Tres Kalàixnikov i un missatge breu

Hem sortit, comencem.
Un missatge breu però clar. Els pneumàtics d’un cotxe negre avancen per la carretera humida mentres tracen un rastre de mort. Un cop fora, el mòbil a les escombraries. I uns braços de pell torrada aferrant tres Kalàixnikov.

Dins el Bataclan sona Kiss the Devil i el Sébastien s’hi deixa els pulmons. És novembre, però nota com la samarreta rosa salmó li dibuixa el contorn dels músculs, i una gota de suor li mulla el front. Al seu voltant, un grup de melenes salvatges miren de no trepitjar-se els peus. Focus de colors. Punys que acaricien el sostre. Alés calents i veus esgarrades. En definitiva, rock en l’estat més pur.
I, de sobte, una esgarrifosa metralla de petards ho petrifica tot. Les melenes s’aturen de cop. Els punys baixen. El grup deixa de tocar. I tot es torna borrós. Els ulls d’en Sébastien escombren la sala a tota velocitat. Primer l’escenari, però res. Ara la platea. El primer pis. I per fi ho veu: just al costat de la barra, aquells mateixos braços torrats disparen sense ni tan sols parar-se a apuntar. Sense dubtar, sense parlar. Sense cap mostra d’humanitat. I tot esdevé un caos d’horror. Alguns encenten una cerca desesperada de sortides d’emergència. En Sébastien, imitant la majoria, segueix el seu instint de supervivència i es tira al terra, cobrint-se el cap amb els colzes. Desenes i desenes de braços i cames s’aixafen. Els Eagles Of Death Metal han fugit per la porta lateral. Els espectadors estan sols i atrapats.

Els minuts corren i ja es respira una pudor de pell cremada insuportable. A fora, els pocs supervivents arrosseguen els ferits, deixant un riu de sang espessa. A dins, el fum dels trets ennegreix l’aire.
Enmig de tot, en Sébastien se’n recorda. S’estira per arribar a la butxaca i agafa el mòbil. Els dits li tremolen tant que per cada lletra que escriu n’ha de borrar dues. T’estimo.

Un missatge breu però clar. Segons després, un cinturó d’explosius. Una pluja de confeti fet de trossets de carn humana. I tot es torna fosc.