traició?

Un relat de: sally
TRAICIÓ?

El sopar era a casa del Francesc. El Pau ho havia lligat tot.

Feia anys que no ens veiem els quatre plegats.
Només amb l´Anna, encara que vivia a Berlin, hi estava sempre en contacte; a vegades tenia la sensació que ella m’explicava poc però jo amb ella sempre em buidava: les nostres converses no tenien data de caducitat; podien començar a l’abril i acabar el novembre, iniciar-se per telèfon i acabar per mail…, llavors mateix tenia un parell de consultes per fer-li… .El Pau també el veia sovint, era el meu cunyat,,el vidu de la Conxita. En canvi, al Francesc li havia perdut la pista fins aquell dia que ens vem trobar per casualitat.

Estava expectant. Em venia de gust aquell sopar.

Vaig arribar la primera; el taxi havia fet via. Aquella casa on vivia el Francesc em va sonar a reminiscència del passat; no del meu passat, sinó que vull dir d’un passat remot, com de l’època dels senyors d’abans de la Xina-primera-potència-de-tot. Una gran valla de ferro separava el pati del carrer costerós i tranquil de la part alta de la ciutat. Vaig trucar a l’interfon. El Francesc va venir de seguida i va obrir la gran portalada.

-Hola Clara. Que puntual. Està bé que hagis arribat primera. Crec que a tu t’agradarà aquest lloc. Sempre deies que et senties tranquil•la en els jardins bonics.

-Sí Francesc. Però com mare de déu vius aquí tu?. Això és un cassalot modernista!.

-No és meva Clara aquesta casa. Jo sóc el jardiner; vull dir que tinc llogada la caseta del jardiner, veus? Aquesta petiteta a sobre el garatge. Els cuido el pati el lloguer surt barat, és com fer de masover; cuido aquest jardí i d’altres.

-Ostres noi, quin canvi. I els llibres que volies escriure?

-Bé, mira, caminem una mica i t’explico el què.

I mentre avançavem pel caminoi de grava, el Francesc m’anava explicant de la seva vida. Que si feia 5 anys que vivia allà. Que em fixés amb l’alzina centenària que fins i tot estava catalogada. Que si els amos de la casa no hi vivien, que ell era diplomàtic i nét del famós Vallespín de la República.

-I els llibres? - vaig tornar a insistir- És que escrivies molt bé Francesc.

-Sï , ja, ara faig només micropoemes.

-Ah! Micropoemes. Són de més d’una síl•laba ? –vaig dir en broma-

-Bé, depèn del dia: un fins i tot té tres paraules.

I em va dedicar un somriure burlesc dels més autèntics.

Amb aquestes que vam sentir arribar un cotxe. El Francesc es va treure de la butxaca un comandament i el va accionar, la porta es va obrir per art de màgia. El cotxe va entrar al jardí i va aparcar en el caminet de grava. Eren el Pau i l’Anna que havien quedat per pujar plegats. Ens vam saludar amb abraçades i petons. A mi allò em feia molta il•lusió. Vam anar cap el garatge i vam enfilar una escaleta que hi havia a dins que portava al piset: cuina-menjador, dormitori i bany. El millor eren els grans finestrals a les quatre bandes: a aquella hora de capvespre el pis semblava una peixera de llum.

El sopar va ser excel•lent. No hi té res a veure que jo em dediqui a la restauració. Quan un àpat és bo, és bo. No és que hi haguessin grans requisits però tant la combinació de figues amb pernil com el llom a la sal amb salsa de poma estaven al punt. Era un bon menú de setembre. En vaig prendre nota mentalment per tenir-ho en compte.

A mesura que avançava el sopar, la conversa esdevenia més personal. Del te’n recordes quan… s’havia passat a parlar dels detalls de cadascú amb bona cordialitat. Però de totes maneres els notava tensos.
La cosa va petar després de les postres.

En un moment determinat el Pau i el Francesc, que seien de costat, van mirar l’Anna i ella m’ho va dir. Em vaig sentir fatal, i es notava:

- Però això és molt bèstia, no? -vaig dir- I per què no ho has dit abans?

-No sabia com dir-ho; són coses passades – diu l’Anna –.
El Pau quan ho va saber es va quedar tan parat com tu. I va ser per casualitat. Era a Berlin per una feina, va trucar-me i vam quedar a casa, el nen era petit i feia fred. El Pau jugava amb el Ben i quan es va rascar el cap el Pau va dir:
-Ho fa igual, igual que el Francesc-. Em vaig posar com un pebrot i enterbolida li ho vaig explicar. És veritat que li vaig demanar que no te’n digués res. Entén, Clara, jo fa temps que estic amb l’Alister, ja tenim un altre fill i per nosaltres el Ben és com nostre… si hagués sabut que t’ofendries tant...

- Sigui com sigui el Pau fa molt temps que ho sap. I jo me n’acabo d’assebentar. No em fa ràbia pel Ben, pobret, no en té cap culpa. És per tu Anna: com has pogut ser tants anys la meva amiga i no dir-me res? Tenir un fill del Francesc des de fa vint anys i no dir-me res. No em cap al cap….

Francesc, i tu? –li vaig dir assenyalant-lo amb la forquilla- com t’ho menges tot això?

-Home. Imagina’t que la nòvia marxa a Berlin per uns dies i no torna, i que quan et truca al cap d’un any és per dir-te que ha tingut un fill teu però que està amb un altre…I m’ho va dir perquè l’Alister va insistir-hi, si no….Maco, oi ? Em va fer mal allò, de debó…. ; va ser quan vaig passar a tractar amb plantes. Vaig pensar que serien més fàcils que les dones.
I va mirar l’Anna amb un somriure sorneguer.

-Però,el coneixes el nano? –vaig dir.

-Sí, sí, ens veiem quan ve, però ara per ara mai no tenim res per dir-nos i aviat acabem. Ho faig per l’Alister. Ell insisteix i li explica al Ben qui sóc. L’Anna, ja ho sap ella, se’m refum. El que els vaig dir: ningú m’ha demanat que faci de pare, doncs millor, no en tinc cap ganes.

-Ostres Francesc, que fort, no? -Vaig dir mirant cap a l’Anna fixament.

-Bastant, i entenc com et sents ara. Mira noia, l’Anna és així.

-El què no acabo d’entendre, però, és perquè ara em convoqueu i m’ho expliqueu… Deu ser que us feu grans i el pes d’aquest engany us fa nosa, oi?.

El Francesc i l’Anna em miren. No sembla que estiguin massa tranquils. El Pau està allà assegut jugant amb el vas i la fruitera.

-No Clara, és que ara la cosa és una altra- Diu l’Anna amb la mirada tèrbola. I aquesta vegada he estat jo que he insistit en explicar-t’ho. No més secrets.

-Ah ja sé –dic- …que el Ben té una malaltia fatal i l’únic que el pot ajudar és el Francesc. Alguna cosa així t’inventaràs ara, no?, és l’única justificació que lliga amb tot això. Mira, noia, ja no et crec més.

-No és això. - fa el Pau contundent- Calma’t Clara. La ràbia se’t menja. A veure si et tranquil.litzes, ostres!

Vaig al lavabo –dic-

... L’interruptor és a fora. Un cop a dins, m’entretinc amb bajanades. És una tècnica eficaç per calmar-te que, vaja per on, em va ensenyar l’Anna…
El vàter del Francesc és normalet… revistes de plantes, dos -¿dos?- Raspalls de dents. … i val a dir que les rajoles blanques són blanques. Polit el noi...Però la meva veu interior s’obre pas i va dient: bleda, tonta, bleda, tonta. Tu vinga explicar coses a l’Anna i ara mira ella amb que et surt. Tonta, bleda, tonta, bleda. Amb la il•lusió que et feia aquest sopar. El Pau, el Francesc, l’Anna i jo. Els quatre dels vells temps. I que bleda jo: El Pau que ja me’l va pispar la meva germana en pau descansi, el Francesc tan sòmines: abans els llibres i ara les floretes i l’Anna, déu, quina paia, tants anys amagant això. Clara vinga, pensa una mica: bleda ja ho ets de veritat, i ara ¿què més pots ser? venjativa no t’escau,i estàs sola, i són bona gent. Però els mataries. Déu, quina paia aquesta Anna. Vinga, calma’t. Són coses del passat.

Surto del bany amb la intenció d’aigualir-me la ràbia. Torno al menjador. L’aire es pot tallar amb ganivet. La mirada directa i cansada del Pau sembla dir: - Estic amb tu però hi ha el què hi ha-; el Francesc juga amb els coberts, ni em mira. L’Anna sí, sí em mira i somriu. Poca solta –penso- sort que el Pau i el Francesc m’entenen bé. M’assec i em poso el tovalló a la falda.

L’Anna així directa m’engalta:

-Clara: és que també et volíem dir que ara el Pau i el Francesc són parella.

Em vull morir.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

sally

1 Relats

0 Comentaris

488 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor