormit, ella ja estava asseguda davant de l'ordinador.
"Bon dia.
"Bon dia.
Ell es va acostar i li va fer un petó al cap.
"Has dormit bé?"
"Sí.
La Laura va continuar mirant la pantalla. En Daniel va obrir la nevera.
"Tenim llet?"
"Crec que sí.
"Crec" no és una resposta gaire útil.
"Doncs no.
En Daniel va riure.
"Perfecte.
La Laura va somriure sense apartar la mirada de l'ordinador.
El matí va continuar com qualsevol altre. I això era precisament el que més la preocupava. Perquè res no havia canviat. El cafè encara tenia el mateix gust. En Daniel s'oblidava constantment de comprar llet. El telèfon no parava de vibrar amb missatges de feina.
La ciutat es despertava constantment darrere les finestres. Tot era exactament igual.
Excepte ella.
A mig mati, la Laura era en una reunió quan va sentir aquell petit nus a l'estómac de nou. Va beure una mica d'aigua.
"Laura?"
Va aixecar la vista.
"Sí?"
"Ens pots ensenyar l'última part?"
"És clar.
Va moure el ratolí i va obrir el document. Va intentar concentrar-se. Durant els següents vint minuts va aconseguir oblidar el retard. Fins que va marxar de la reunió.
Després va mirar el calendari del mòbil. Ho va fer gairebé sense pensar. Comptava els dies. Una vegada i després un altre. Es va quedar quieta al mig del passadís.
No havien passat dos dies, ni tres, n'havien estat set. Set dies.
La Laura va bloquejar la pantalla. Va sentir una lleugera pressió al pit. No podia ser.
Ja havia tingut retards abans. Alguns de quatre o cinc dies. Fins i tot quan ja havia arribat a una setmana. Però va ser fa molt de temps.
I ara...
Ara tenia trenta-cinc anys.
La idea va sorgir de sobte. Embaràs. La Laura sentia una mena de buit. No era una il·lusió, ni por. Era una cosa més difícil d'identificar.
Com si aquella paraula pertanyés a la vida d'altres persones.
Amics amb nadons. Als companys que parlaven de les guarderies. A la seva germana quan va anunciar el seu primer embaràs. No ella. Encara no. No d'aquesta manera.
Va guardar el telèfon a la butxaca.
"Laura.
Es va girar. Era la Marta, que acabava de sortir de la sala de reunions.
"Estàs bé?"
La Laura va trigar un segon a respondre.
"Sí.
La Marta la mirava.
"Tens una cara estranya.
"Estic cansada.
"Molta feina?"
"Molta.
La Marta va assentir.
"Aquesta nit soparem, recordes?"
La Laura va somriure.
"Sí.
"No em cancel·lis.
"No et cancel·laré.
La Marta se'n va anar. La Laura va esperar uns segons abans de començar a caminar.
A l'ascensor va tornar a treure el telèfon. Va obrir el calendari. Ho va tornar a dir. Set dies. Va guardar el mòbil.
De camí a casa va intentar pensar en qualsevol altra cosa. Al sopar. La feina de l'endemà. El regal d'aniversari que havia de comprar per a la seva mare. En Daniel. De vacances encara no ho havien decidit.
Però la notícia encara hi era. “Embaràs”.
Quan va arribar a casa, en Daniel estava al sofà mirant una sèrie.
"Hola.
"Hola.
La Laura va deixar la bossa.
"Com ha anat el dia?"
"Bé.
En Daniel la va mirar.
"Segur?"
"Sí.
"Es estrany.
La Laura va deixar anar una petita rialla.
"Avui tothom em diu el mateix.
"Llavors potser és veritat.
Es va asseure al seu costat. Durant uns segons va romandre en silenci. En Daniel va aturar la sèrie de la televisió.
"Què passa?"
La Laura el va mirar. Estava a punt de dir-ho.
He tingut un retard. Les paraules li van arribar a la gola. Però no van sortir.
"Res.
En Daniel la va mirar de nou.
"Res?"
"Estic cansada.
Va acceptar la resposta, tot i que no semblava del tot convençut. Va reprendre la sèrie.
La Laura va recolzar el cap al respatller. Va mirar la televisió sense veure realment què passava.
Una hora més tard, quan en Daniel es va anar a dormir, ella es quedava a la sala d'estar. Va obrir l'ordinador. Va buscar a internet. Va escriure:
"Retard menstrual de set dies."
Va llegir alguns resultats.
Estrès. Canvis hormonals. Alteracions del son. Viatjar. Embaràs.
Va tancar la pàgina i en va obrir un altre. El va tancar de nou.
Va mirar la pantalla negra. No volia buscar més. No volia saber-ho. Almenys, encara no.
Es va aixecar i va anar al bany.
Va obrir l'armari. Al fons, darrere d'unes cremes, hi havia una capseta petita. Un test d'embaràs que havia comprat fa mesos per a una amiga. L'havia guardat allà i se n'havia oblidat completament.
La Laura va treure la capseta, i va treure el que hi havia. El sostenia a la mà. Era un objecte petit. Ridículament petit per la quantitat de coses que semblava contenir. El va mirar fixament.
Després la va tornar a guardar. Encara no. Va apagar el llum. Va tancar la porta del bany.
I mentre caminava cap a l'habitació, una idea va començar a assentar-se lentament al seu cap. Potser demà. Només per aclarir dubtes. Només per saber-ho. Res més.
La Laura es va estirar al costat d'en Daniel. Volia dormir profundament, però es va quedar desperta mirant el sostre.
Per primera vegada en molt de temps, el futur ja no li semblava una cosa que hagués organitzat perfectament.
I aquella nit, sense adonar-se'n encara, tot va començar a canviar
Capítol 2
Dues línies
Eren les sis i quart del matí. En Daniel encara dormia. La Laura va aconseguir aixecar-se sense fer cap soroll. Va tancar la porta de l'habitació i va caminar descalça cap al bany.
Es va quedar davant del mirall un moment, va obrir l’armari i va treure la capseta que havia estat mirant el dia abans.
Tenia els cabells despentinats i una marca de coixí a la galta.
"Està bé," va murmurar.
No sabia si ho deia a si mateixa o al reflex. No n’estava segura, va pensar tornar-la a l’armari, fins i tot s'havia imaginat que, si esperava un dia més, potser tindria la regla i tot això deixaria de tenir sentit.
Va obrir la capseta. Va llegir les instruccions dues vegades. Després una tercera. Li semblava ridícul necessitar tantes explicacions per a una cosa que, en realitat, es podia resumir en una sola pregunta.
Sí o no.
Va fer la prova i la va deixar a la vora de l'aigüera. Després va començar a comptar. No sabia exactament quant de temps havia d'esperar. L'havia llegit feia menys d'un minut, però en aquell moment li va semblar que havia oblidat les instruccions.
Va mirar el rellotge. Va esperar. Es va rentar les mans. Va tornar a mirar el rellotge.
Va agafar el telèfon. Hi havia un missatge d'en Daniel.
T'has aixecat?
La Laura va escriure:
Sí.
El va esborrar.
Va escriure:
Sóc al bany.
També el va esborrar.
Finalment va deixar el telèfon boca avall.
No volia mirar. Va mirar. Hi havia dues cues.
La Laura no entenia què estava veient.
Durant uns segons, el seu cap es va negar a donar-li sentit. Dues línies. Res més.
Se’l va acostar als ulls per veure’l millor. Ho va mirar des de dalt. Després des de el costat, com si l'angle pogués canviar el resultat. Va tornar a seguir les instruccions. Va buscar la fotografia.
Dues línies. Segur.
La Laura va deixar caure els braços.
No sentia por. Ni alegria. Ni tan sols tristesa. Només una mena de buit. Com si algú hagués obert una porta a dins i darrere no hi hagués espai. Es va asseure a la vora de la banyera. La prova encara era al bany.
Dues línies.
Va pensar en la nit anterior. En els últims dies. En el retard. En aquella conversa amb una companya de feina sobre com d'esgotada estava. A la copa de vi que havia begut dissabte. En el viatge que volia fer a la primavera. A l'entrevista per al nou lloc.
En Daniel. Especialment en Daniel.
Es va aixecar i va mirar la prova de nou. Potser estava malament.
Va buscar el nom de la marca a internet. Va llegir uns minuts. Va tornar a mirar les dues línies.
No. No va ser dolent. Es va tornar a asseure.
Llavors va sentir el soroll d'en Daniel mentre s'aixecava. La porta de l'habitació. Els seus passos pel passadís.
"Laura”.
No va respondre.
"Estàs bé?"
Es va mirar les mans.
"Sí.
La seva pròpia veu li semblava estranya.
En Daniel va picar suaument a la porta.
"Segur?"
La Laura va mirar la prova. Podria obrir la porta. Li podria ensenyar. Ho podria notar. Però no ho va fer.
"Sí. Dóna'm un minut.
"D'acord.
Les passes d'en Daniel s'allunyaven. La Laura es va quedar asseguda. S'havia imaginat moltes vegades com reaccionaria si algun dia quedés embarassada. Sempre havia pensat que la primera cosa que sentiria seria por. Ara entenia que la por no sempre era la prioritat. De vegades venia després. Primer hi havia la incredulitat. després, silenci.
I llavors van començar a aparèixer totes les coses que podien canviar.
La seva feina. El teu cos. La seva relació amb en Daniel. La casa. Viatjar. Els sopars improvisats. Els matins quan es llevaven tard un diumenge. La possibilitat de marxar uns mesos a un altre país. La vida que havia trigat anys a construir.
Tot això encara estava exactament al seu lloc, i tanmateix, ja no semblava pertany-li gens.
La Laura va obrir la porta del bany. En Daniel era a la cuina fent cafè.
"Què passa?" va preguntar.
Va tornar a estar a punt de dir-li-ho. El va mirar. Va somriure.
"Cafè?"
La Laura va assentir.
"Sí.
En Daniel va tornar a la cafetera.
"Amb llet?"
"Sí.
No va notar res. Això va ser gairebé el pitjor.
La Laura es va recolzar al marc de la porta. Volia que el món s'aturés un moment per poder pensar. Però en Daniel encara feia l'esmorzar.
La cafetera feia soroll. Un autobús va passar pel carrer. Algú va tancar una porta a l'edifici del davant.
Tot va continuar. Com si no hagués passat res.
La Laura va tornar al bany i va tancar la porta. Va posar la prova a la capseta, després la va treure de nou, la va mirar una última vegada.
Dues línies.
La va tornar a guardar. Aquesta vegada no va tornar a obrir la caixa.
Es va asseure al terra del bany, va recolzar l'esquena a la paret i va tancar els ulls.
Encara no sabia què faria. Encara no sabia què volia dir això. Només sabia una cosa.
Ja no podia fingir que no havia passat.
Capítol 3
Tres mesos
La Laura no li va dir res a en Daniel aquell matí. Ni l'endemà. Durant dos dies va deixar la prova d'embaràs al fons d'un calaix del bany, dins la seva caixa, com si amagar-la pogués endarrerir el que vindria després.
La veia cada vegada que obria el calaix per agafar un raspall de dents. No la tocava, nomes comprovava que encara hi fos.
Dues línies. Dues línies que ja començaven a ocupar massa espai al seu cap.
Dijous, va trucar a una clínica.
"Quan va ser la teva última regla?" Va preguntar la dona a l'altra banda del telèfon.
La Laura va obrir el calendari al mòbil. Ho recordava, i li va contestar. Hi va haver un petit silenci.
"Llavors tindries unes dotze setmanes."
La Laura va frunzir el front.
"Dotze?"
—Sí, aproximadament.
"Però... Pensava que n'hi hauria menys.
—L'edat gestacional es compta des del primer dia de l'última menstruació. En qualsevol cas, per saber-ho amb precisió cal fer una ecografia.
Dotze setmanes. La Laura va escriure la cita que li van donar, i va penjar.
Dotze setmanes. Va repetir el número al cap mentre tornava a la feina.
Li semblava impossible. Tres mesos. Havien passat tres mesos sense adonar-se'n.
Tres mesos en què havia viscut, treballat, viatjat en metro, sortit a sopar, begut una copa de vi, discutint amb en Daniel per alguna ximpleria i després s'havia adormit al seu costat.
Tres mesos en què, segons aquella dona, havia estat embarassada. La idea li semblava estranya. Com si li haguessin dit que durant tot aquell temps havia viscut en una casa que no sabia que existia.
La cita era a primera hora del matí.
Va anar cap a la cuina. Hi havia el Daniel que estava fent una trucada per telèfon.
“Daniel...”
"Què?"
"T'he de dir una cosa.
En Daniel va deixar el telèfon a la taula.
"Què passa?"
La Laura es va quedar a la porta de la cuina.
"Podem seure un moment?"
"És clar.
Ell es va aixecar, s'hi va acostar, i van seure junts al sofà.
"M'estàs espantant.
"No volia dir-t'ho així.
"El que?"
La Laura va obrir la boca, però durant uns segons no va poder parlar. En Daniel va esperar.
"Estic embarassada.
No va reaccionar. La Laura tampoc. Els dos es van mirar fixament.
"Què?"
"Estic embarassada”.
En Daniel va parpellejar.
"Segur?"
La Laura va assentir.
"He fet una prova”.
"I?"
"Segur."
En Daniel va mirar avall.
"Una?"
"Dues.
"Dues proves?"
"Sí.
Es va passar una mà per la cara.
"D'acord.
La Laura va esperar.
"D'acord?" va repetir.
"No sé què dir.
"Jo tampoc.
En Daniel es va acostar a la taula i es va asseure. La Laura es va quedar dreta.
"Quant?"
"No ho sé exactament.
"Has anat al metge?"
"Tinc una cita."
"Ah.
Silenci de nou. La Laura va començar a sentir-se incòmoda. S'havia imaginat aquell moment moltes vegades. En algunes de les seves fantasies, en Daniel l'abraçava immediatament. En d'altres, es quedava sorpresa uns segons i després somreia. No m'ho havia imaginat. Aquell silenci.
"Digues alguna cosa," va dir.
En Daniel va alçar el cap.
"Tinc por.
La Laura va notar com se li encongia l'estómac.
"Jo també.
"No és que no vulgui...
Es va aturar.
"Què?"
"No sé com explicar-ho.
"Prova-ho.
En Daniel va respirar profundament.
"No m'ho esperava.
"Jo tampoc.
"Pensava que encara teníem temps.
La Laura va somriure lleument.
"Això és el que pensava.
"A viatjar."
"Sí.
"Per canviar de feina.
"Sí.
"Per salvar."
"Sí.
"Per... No ho sé. Per tenir una vida més organitzada.
La Laura va abaixar la mirada.
"I ara què?"
"No ho sé.
"Això és el que més em fa por.
En Daniel es va aixecar.
"Vine.
La Laura va dubtar abans d'acostar-s'hi.
La va abraçar.
Va recolzar el front a la seva espatlla.
"No sé si el vull tenir," va xiuxiuejar.
En Daniel va tancar els ulls.
"Jo tampoc sé el què vull.
La Laura es va fer a un costat.
"Ho dius perquè tens por?"
"Sí.
"O perquè no vols?"
En Daniel la va mirar directament.
"Encara no ho sé.
Aquesta resposta va fer més mal del que la Laura esperava.
"D'acord.
"Laura...
"No. Està bé.
"No vull que pensis que no m'importa.
"No ho crec.
"Sí, ho penses.
La Laura va quedar en silenci.
Daniel li va agafar les mans.
"M'importes.
Ella va assentir.
"I això també.
La Laura va sentir com se li omplien els ulls de llàgrimes.
"No vull que decideixis.
"No ho decidiré.
"Però tampoc vull decidir pensant en el que tu vols."
En Daniel va apretar suaument les mans.
"Doncs no ho facis.
"I tu?"
"Et diré què penso. Però la decisió és teva.
La Laura el va mirar.
Per primera vegada des que havia vist les dues línies, sentia que no estava completament sola.
Tot i que tampoc tenia resposta.
"Tinc por," va dir.
"Jo també.
"Molt.
"Jo també.
La Laura va respirar profundament.
"Doncs suposo que haurem de decidir què fem."
En Daniel va assentir.
"Junts."
La Laura va tornar a recolzar el cap al seu pit. Aquesta vegada cap dels dos va dir res. A la taula, dins la seva caixa, hi havia la prova. Dues línies. I una vida que acabava de canviar per a tots dos.
Li va demanar al Daniel si podia acompanyar-la a la cita amb el metge. Ell va trigar uns segons a respondre.
"Sí.
Era la primera vegada que l’acompanyava al metge. No li va preguntar gaire. Potser perquè ell tampoc sabia què preguntar.
Van arribar deu minuts abans. Hi havia tres dones a la sala d'espera.
Una d'elles estava embarassada i parlant per telèfon. Un altre fullejava una revista. La tercera tenia les mans recolzades a la panxa.
La Laura va intentar no mirar.
Va mirar. Després va abaixar la mirada.
En Daniel estava assegut al seu costat. Tenia una cama que es movia lleugerament.
"Estàs nerviós?" va preguntar.
"Una mica.
La Laura va somriure a mitges.
"Jo també.
Quan van cridar el seu nom, es va aixecar.
En Daniel va fer un gest perquè l'acompanyés, però la infermera li va dir que esperés fora. La Laura hi va entrar sola. El metge va revisar les seves dades. Li va fer unes quantes preguntes. Llavors va començar l'exploració. La Laura es va quedar quieta. Estava mirant un punt al sostre. El metge va moure el dispositiu amb concentració. Durant uns segons no va dir res. La Laura va sentir com el cor li bategava massa fort.
"Aquí ho tens.
La Laura va girar lleugerament el cap.
"Què?"
El metge va assenyalar la pantalla. La Laura no entenia què estava veient. Hi havia formes grises i negres que no significaven res per a ella.
"L'embaràs ja és aquí.
La Laura va empassar saliva.
"I és...?"
No va acabar la pregunta.
"Sí”.
El metge va somriure.
"Hi ha activitat cardíaca”.
La Laura va deixar de respirar un moment. Llavors va sentir un soroll. Ràpid. Insistent.
Un ritme que no semblava humà perquè era massa petit, massa ràpid. El metge va parlar, va explicar les mesures, les dates, les setmanes. La Laura gairebé no escoltava.
Dotze setmanes.
El metge va prendre algunes mesures.
—Segons les mesures, diria que tens unes dotze setmanes i uns dies.
La Laura va mirar la pantalla.
"Dotze setmanes?"
"Sí.
"Segur?"
"Bastant.
El metge va assenyalar una zona de la pantalla.
"Aquí tens el cap. Aquí tens el cos.
La Laura va assentir, tot i que no estava segura d'entendre-ho. M'havia imaginat un punt. Alguna cosa petita. Alguna cosa que tot just començava. No això. No un cos. Ni un cap. Ni un cor bategant.
El metge va continuar parlant.
"La data probable de lliurament seria aproximadament...
Li va donar una data. La Laura ho va repetir mentalment. Ara sí que hi havia una data. Fins aleshores, embaràs era una paraula. Després de l'ecografia, va començar a semblar una persona.
Quan va sortir del despatx, en Daniel es va aixecar immediatament.
"Com estàs?"
La Laura el va mirar. Per un moment no va saber què dir.
"Són dotze setmanes.
En Daniel va trigar a reaccionar.
"Dotze?"
Ella va assentir.
"Tres mesos."
Van quedar en silenci.
"Està bé?" va preguntar.
La Laura va tornar a assentir.
"Sí.
En Daniel va deixar anar l'aire que semblava que tenia.
"D'acord.
La Laura va mirar l'ecografia que portava a les mans.
"He escoltat el teu cor.
En Daniel va abaixar la mirada.
"De debò?"
"Sí.
No van dir res més. Van sortir de la clínica. Feia sol a fora. Massa sol. La Laura es va quedar quieta a la vorera. Passaven cotxes.
Una dona va creuar el carrer empenyent un carro. Un home va sortir d'una cafeteria amb dos gots de paper. La ciutat seguia exactament igual que una hora abans.
"Vols esmorzar?" va preguntar en Daniel.
La Laura el va mirar.
"No tinc gana.
Van caminar uns quants metres. Portava l'ecografia dins d'un sobre. La sostenia amb les dues mans.
"Pensava que faltaria," va dir.
"Jo també.
"No sé per què.
En Daniel no va respondre. La Laura va continuar caminant.
"Tres mesos és molt de temps.
"Sí.
"Ja ho hauria pogut saber abans.
"Però no ho sabies.
"Sí.
Van continuar caminant. La Laura recordava totes les coses que havia fet durant aquells tres mesos. Un sopar amb les seves amigues. Un cap de setmana fora. Una nit en què havia begut més del necessari. Un matí, quan es va despertar amb nàusees i va pensar que potser estava incubant la grip. Tot això ara va adquirir un significat diferent.
Es va aturar davant d'un aparador. Hi havia roba de nadó. Sabates diminutes. La Laura les va mirar. En Daniel també.
Cap d'ells dos va dir res. Va apartar la mirada.
"No vull comprar res.
"No cal.
"Ni tan sols sé què faré.”
"Ho sé.”
La Laura va continuar caminant. Aquesta era la part que li costava més d'explicar. No volia l'embaràs. Però tampoc volia perdre'l. Encara no.
Potser mai. No ho sabia.
I aquesta manca de certesa començava a fer-li mal.
A la tarda, quan va arribar a casa, va obrir el sobre. Va estendre l'ecografia sobre la taula de la cuina. La va observar durant molt de temps. No vaig poder distingir res.
El cap. El cos. Els braços. Les cames. Tot semblava borrós.
Però sabia que hi era.
Va agafar el telèfon. Va obrir el calendari. Va buscar la data probable del part.
El mòbil li mostrava quants dies quedaven. La Laura va tancar els ulls. Tres mesos.
Havia passat tres mesos sense adonar-se'n.
I ara, de sobte, podia comptar els dies fins a conèixer algú que encara no sabia si volia conèixer. Es va asseure. Es va posar una mà a la panxa. Encara no es notava res. Era el seu propi cos. La mateixa panxa. La mateixa pell. Però ja no podia mirar-la igual.
La Laura es va quedar així uns minuts. Després va retirar la mà.
Va mirar l'ecografia i la va tornar a posar a l'embolcall. No sabia què decidiria.
Però per primera vegada va entendre que no només estava decidint què fer durant les properes setmanes. Estava decidint entre dues possibles vides.
I cap de les dues era exactament com el que s'havia imaginat.
Capítol 4
Daniel
En Daniel havia arribat a casa abans que la Laura. Quan ella va entrar, el Daniel era a la cuina preparant el sopar. Hi havia música baixa i una paella al foc.
"Hola," va dir.
"Hola.
La Laura va deixar les claus a l'armari de l'entrada. Durant uns segons cap d'ells va dir res.
En Daniel es va girar cap a ella.
"Com estàs?"
La Laura es va arronsar d'espatlles.
"No ho sé”.
Va apagar el foc.
"Jo tampoc”.
Això el va fer somriure una mica.
“Almenys estem d'acord en alguna cosa”.
En Daniel es va acostar i la va abraçar.
La Laura es va deixar abraçar.
No sabia si necessitava una abraçada o si necessitava estar sola. Durant uns segons va decidir no triar cap de les dues coses.
Va recolzar la cara contra el seu pit.
"He estat pensant tot el dia”
"Jo també.”
"I?"
En Daniel va trigar a respondre.
"No ho sé.”
La Laura es va separar d'ell.
"Tu tampoc?"
"No.
Es van asseure a la taula. En Daniel va abocar aigua en dos gots. La Laura va observar com omplia la seva.
"Tres mesos," va dir.
"Sí.
"No puc deixar de pensar-hi.
"Jo tampoc”
"Pensava que tindria temps.”
En Daniel la va mirar.
"Temps per a què?"
La Laura no va respondre immediatament.
"Per decidir.”
Ell va assentir.
"Suposo que encara el tens.”
La Laura va aixecar la vista.
"No sé si era tant com pensava.”
En Daniel entenia què volia dir.
Havien parlat poc des que ella li havia donat la notícia. No perquè no volguessin parlar, sinó perquè cada conversa semblava portar-los massa ràpid a un lloc on cap d'ells estava preparat per arribar.
"Vols tenir-la?" va preguntar la Laura.
En Daniel va mirar avall.
"No ho sé.”
Va sentir una mena de decepció.
"Pensava que diries que sí.”
"Jo també pensava que diria que sí."
La Laura va deixar anar una petita rialla, sense humor.
"Això no ajuda.”
"Ho sé.”
En Daniel es va passar una mà pels cabells.
"Laura, no vull mentir-te”.
"No et demano que menteixis.”
"Tinc por.”
Va romandre en silenci.
"De què?"
"Tot.”
En Daniel va començar a enumerar coses amb els dits, com si hagués de convertir la por en una llista.
"Els diners. La feina. La casa. No sé si estem preparats. No sé si estic preparat.”
"I nosaltres?"
En Daniel va aixecar la vista.
"També.”
Aquesta paraula va quedar entre els dos.
La Laura va desviar la mirada.
"Creus que lo nostre ja no te futur?"
"No he dit això.”
"Però ho has pensat.”
“He pensat que tenir un fill ho canvia tot.”
"És clar.”
"I que no som exactament iguals que fa cinc anys.
La Laura va recolzar els colzes a la taula. Tenia raó. Cinc anys abans havien parlat de tot. Viatjar. Moure's. Tenir una casa amb un gran porxo. Fins i tot havien parlat de tenir fills una vegada. Però sempre havien estat converses distants.
"Algun dia."
"Quan tinguem més estabilitat."
"Quan arribi el moment."
El moment mai no havia arribat perquè ningú no havia decidit que era el moment. Simplement havia aparegut.
"Recordes quan ens vam conèixer?" va preguntar la Laura.
En Daniel va somriure.
"Vas arribat quaranta minuts tard.
"Van ser trenta-cinc.
"Quaranta."
"Trenta-cinc.”
"Ho vaig apuntar.”
La Laura va somriure. Per un instant podien tornar a ser ells mateixos. Dues persones sense una decisió pendent.
"Aquella nit em vas dir que volies anar a viure a l'estranger algun dia," va dir en Daniel.
"Encara vull fer-ho."
"Ho sé.
"I vull canviar de feina.
"Jo també ho sé.
"I vull viatjar."
"També.
La Laura el va mirar.
"Això no desapareix perquè estigui embarassada.
"No.
"Però seria diferent.
En Daniel va assentir.
"Sí.
LA Laura va baixar la mirada cap el terra.
"No sé si vull que la meva vida sigui diferent.”
En Daniel va respirar profundament.
"Jo tampoc.”
La resposta, tot i ser senzilla, la va tranquil·litzar una mica. No perquè fos bo. Sinó perquè era sincera.
Després de sopar, es van asseure al sofà. La Laura va obrir el sobre i va treure l'ecografia. La va allargar. En Daniel la va mirar uns segons.
"No entenc res.
"Jo tampoc.
"És el cap?"
"Crec que sí.
"I això?"
"No ho sé.
En Daniel va somriure. Llavors ella, va deixar de somriure.
"Però té cor.
La Laura va assentir.
"Sí.
Va passar un dit per la vora de la imatge sense tocar-la.
"Has pensat en avortar?"
La Laura sentia que la pregunta feia dies que l'esperava.
"Sí.
En Daniel no va reaccionar.
"Hi he pensat molt.
"I què sents quan hi penses?"
La Laura es va quedar mirant la fotografia.
"Alleujament."
En Daniel va assentir lentament.
"D'acord.”
"Però també tristesa.”
"D'acord.”
"I després la culpa per sentir alleujament.”
"No has de sentir-te culpable.”
"És fàcil de dir.”
"Sí.”
La Laura va doblegar l'ecografia.
"Què sentiries?"
En Daniel va trigar a respondre.
"No ho sé.”
"Necessito que m'ho diguis.”
Va recolzar els avantbraços sobre els genolls.
"Crec que al principi em sentiria alleujat.”
La Laura el va mirar.
"I després?"
"No ho sé després.”
Hi va haver silenci.
"Però crec que també faria mal.”
La Laura va respirar lentament.
"Vols tenir un fill amb mi?"
En Daniel va alçar el cap. La pregunta era diferent. No era un, vols aquest embaràs?. No era un, creus que hauríem de tenir-lo?. Era una cosa molt més gran.
"Sí," va dir.
La Laura no s'esperava una resposta tan ràpida.
"Sí?"
"Sí.
En Daniel la va mirar.
"Vull tenir un fill amb tu."
La Laura va sentir com els ulls se li omplien de llàgrimes.
"Però no sé si el vull tenir ara," va afegir.
La llàgrima va caure abans que pogués evitar-la. En Daniel s'hi va acostar.
"No vull que pensis que intento convèncer-te.”
"No ho crec.”
"No sé què dir.”
"Jo tampoc.”
En Daniel li va agafar la mà.
"Si em preguntes què vull en el fons, crec que vull que ho tinguem."
La Laura va tancar els ulls.
"Però tens por.”
"Molta.”
"Jo també.”
Es van agafar de la mà. Durant un temps no van parlar. Llavors la Laura va preguntar:
"I si decideixo no fer-ho?"
En Daniel la va mirar.
"No vull que decideixis pensant en el que jo vull”.
"Però t'afectaria a tu.”
"És clar.”
"Llavors sí que importa el que vulguis.”
"Importa. Però no és el mateix que decidir per tu.”
La Laura li va estrènyer la mà.
"Estaràs al meu costat?"
En Daniel no va respondre immediatament.
"Sí.”
"Encara que no fos el que volies?"
"Sí.”
La Laura va assentir. Aquesta resposta no va resoldre res. Però per primera vegada des que havia vist les dues línies, va sentir que podia respirar. En Daniel es va aixecar per agafar les ulleres. La Laura es va quedar asseguda.
"Daniel."
Es va girar.
"Sí?"
"Gràcies.”
"Per què?"
La Laura va mirar l'ecografia que havia deixat sobre la taula.
"Per no dir-me què he de fer.”
En Daniel va assentir.
"És la teva decisió.”
Va tornar a mirar la foto. Una figura borrosa. Un cor bategant. Una vida que encara no sabia si podia anomenar seva.
Aquella nit, quan es van ficar al llit, en Daniel es va adormir abans que ella. La Laura es va mantenir desperta. Va mirar el sostre. Va pensar en la vida que s'havia imaginat per a ella mateixa. Després va pensar en la vida que podria tenir. No va trobar resposta.
Només una pregunta que semblava fer-se més gran cada dia.
Què vull?
Capítol 5
No ho sé
Durant els dies següents, la Laura va començar a viure amb una pregunta. No estava escrita enlloc. Ningú la feia constantment. Però hi era.
Quan obria els ulls al matí. Quan em rentava les dents. Quan m’esperava el metro. Quan un cambrer li preguntava si volia cafè. Quan en Daniel li va fer un petó abans de sortir de casa. Fins i tot quan aconseguia oblidar-la durant uns minuts, de sobte tornava.
Què faré?
La Laura havia descobert que una pregunta podia convertir-se en una presència.
Un matí va arribar tard a la feina. No perquè hi hagués trànsit ni perquè s'hagués adormit. S'havia assegut a la vora del llit durant deu minuts, mirant les seves mans. En Daniel encara dormia. Havia pensat a despertar-lo. Després vaig pensar que no tenia sentit. No hi havia res de nou a dir. També tenia por. Ella també. I cap dels dos podia fer desaparèixer la por de l'altre.
Es va aixecar. Al bany va obrir el calaix. La capsa encara hi era. La va treure. La va mirar. La va tornar a guardar. Després va marxar de casa.
Durant el matí va aconseguir treballar gairebé amb normalitat. Responia correus electrònics. Va assistir a una reunió. Va prendre notes. Fins i tot es va riure d'un comentari d'un company.
A les dotze i mitja va entrar al bany i es va posar davant del mirall. Es va mirar a si mateixa. No hi havia res diferent. Encara tenia la mateixa cara. El mateix cos. La mateixa roba. Ningú que la veiés pel carrer ho podia saber.
Això li va donar una sensació estranya. Alguna cosa enorme estava passant dins seu, i per a la resta del món, la Laura seguia sent la Laura.
Va tornar a la seva taula. Va intentar concentrar-se. No podia. Va obrir l'ordinador i va buscar informació. Va llegir uns minuts. Després va tancar la pantalla.
Se sentia culpable. No sabia exactament per què. Potser perquè havia llegit la informació com si busqués una sortida. O potser perquè encara no sabia si volia trobar-la.
Aquella tarda, després de la feina, caminava sense rumb.
Va acabar davant d'una botiga de roba per a nadons. Va mirar l’aparador. No va entrar. Hi havia un petit abric groc. Un parell de sabates. Un barret. Tot era diminut.
La Laura va pensar en el nadó. Llavors va pensar en ella mateixa. En la seva feina. En els viatges que volia fer. En el projecte professional que feia mesos que intentava aconseguir. En la possibilitat d'anar a l'estranger durant un temps.
Aixecar-se un diumenge i no tenir cap pla. Poder decidir. Poder canviar d'opinió. Poder dormir. Poder estar sola. Aquella vida encara li semblava atractiva. Fins i tot necessari.
I llavors va pensar alguna cosa que el va alleujar. Potser podria avortar.
La idea va aparèixer amb una claredat inesperada. No era una paraula terrible. No va ser una tragèdia. Era una possibilitat. Una decisió. Una manera de recuperar la vida que coneixia.
La Laura va continuar caminant. Durant uns quants minuts es va sentir lleugera. Com si hagués deixat caure alguna cosa pesada. Llavors es va aturar. La sensació d'alleujament va desaparèixer. No sabia per què.
Va mirar per la finestra d'una cafeteria. Una dona estava asseguda a la finestra amb un nadó adormit als braços. La Laura va desviar la mirada.
Va continuar caminant.
Aquella nit en Daniel preparava el sopar.
"Com ha anat el dia?"
"Bé.”
"Segur?"
La Laura va deixar la bossa en una cadira.
"He pensat molt.”
En Daniel va apagar el foc.
"En què?"
La Laura va romandre en silenci.
“Sobre l'avortament”.
En Daniel va assentir. No semblava sorprès.
"I què sents?"
"Alleujament."
En Daniel no va dir res.
"I després tristesa.”
“Ja”
"No sé si és així.
"Ho entenc."
La Laura es va asseure.
"No vull que em diguis què he de fer.”
"No ho faré.”
"Ni dir-me que tot anirà bé.”
"Tampoc t'ho puc prometre."
El va mirar.
"I si decideixo avortar?"
En Daniel respirava a poc a poc.
"Em faria mal.”
La Laura va mirar avall.
"Ho sabia.”
"Però no vull que decideixis tenint en compte mi.
"I si decideixes que el vols tenir?"
"Jo també tindré por.”
"Llavors no hi ha resposta que no faci por.”
"No.”
La Laura va somriure lleument.
"Genial.”
En Daniel es va acostar i es va asseure davant seu.
"Laura, què vols?"
Ella va sacsejar el cap.
"No ho sé.”
"D'acord.”
"No, no està bé”.
"Sí, ho és.”
"He de decidir.”
"Però no cal que ho sàpigues tot ara.”
La Laura va recolzar les mans sobre la taula.
"Em fa por equivocar-me.”
En Daniel la va mirar.
"Com saps que una decisió és errònia?"
No va respondre. Perquè no ho sabia. Potser això era precisament el que la terroritzava.
Més tard, quan en Daniel es va anar a dormir, la Laura es va quedar a la sala d'estar. Va obrir una llibreta. En una pàgina va escriure:
AVORTAMENT
A sota va començar a fer una llista.
• Podria continuar treballant.
• Podia viatjar.
• Podria canviar de ciutat.
• Podia conservar la seva vida.
• Encara podria ser lliure.
Es va aturar. Va passar a la pàgina següent.
TINC EL NADÓ
Va escriure:
• Nits sense dormir.
• Menys llibertat.
• Més despeses.
• Canvis a la feina.
• Por.
• Responsabilitat.
• Una vida diferent.
Va mirar les dues llistes. Semblava que la primera estava plena de coses que la segona perdria.
I la segona, de coses que la primera perdria.
La Laura va tancar el quadern. Va anar a la cuina a beure aigua. Quan va passar davant del mirall del passadís, es va aturar. Es va aixecar la camisa. Es va mirar la panxa. Encara no hi havia res a veure. Res que pogués tocar. Res que pogués reconèixer. Però sabia que hi era.
Va recolzar una mà a l'abdomen.
"No ho sé," va xiuxiuejar.
I aquesta vegada no parlava amb en Daniel. Es va quedar així uns segons. Després es va baixar la camisa.
Va tornar a l'habitació.
En Daniel dormia d'esquena. La Laura es va ficar al llit. Es va moure lleugerament i, mig adormit, va estendre la mà cap a ella. La Laura li la va donar. Van continuar així.
Mirava la foscor. Ell estava adormit.
La pregunta encara hi era.
Però per primera vegada la Laura va entendre que potser no calia que li respongués aquella nit. Només havia d'admetre una cosa que fins aleshores li havia costat reconèixer:
No sabia què volia.
I això també era una resposta.
El retard
Com feia cada mati, la Laura va obrir els ulls uns segons abans que sonés el despertador. Per un moment no sabia per què s'havia despertat. L'habitació encara era fosca i el silenci de l'apartament era gairebé absolut. Al seu costat, Daniel dormia panxa avall, amb un braç fora dels llençols. La Laura va girar el cap cap a la tauleta de nit.
Les 6:47 marcava. El despertador estava programat per sonar a les 6:50.
Va tancar els ulls de nou. Tres minuts. S'ho podia permetre.
Però llavors va sentir aquella incomoditat familiar a l'estómac. No era exactament dolor. Més aviat una sensació estranya, com un petit nus. Va posar una mà a l'abdomen, i llavors ho va recordar, el retard.
Va obrir els ulls. Va tornar a mirar el rellotge.
6:48.
"Merda," va xiuxiuejar. No era una paraula que digués gaire al matí. Ni tampoc era exactament per la demora. Era perquè ho havia recordat just quan intentava convèncer-se que no era important.
Ja hi van haver vegades amb retard. Quantes?
La Laura va començar a fer els càlculs mentalment. La seva última regla. El viatge de feina. El cap de setmana a casa dels seus pares. Sopar amb la Marta.
Havia deixat d'escriure-ho al calendari perquè feia anys que era habitual i ja no calia fer-ho. Sabia perfectament quan arribaria. Era una d'aquelles petites certeses a la vida que un deixa de qüestionar. Però aquesta vegada no havia vingut.
Es va asseure lentament. En Daniel es va moure a l'altre costat del llit.
"Quina hora és?". Va dir
"Gairebé les set en punt.
"Encara hi ha ...
Es va adormir abans d'acabar la frase. La Laura va deixar anar un somriure. Amb trenta-cinc anys, en Daniel encara podia adormir-se enmig d'una conversa.
Es va aixecar i va caminar descalça cap al bany. Va encendre el llum. La llum blanca el va fer entornar els ulls. Es va mirar al mirall.
Tenia els cabells despentinats i unes petites marques de coixí a la galta.
"Genial," va murmurar.
Va obrir l'aixeta i es va rentar la cara. Després es va quedar recolzada a l'aigüera uns segons. El retard li va tornar a aparèixer al cap. No era res. Havia de ser res. Estrès.
Darrerament havia tingut massa feina. Reunions, lliuraments, trucades a totes hores. Havia dormit malament durant diverses setmanes i el mes anterior havia tingut un viatge que l'havia deixat esgotada.
El cos va reaccionar. Això era tot.
La Laura es va eixugar la cara. No volia pensar-hi més. Es va dutxar, es va vestir i va fer cafè.
Quan en Daniel va aparèixer a la cuina, encara mig adormit, ella ja estava asseguda davant de l'ordinador.
"Bon dia.
"Bon dia.
Ell es va acostar i li va fer un petó al cap.
"Has dormit bé?"
"Sí.
La Laura va continuar mirant la pantalla. En Daniel va obrir la nevera.
"Tenim llet?"
"Crec que sí.
"Crec" no és una resposta gaire útil.
"Doncs no.
En Daniel va riure.
"Perfecte.
La Laura va somriure sense apartar la mirada de l'ordinador.
El matí va continuar com qualsevol altre. I això era precisament el que més la preocupava. Perquè res no havia canviat. El cafè encara tenia el mateix gust. En Daniel s'oblidava constantment de comprar llet. El telèfon no parava de vibrar amb missatges de feina.
La ciutat es despertava constantment darrere les finestres. Tot era exactament igual.
Excepte ella.
A mig mati, la Laura era en una reunió quan va sentir aquell petit nus a l'estómac de nou. Va beure una mica d'aigua.
"Laura?"
Va aixecar la vista.
"Sí?"
"Ens pots ensenyar l'última part?"
"És clar.
Va moure el ratolí i va obrir el document. Va intentar concentrar-se. Durant els següents vint minuts va aconseguir oblidar el retard. Fins que va marxar de la reunió.
Després va mirar el calendari del mòbil. Ho va fer gairebé sense pensar. Comptava els dies. Una vegada i després un altre. Es va quedar quieta al mig del passadís.
No havien passat dos dies, ni tres, n'havien estat set. Set dies.
La Laura va bloquejar la pantalla. Va sentir una lleugera pressió al pit. No podia ser.
Ja havia tingut retards abans. Alguns de quatre o cinc dies. Fins i tot quan ja havia arribat a una setmana. Però va ser fa molt de temps.
I ara...
Ara tenia trenta-cinc anys.
La idea va sorgir de sobte. Embaràs. La Laura sentia una mena de buit. No era una il·lusió, ni por. Era una cosa més difícil d'identificar.
Com si aquella paraula pertanyés a la vida d'altres persones.
Amics amb nadons. Als companys que parlaven de les guarderies. A la seva germana quan va anunciar el seu primer embaràs. No ella. Encara no. No d'aquesta manera.
Va guardar el telèfon a la butxaca.
"Laura.
Es va girar. Era la Marta, que acabava de sortir de la sala de reunions.
"Estàs bé?"
La Laura va trigar un segon a respondre.
"Sí.
La Marta la mirava.
"Tens una cara estranya.
"Estic cansada.
"Molta feina?"
"Molta.
La Marta va assentir.
"Aquesta nit soparem, recordes?"
La Laura va somriure.
"Sí.
"No em cancel·lis.
"No et cancel·laré.
La Marta se'n va anar. La Laura va esperar uns segons abans de començar a caminar.
A l'ascensor va tornar a treure el telèfon. Va obrir el calendari. Ho va tornar a dir. Set dies. Va guardar el mòbil.
De camí a casa va intentar pensar en qualsevol altra cosa. Al sopar. La feina de l'endemà. El regal d'aniversari que havia de comprar per a la seva mare. En Daniel. De vacances encara no ho havien decidit.
Però la notícia encara hi era. “Embaràs”.
Quan va arribar a casa, en Daniel estava al sofà mirant una sèrie.
"Hola.
"Hola.
La Laura va deixar la bossa.
"Com ha anat el dia?"
"Bé.
En Daniel la va mirar.
"Segur?"
"Sí.
"Es estrany.
La Laura va deixar anar una petita rialla.
"Avui tothom em diu el mateix.
"Llavors potser és veritat.
Es va asseure al seu costat. Durant uns segons va romandre en silenci. En Daniel va aturar la sèrie de la televisió.
"Què passa?"
La Laura el va mirar. Estava a punt de dir-ho.
He tingut un retard. Les paraules li van arribar a la gola. Però no van sortir.
"Res.
En Daniel la va mirar de nou.
"Res?"
"Estic cansada.
Va acceptar la resposta, tot i que no semblava del tot convençut. Va reprendre la sèrie.
La Laura va recolzar el cap al respatller. Va mirar la televisió sense veure realment què passava.
Una hora més tard, quan en Daniel es va anar a dormir, ella es quedava a la sala d'estar. Va obrir l'ordinador. Va buscar a internet. Va escriure:
"Retard menstrual de set dies."
Va llegir alguns resultats.
Estrès. Canvis hormonals. Alteracions del son. Viatjar. Embaràs.
Va tancar la pàgina i en va obrir un altre. El va tancar de nou.
Va mirar la pantalla negra. No volia buscar més. No volia saber-ho. Almenys, encara no.
Es va aixecar i va anar al bany.
Va obrir l'armari. Al fons, darrere d'unes cremes, hi havia una capseta petita. Un test d'embaràs que havia comprat fa mesos per a una amiga. L'havia guardat allà i se n'havia oblidat completament.
La Laura va treure la capseta, i va treure el que hi havia. El sostenia a la mà. Era un objecte petit. Ridículament petit per la quantitat de coses que semblava contenir. El va mirar fixament.
Després la va tornar a guardar. Encara no. Va apagar el llum. Va tancar la porta del bany.
I mentre caminava cap a l'habitació, una idea va començar a assentar-se lentament al seu cap. Potser demà. Només per aclarir dubtes. Només per saber-ho. Res més.
La Laura es va estirar al costat d'en Daniel. Volia dormir profundament, però es va quedar desperta mirant el sostre.
Per primera vegada en molt de temps, el futur ja no li semblava una cosa que hagués organitzat perfectament.
I aquella nit, sense adonar-se'n encara, tot va començar a canviar
Capítol 2
Dues línies
Eren les sis i quart del matí. En Daniel encara dormia. La Laura va aconseguir aixecar-se sense fer cap soroll. Va tancar la porta de l'habitació i va caminar descalça cap al bany.
Es va quedar davant del mirall un moment, va obrir l’armari i va treure la capseta que havia estat mirant el dia abans.
Tenia els cabells despentinats i una marca de coixí a la galta.
"Està bé," va murmurar.
No sabia si ho deia a si mateixa o al reflex. No n’estava segura, va pensar tornar-la a l’armari, fins i tot s'havia imaginat que, si esperava un dia més, potser tindria la regla i tot això deixaria de tenir sentit.
Va obrir la capseta. Va llegir les instruccions dues vegades. Després una tercera. Li semblava ridícul necessitar tantes explicacions per a una cosa que, en realitat, es podia resumir en una sola pregunta.
Sí o no.
Va fer la prova i la va deixar a la vora de l'aigüera. Després va començar a comptar. No sabia exactament quant de temps havia d'esperar. L'havia llegit feia menys d'un minut, però en aquell moment li va semblar que havia oblidat les instruccions.
Va mirar el rellotge. Va esperar. Es va rentar les mans. Va tornar a mirar el rellotge.
Va agafar el telèfon. Hi havia un missatge d'en Daniel.
T'has aixecat?
La Laura va escriure:
Sí.
El va esborrar.
Va escriure:
Sóc al bany.
També el va esborrar.
Finalment va deixar el telèfon boca avall.
No volia mirar. Va mirar. Hi havia dues cues.
La Laura no entenia què estava veient.
Durant uns segons, el seu cap es va negar a donar-li sentit. Dues línies. Res més.
Se’l va acostar als ulls per veure’l millor. Ho va mirar des de dalt. Després des de el costat, com si l'angle pogués canviar el resultat. Va tornar a seguir les instruccions. Va buscar la fotografia.
Dues línies. Segur.
La Laura va deixar caure els braços.
No sentia por. Ni alegria. Ni tan sols tristesa. Només una mena de buit. Com si algú hagués obert una porta a dins i darrere no hi hagués espai. Es va asseure a la vora de la banyera. La prova encara era al bany.
Dues línies.
Va pensar en la nit anterior. En els últims dies. En el retard. En aquella conversa amb una companya de feina sobre com d'esgotada estava. A la copa de vi que havia begut dissabte. En el viatge que volia fer a la primavera. A l'entrevista per al nou lloc.
En Daniel. Especialment en Daniel.
Es va aixecar i va mirar la prova de nou. Potser estava malament.
Va buscar el nom de la marca a internet. Va llegir uns minuts. Va tornar a mirar les dues línies.
No. No va ser dolent. Es va tornar a asseure.
Llavors va sentir el soroll d'en Daniel mentre s'aixecava. La porta de l'habitació. Els seus passos pel passadís.
"Laura”.
No va respondre.
"Estàs bé?"
Es va mirar les mans.
"Sí.
La seva pròpia veu li semblava estranya.
En Daniel va picar suaument a la porta.
"Segur?"
La Laura va mirar la prova. Podria obrir la porta. Li podria ensenyar. Ho podria notar. Però no ho va fer.
"Sí. Dóna'm un minut.
"D'acord.
Les passes d'en Daniel s'allunyaven. La Laura es va quedar asseguda. S'havia imaginat moltes vegades com reaccionaria si algun dia quedés embarassada. Sempre havia pensat que la primera cosa que sentiria seria por. Ara entenia que la por no sempre era la prioritat. De vegades venia després. Primer hi havia la incredulitat. després, silenci.
I llavors van començar a aparèixer totes les coses que podien canviar.
La seva feina. El teu cos. La seva relació amb en Daniel. La casa. Viatjar. Els sopars improvisats. Els matins quan es llevaven tard un diumenge. La possibilitat de marxar uns mesos a un altre país. La vida que havia trigat anys a construir.
Tot això encara estava exactament al seu lloc, i tanmateix, ja no semblava pertany-li gens.
La Laura va obrir la porta del bany. En Daniel era a la cuina fent cafè.
"Què passa?" va preguntar.
Va tornar a estar a punt de dir-li-ho. El va mirar. Va somriure.
"Cafè?"
La Laura va assentir.
"Sí.
En Daniel va tornar a la cafetera.
"Amb llet?"
"Sí.
No va notar res. Això va ser gairebé el pitjor.
La Laura es va recolzar al marc de la porta. Volia que el món s'aturés un moment per poder pensar. Però en Daniel encara feia l'esmorzar.
La cafetera feia soroll. Un autobús va passar pel carrer. Algú va tancar una porta a l'edifici del davant.
Tot va continuar. Com si no hagués passat res.
La Laura va tornar al bany i va tancar la porta. Va posar la prova a la capseta, després la va treure de nou, la va mirar una última vegada.
Dues línies.
La va tornar a guardar. Aquesta vegada no va tornar a obrir la caixa.
Es va asseure al terra del bany, va recolzar l'esquena a la paret i va tancar els ulls.
Encara no sabia què faria. Encara no sabia què volia dir això. Només sabia una cosa.
Ja no podia fingir que no havia passat.
Capítol 3
Tres mesos
La Laura no li va dir res a en Daniel aquell matí. Ni l'endemà. Durant dos dies va deixar la prova d'embaràs al fons d'un calaix del bany, dins la seva caixa, com si amagar-la pogués endarrerir el que vindria després.
La veia cada vegada que obria el calaix per agafar un raspall de dents. No la tocava, nomes comprovava que encara hi fos.
Dues línies. Dues línies que ja començaven a ocupar massa espai al seu cap.
Dijous, va trucar a una clínica.
"Quan va ser la teva última regla?" Va preguntar la dona a l'altra banda del telèfon.
La Laura va obrir el calendari al mòbil. Ho recordava, i li va contestar. Hi va haver un petit silenci.
"Llavors tindries unes dotze setmanes."
La Laura va frunzir el front.
"Dotze?"
—Sí, aproximadament.
"Però... Pensava que n'hi hauria menys.
—L'edat gestacional es compta des del primer dia de l'última menstruació. En qualsevol cas, per saber-ho amb precisió cal fer una ecografia.
Dotze setmanes. La Laura va escriure la cita que li van donar, i va penjar.
Dotze setmanes. Va repetir el número al cap mentre tornava a la feina.
Li semblava impossible. Tres mesos. Havien passat tres mesos sense adonar-se'n.
Tres mesos en què havia viscut, treballat, viatjat en metro, sortit a sopar, begut una copa de vi, discutint amb en Daniel per alguna ximpleria i després s'havia adormit al seu costat.
Tres mesos en què, segons aquella dona, havia estat embarassada. La idea li semblava estranya. Com si li haguessin dit que durant tot aquell temps havia viscut en una casa que no sabia que existia.
La cita era a primera hora del matí.
Va anar cap a la cuina. Hi havia el Daniel que estava fent una trucada per telèfon.
“Daniel...”
"Què?"
"T'he de dir una cosa.
En Daniel va deixar el telèfon a la taula.
"Què passa?"
La Laura es va quedar a la porta de la cuina.
"Podem seure un moment?"
"És clar.
Ell es va aixecar, s'hi va acostar, i van seure junts al sofà.
"M'estàs espantant.
"No volia dir-t'ho així.
"El que?"
La Laura va obrir la boca, però durant uns segons no va poder parlar. En Daniel va esperar.
"Estic embarassada.
No va reaccionar. La Laura tampoc. Els dos es van mirar fixament.
"Què?"
"Estic embarassada”.
En Daniel va parpellejar.
"Segur?"
La Laura va assentir.
"He fet una prova”.
"I?"
"Segur."
En Daniel va mirar avall.
"Una?"
"Dues.
"Dues proves?"
"Sí.
Es va passar una mà per la cara.
"D'acord.
La Laura va esperar.
"D'acord?" va repetir.
"No sé què dir.
"Jo tampoc.
En Daniel es va acostar a la taula i es va asseure. La Laura es va quedar dreta.
"Quant?"
"No ho sé exactament.
"Has anat al metge?"
"Tinc una cita."
"Ah.
Silenci de nou. La Laura va començar a sentir-se incòmoda. S'havia imaginat aquell moment moltes vegades. En algunes de les seves fantasies, en Daniel l'abraçava immediatament. En d'altres, es quedava sorpresa uns segons i després somreia. No m'ho havia imaginat. Aquell silenci.
"Digues alguna cosa," va dir.
En Daniel va alçar el cap.
"Tinc por.
La Laura va notar com se li encongia l'estómac.
"Jo també.
"No és que no vulgui...
Es va aturar.
"Què?"
"No sé com explicar-ho.
"Prova-ho.
En Daniel va respirar profundament.
"No m'ho esperava.
"Jo tampoc.
"Pensava que encara teníem temps.
La Laura va somriure lleument.
"Això és el que pensava.
"A viatjar."
"Sí.
"Per canviar de feina.
"Sí.
"Per salvar."
"Sí.
"Per... No ho sé. Per tenir una vida més organitzada.
La Laura va abaixar la mirada.
"I ara què?"
"No ho sé.
"Això és el que més em fa por.
En Daniel es va aixecar.
"Vine.
La Laura va dubtar abans d'acostar-s'hi.
La va abraçar.
Va recolzar el front a la seva espatlla.
"No sé si el vull tenir," va xiuxiuejar.
En Daniel va tancar els ulls.
"Jo tampoc sé el què vull.
La Laura es va fer a un costat.
"Ho dius perquè tens por?"
"Sí.
"O perquè no vols?"
En Daniel la va mirar directament.
"Encara no ho sé.
Aquesta resposta va fer més mal del que la Laura esperava.
"D'acord.
"Laura...
"No. Està bé.
"No vull que pensis que no m'importa.
"No ho crec.
"Sí, ho penses.
La Laura va quedar en silenci.
Daniel li va agafar les mans.
"M'importes.
Ella va assentir.
"I això també.
La Laura va sentir com se li omplien els ulls de llàgrimes.
"No vull que decideixis.
"No ho decidiré.
"Però tampoc vull decidir pensant en el que tu vols."
En Daniel va apretar suaument les mans.
"Doncs no ho facis.
"I tu?"
"Et diré què penso. Però la decisió és teva.
La Laura el va mirar.
Per primera vegada des que havia vist les dues línies, sentia que no estava completament sola.
Tot i que tampoc tenia resposta.
"Tinc por," va dir.
"Jo també.
"Molt.
"Jo també.
La Laura va respirar profundament.
"Doncs suposo que haurem de decidir què fem."
En Daniel va assentir.
"Junts."
La Laura va tornar a recolzar el cap al seu pit. Aquesta vegada cap dels dos va dir res. A la taula, dins la seva caixa, hi havia la prova. Dues línies. I una vida que acabava de canviar per a tots dos.
Li va demanar al Daniel si podia acompanyar-la a la cita amb el metge. Ell va trigar uns segons a respondre.
"Sí.
Era la primera vegada que l’acompanyava al metge. No li va preguntar gaire. Potser perquè ell tampoc sabia què preguntar.
Van arribar deu minuts abans. Hi havia tres dones a la sala d'espera.
Una d'elles estava embarassada i parlant per telèfon. Un altre fullejava una revista. La tercera tenia les mans recolzades a la panxa.
La Laura va intentar no mirar.
Va mirar. Després va abaixar la mirada.
En Daniel estava assegut al seu costat. Tenia una cama que es movia lleugerament.
"Estàs nerviós?" va preguntar.
"Una mica.
La Laura va somriure a mitges.
"Jo també.
Quan van cridar el seu nom, es va aixecar.
En Daniel va fer un gest perquè l'acompanyés, però la infermera li va dir que esperés fora. La Laura hi va entrar sola. El metge va revisar les seves dades. Li va fer unes quantes preguntes. Llavors va començar l'exploració. La Laura es va quedar quieta. Estava mirant un punt al sostre. El metge va moure el dispositiu amb concentració. Durant uns segons no va dir res. La Laura va sentir com el cor li bategava massa fort.
"Aquí ho tens.
La Laura va girar lleugerament el cap.
"Què?"
El metge va assenyalar la pantalla. La Laura no entenia què estava veient. Hi havia formes grises i negres que no significaven res per a ella.
"L'embaràs ja és aquí.
La Laura va empassar saliva.
"I és...?"
No va acabar la pregunta.
"Sí”.
El metge va somriure.
"Hi ha activitat cardíaca”.
La Laura va deixar de respirar un moment. Llavors va sentir un soroll. Ràpid. Insistent.
Un ritme que no semblava humà perquè era massa petit, massa ràpid. El metge va parlar, va explicar les mesures, les dates, les setmanes. La Laura gairebé no escoltava.
Dotze setmanes.
El metge va prendre algunes mesures.
—Segons les mesures, diria que tens unes dotze setmanes i uns dies.
La Laura va mirar la pantalla.
"Dotze setmanes?"
"Sí.
"Segur?"
"Bastant.
El metge va assenyalar una zona de la pantalla.
"Aquí tens el cap. Aquí tens el cos.
La Laura va assentir, tot i que no estava segura d'entendre-ho. M'havia imaginat un punt. Alguna cosa petita. Alguna cosa que tot just començava. No això. No un cos. Ni un cap. Ni un cor bategant.
El metge va continuar parlant.
"La data probable de lliurament seria aproximadament...
Li va donar una data. La Laura ho va repetir mentalment. Ara sí que hi havia una data. Fins aleshores, embaràs era una paraula. Després de l'ecografia, va començar a semblar una persona.
Quan va sortir del despatx, en Daniel es va aixecar immediatament.
"Com estàs?"
La Laura el va mirar. Per un moment no va saber què dir.
"Són dotze setmanes.
En Daniel va trigar a reaccionar.
"Dotze?"
Ella va assentir.
"Tres mesos."
Van quedar en silenci.
"Està bé?" va preguntar.
La Laura va tornar a assentir.
"Sí.
En Daniel va deixar anar l'aire que semblava que tenia.
"D'acord.
La Laura va mirar l'ecografia que portava a les mans.
"He escoltat el teu cor.
En Daniel va abaixar la mirada.
"De debò?"
"Sí.
No van dir res més. Van sortir de la clínica. Feia sol a fora. Massa sol. La Laura es va quedar quieta a la vorera. Passaven cotxes.
Una dona va creuar el carrer empenyent un carro. Un home va sortir d'una cafeteria amb dos gots de paper. La ciutat seguia exactament igual que una hora abans.
"Vols esmorzar?" va preguntar en Daniel.
La Laura el va mirar.
"No tinc gana.
Van caminar uns quants metres. Portava l'ecografia dins d'un sobre. La sostenia amb les dues mans.
"Pensava que faltaria," va dir.
"Jo també.
"No sé per què.
En Daniel no va respondre. La Laura va continuar caminant.
"Tres mesos és molt de temps.
"Sí.
"Ja ho hauria pogut saber abans.
"Però no ho sabies.
"Sí.
Van continuar caminant. La Laura recordava totes les coses que havia fet durant aquells tres mesos. Un sopar amb les seves amigues. Un cap de setmana fora. Una nit en què havia begut més del necessari. Un matí, quan es va despertar amb nàusees i va pensar que potser estava incubant la grip. Tot això ara va adquirir un significat diferent.
Es va aturar davant d'un aparador. Hi havia roba de nadó. Sabates diminutes. La Laura les va mirar. En Daniel també.
Cap d'ells dos va dir res. Va apartar la mirada.
"No vull comprar res.
"No cal.
"Ni tan sols sé què faré.”
"Ho sé.”
La Laura va continuar caminant. Aquesta era la part que li costava més d'explicar. No volia l'embaràs. Però tampoc volia perdre'l. Encara no.
Potser mai. No ho sabia.
I aquesta manca de certesa començava a fer-li mal.
A la tarda, quan va arribar a casa, va obrir el sobre. Va estendre l'ecografia sobre la taula de la cuina. La va observar durant molt de temps. No vaig poder distingir res.
El cap. El cos. Els braços. Les cames. Tot semblava borrós.
Però sabia que hi era.
Va agafar el telèfon. Va obrir el calendari. Va buscar la data probable del part.
El mòbil li mostrava quants dies quedaven. La Laura va tancar els ulls. Tres mesos.
Havia passat tres mesos sense adonar-se'n.
I ara, de sobte, podia comptar els dies fins a conèixer algú que encara no sabia si volia conèixer. Es va asseure. Es va posar una mà a la panxa. Encara no es notava res. Era el seu propi cos. La mateixa panxa. La mateixa pell. Però ja no podia mirar-la igual.
La Laura es va quedar així uns minuts. Després va retirar la mà.
Va mirar l'ecografia i la va tornar a posar a l'embolcall. No sabia què decidiria.
Però per primera vegada va entendre que no només estava decidint què fer durant les properes setmanes. Estava decidint entre dues possibles vides.
I cap de les dues era exactament com el que s'havia imaginat.
Capítol 4
Daniel
En Daniel havia arribat a casa abans que la Laura. Quan ella va entrar, el Daniel era a la cuina preparant el sopar. Hi havia música baixa i una paella al foc.
"Hola," va dir.
"Hola.
La Laura va deixar les claus a l'armari de l'entrada. Durant uns segons cap d'ells va dir res.
En Daniel es va girar cap a ella.
"Com estàs?"
La Laura es va arronsar d'espatlles.
"No ho sé”.
Va apagar el foc.
"Jo tampoc”.
Això el va fer somriure una mica.
“Almenys estem d'acord en alguna cosa”.
En Daniel es va acostar i la va abraçar.
La Laura es va deixar abraçar.
No sabia si necessitava una abraçada o si necessitava estar sola. Durant uns segons va decidir no triar cap de les dues coses.
Va recolzar la cara contra el seu pit.
"He estat pensant tot el dia”
"Jo també.”
"I?"
En Daniel va trigar a respondre.
"No ho sé.”
La Laura es va separar d'ell.
"Tu tampoc?"
"No.
Es van asseure a la taula. En Daniel va abocar aigua en dos gots. La Laura va observar com omplia la seva.
"Tres mesos," va dir.
"Sí.
"No puc deixar de pensar-hi.
"Jo tampoc”
"Pensava que tindria temps.”
En Daniel la va mirar.
"Temps per a què?"
La Laura no va respondre immediatament.
"Per decidir.”
Ell va assentir.
"Suposo que encara el tens.”
La Laura va aixecar la vista.
"No sé si era tant com pensava.”
En Daniel entenia què volia dir.
Havien parlat poc des que ella li havia donat la notícia. No perquè no volguessin parlar, sinó perquè cada conversa semblava portar-los massa ràpid a un lloc on cap d'ells estava preparat per arribar.
"Vols tenir-la?" va preguntar la Laura.
En Daniel va mirar avall.
"No ho sé.”
Va sentir una mena de decepció.
"Pensava que diries que sí.”
"Jo també pensava que diria que sí."
La Laura va deixar anar una petita rialla, sense humor.
"Això no ajuda.”
"Ho sé.”
En Daniel es va passar una mà pels cabells.
"Laura, no vull mentir-te”.
"No et demano que menteixis.”
"Tinc por.”
Va romandre en silenci.
"De què?"
"Tot.”
En Daniel va començar a enumerar coses amb els dits, com si hagués de convertir la por en una llista.
"Els diners. La feina. La casa. No sé si estem preparats. No sé si estic preparat.”
"I nosaltres?"
En Daniel va aixecar la vista.
"També.”
Aquesta paraula va quedar entre els dos.
La Laura va desviar la mirada.
"Creus que lo nostre ja no te futur?"
"No he dit això.”
"Però ho has pensat.”
“He pensat que tenir un fill ho canvia tot.”
"És clar.”
"I que no som exactament iguals que fa cinc anys.
La Laura va recolzar els colzes a la taula. Tenia raó. Cinc anys abans havien parlat de tot. Viatjar. Moure's. Tenir una casa amb un gran porxo. Fins i tot havien parlat de tenir fills una vegada. Però sempre havien estat converses distants.
"Algun dia."
"Quan tinguem més estabilitat."
"Quan arribi el moment."
El moment mai no havia arribat perquè ningú no havia decidit que era el moment. Simplement havia aparegut.
"Recordes quan ens vam conèixer?" va preguntar la Laura.
En Daniel va somriure.
"Vas arribat quaranta minuts tard.
"Van ser trenta-cinc.
"Quaranta."
"Trenta-cinc.”
"Ho vaig apuntar.”
La Laura va somriure. Per un instant podien tornar a ser ells mateixos. Dues persones sense una decisió pendent.
"Aquella nit em vas dir que volies anar a viure a l'estranger algun dia," va dir en Daniel.
"Encara vull fer-ho."
"Ho sé.
"I vull canviar de feina.
"Jo també ho sé.
"I vull viatjar."
"També.
La Laura el va mirar.
"Això no desapareix perquè estigui embarassada.
"No.
"Però seria diferent.
En Daniel va assentir.
"Sí.
LA Laura va baixar la mirada cap el terra.
"No sé si vull que la meva vida sigui diferent.”
En Daniel va respirar profundament.
"Jo tampoc.”
La resposta, tot i ser senzilla, la va tranquil·litzar una mica. No perquè fos bo. Sinó perquè era sincera.
Després de sopar, es van asseure al sofà. La Laura va obrir el sobre i va treure l'ecografia. La va allargar. En Daniel la va mirar uns segons.
"No entenc res.
"Jo tampoc.
"És el cap?"
"Crec que sí.
"I això?"
"No ho sé.
En Daniel va somriure. Llavors ella, va deixar de somriure.
"Però té cor.
La Laura va assentir.
"Sí.
Va passar un dit per la vora de la imatge sense tocar-la.
"Has pensat en avortar?"
La Laura sentia que la pregunta feia dies que l'esperava.
"Sí.
En Daniel no va reaccionar.
"Hi he pensat molt.
"I què sents quan hi penses?"
La Laura es va quedar mirant la fotografia.
"Alleujament."
En Daniel va assentir lentament.
"D'acord.”
"Però també tristesa.”
"D'acord.”
"I després la culpa per sentir alleujament.”
"No has de sentir-te culpable.”
"És fàcil de dir.”
"Sí.”
La Laura va doblegar l'ecografia.
"Què sentiries?"
En Daniel va trigar a respondre.
"No ho sé.”
"Necessito que m'ho diguis.”
Va recolzar els avantbraços sobre els genolls.
"Crec que al principi em sentiria alleujat.”
La Laura el va mirar.
"I després?"
"No ho sé després.”
Hi va haver silenci.
"Però crec que també faria mal.”
La Laura va respirar lentament.
"Vols tenir un fill amb mi?"
En Daniel va alçar el cap. La pregunta era diferent. No era un, vols aquest embaràs?. No era un, creus que hauríem de tenir-lo?. Era una cosa molt més gran.
"Sí," va dir.
La Laura no s'esperava una resposta tan ràpida.
"Sí?"
"Sí.
En Daniel la va mirar.
"Vull tenir un fill amb tu."
La Laura va sentir com els ulls se li omplien de llàgrimes.
"Però no sé si el vull tenir ara," va afegir.
La llàgrima va caure abans que pogués evitar-la. En Daniel s'hi va acostar.
"No vull que pensis que intento convèncer-te.”
"No ho crec.”
"No sé què dir.”
"Jo tampoc.”
En Daniel li va agafar la mà.
"Si em preguntes què vull en el fons, crec que vull que ho tinguem."
La Laura va tancar els ulls.
"Però tens por.”
"Molta.”
"Jo també.”
Es van agafar de la mà. Durant un temps no van parlar. Llavors la Laura va preguntar:
"I si decideixo no fer-ho?"
En Daniel la va mirar.
"No vull que decideixis pensant en el que jo vull”.
"Però t'afectaria a tu.”
"És clar.”
"Llavors sí que importa el que vulguis.”
"Importa. Però no és el mateix que decidir per tu.”
La Laura li va estrènyer la mà.
"Estaràs al meu costat?"
En Daniel no va respondre immediatament.
"Sí.”
"Encara que no fos el que volies?"
"Sí.”
La Laura va assentir. Aquesta resposta no va resoldre res. Però per primera vegada des que havia vist les dues línies, va sentir que podia respirar. En Daniel es va aixecar per agafar les ulleres. La Laura es va quedar asseguda.
"Daniel."
Es va girar.
"Sí?"
"Gràcies.”
"Per què?"
La Laura va mirar l'ecografia que havia deixat sobre la taula.
"Per no dir-me què he de fer.”
En Daniel va assentir.
"És la teva decisió.”
Va tornar a mirar la foto. Una figura borrosa. Un cor bategant. Una vida que encara no sabia si podia anomenar seva.
Aquella nit, quan es van ficar al llit, en Daniel es va adormir abans que ella. La Laura es va mantenir desperta. Va mirar el sostre. Va pensar en la vida que s'havia imaginat per a ella mateixa. Després va pensar en la vida que podria tenir. No va trobar resposta.
Només una pregunta que semblava fer-se més gran cada dia.
Què vull?
Capítol 5
No ho sé
Durant els dies següents, la Laura va començar a viure amb una pregunta. No estava escrita enlloc. Ningú la feia constantment. Però hi era.
Quan obria els ulls al matí. Quan em rentava les dents. Quan m’esperava el metro. Quan un cambrer li preguntava si volia cafè. Quan en Daniel li va fer un petó abans de sortir de casa. Fins i tot quan aconseguia oblidar-la durant uns minuts, de sobte tornava.
Què faré?
La Laura havia descobert que una pregunta podia convertir-se en una presència.
Un matí va arribar tard a la feina. No perquè hi hagués trànsit ni perquè s'hagués adormit. S'havia assegut a la vora del llit durant deu minuts, mirant les seves mans. En Daniel encara dormia. Havia pensat a despertar-lo. Després vaig pensar que no tenia sentit. No hi havia res de nou a dir. També tenia por. Ella també. I cap dels dos podia fer desaparèixer la por de l'altre.
Es va aixecar. Al bany va obrir el calaix. La capsa encara hi era. La va treure. La va mirar. La va tornar a guardar. Després va marxar de casa.
Durant el matí va aconseguir treballar gairebé amb normalitat. Responia correus electrònics. Va assistir a una reunió. Va prendre notes. Fins i tot es va riure d'un comentari d'un company.
A les dotze i mitja va entrar al bany i es va posar davant del mirall. Es va mirar a si mateixa. No hi havia res diferent. Encara tenia la mateixa cara. El mateix cos. La mateixa roba. Ningú que la veiés pel carrer ho podia saber.
Això li va donar una sensació estranya. Alguna cosa enorme estava passant dins seu, i per a la resta del món, la Laura seguia sent la Laura.
Va tornar a la seva taula. Va intentar concentrar-se. No podia. Va obrir l'ordinador i va buscar informació. Va llegir uns minuts. Després va tancar la pantalla.
Se sentia culpable. No sabia exactament per què. Potser perquè havia llegit la informació com si busqués una sortida. O potser perquè encara no sabia si volia trobar-la.
Aquella tarda, després de la feina, caminava sense rumb.
Va acabar davant d'una botiga de roba per a nadons. Va mirar l’aparador. No va entrar. Hi havia un petit abric groc. Un parell de sabates. Un barret. Tot era diminut.
La Laura va pensar en el nadó. Llavors va pensar en ella mateixa. En la seva feina. En els viatges que volia fer. En el projecte professional que feia mesos que intentava aconseguir. En la possibilitat d'anar a l'estranger durant un temps.
Aixecar-se un diumenge i no tenir cap pla. Poder decidir. Poder canviar d'opinió. Poder dormir. Poder estar sola. Aquella vida encara li semblava atractiva. Fins i tot necessari.
I llavors va pensar alguna cosa que el va alleujar. Potser podria avortar.
La idea va aparèixer amb una claredat inesperada. No era una paraula terrible. No va ser una tragèdia. Era una possibilitat. Una decisió. Una manera de recuperar la vida que coneixia.
La Laura va continuar caminant. Durant uns quants minuts es va sentir lleugera. Com si hagués deixat caure alguna cosa pesada. Llavors es va aturar. La sensació d'alleujament va desaparèixer. No sabia per què.
Va mirar per la finestra d'una cafeteria. Una dona estava asseguda a la finestra amb un nadó adormit als braços. La Laura va desviar la mirada.
Va continuar caminant.
Aquella nit en Daniel preparava el sopar.
"Com ha anat el dia?"
"Bé.”
"Segur?"
La Laura va deixar la bossa en una cadira.
"He pensat molt.”
En Daniel va apagar el foc.
"En què?"
La Laura va romandre en silenci.
“Sobre l'avortament”.
En Daniel va assentir. No semblava sorprès.
"I què sents?"
"Alleujament."
En Daniel no va dir res.
"I després tristesa.”
“Ja”
"No sé si és així.
"Ho entenc."
La Laura es va asseure.
"No vull que em diguis què he de fer.”
"No ho faré.”
"Ni dir-me que tot anirà bé.”
"Tampoc t'ho puc prometre."
El va mirar.
"I si decideixo avortar?"
En Daniel respirava a poc a poc.
"Em faria mal.”
La Laura va mirar avall.
"Ho sabia.”
"Però no vull que decideixis tenint en compte mi.
"I si decideixes que el vols tenir?"
"Jo també tindré por.”
"Llavors no hi ha resposta que no faci por.”
"No.”
La Laura va somriure lleument.
"Genial.”
En Daniel es va acostar i es va asseure davant seu.
"Laura, què vols?"
Ella va sacsejar el cap.
"No ho sé.”
"D'acord.”
"No, no està bé”.
"Sí, ho és.”
"He de decidir.”
"Però no cal que ho sàpigues tot ara.”
La Laura va recolzar les mans sobre la taula.
"Em fa por equivocar-me.”
En Daniel la va mirar.
"Com saps que una decisió és errònia?"
No va respondre. Perquè no ho sabia. Potser això era precisament el que la terroritzava.
Més tard, quan en Daniel es va anar a dormir, la Laura es va quedar a la sala d'estar. Va obrir una llibreta. En una pàgina va escriure:
AVORTAMENT
A sota va començar a fer una llista.
• Podria continuar treballant.
• Podia viatjar.
• Podria canviar de ciutat.
• Podia conservar la seva vida.
• Encara podria ser lliure.
Es va aturar. Va passar a la pàgina següent.
TINC EL NADÓ
Va escriure:
• Nits sense dormir.
• Menys llibertat.
• Més despeses.
• Canvis a la feina.
• Por.
• Responsabilitat.
• Una vida diferent.
Va mirar les dues llistes. Semblava que la primera estava plena de coses que la segona perdria.
I la segona, de coses que la primera perdria.
La Laura va tancar el quadern. Va anar a la cuina a beure aigua. Quan va passar davant del mirall del passadís, es va aturar. Es va aixecar la camisa. Es va mirar la panxa. Encara no hi havia res a veure. Res que pogués tocar. Res que pogués reconèixer. Però sabia que hi era.
Va recolzar una mà a l'abdomen.
"No ho sé," va xiuxiuejar.
I aquesta vegada no parlava amb en Daniel. Es va quedar així uns segons. Després es va baixar la camisa.
Va tornar a l'habitació.
En Daniel dormia d'esquena. La Laura es va ficar al llit. Es va moure lleugerament i, mig adormit, va estendre la mà cap a ella. La Laura li la va donar. Van continuar així.
Mirava la foscor. Ell estava adormit.
La pregunta encara hi era.
Però per primera vegada la Laura va entendre que potser no calia que li respongués aquella nit. Només havia d'admetre una cosa que fins aleshores li havia costat reconèixer:
No sabia què volia.
I això també era una resposta.