Tres dies

Agafo aire amb força. Tres dies. Haig d'aconseguir com sigui no caure en el pou obscur de la bogeria. Uns quants metres més enllà, la Laura balla, bellugant-se amb la seva gràcia habitual, una cançó del disc argentí que el Manel ens ha posat aquesta tarda. Procuro evitar mirar-la i escoltar amb atenció al Francesc, que m'està explicant una curiosa història d'uns quants dissabtes enrere, quan amb el seu grup d'amics es van trobar a la discoteca amb el cantant que havien anat a escoltar una estona abans. Però el seu relat sobre com un músic que desconec i que no m'interessa va intentar lligar amb la novia del seu millor amic no em captiva prou com per distreure'm. M'haig d'aixecar com sigui. Li dic que necessito anar al lavabo.

Torno a agafar aire amb força. En aquests darrers mesos, la Laura i jo hem anat molt més enllà del que mai no ens hauríem pensat. Se'm fa molt difícil haver d'esperar per a tornar a sentir la immensa intimitat de les nostres pells en contacte, que només es pot comparar amb la deliciosa complicitat que han assolit les nostres ànimes. I, tot i així, tots dos tenim fermament decidit que no donarem cap més passa endavant, i que això nostre romandrà en secret. Disset anys de diferència són masses anys, no tenim el valor necessari per trencar una família. Jo no crec que el tingui mai. La distància és massa gran com per què tingui confiança en què les coses segueixin tan bé amb un compromís pel mig. I, sent així, ara no tinc cap més remei que aguantar sense apropar-m'hi.

Torno a agafar aire, omplint els pulmons tant com puc, gairebé desesperat. Només tres dies més. D'aquí a tres dies el seu marit serà fora, i trobarem un raconet per continuar la nostra vida d'amants secrets. Només tres dies més d'abstinència. Tres dies eterns.