Tots Sants a Vilafranca

La nit abans de Tots Sants, una boira dolça i espessa pujava rambla amunt, impregnada d'olor de foc i de coses antigues.
A la Plaça Penedès, la Foix, una nena amb un abric de llana vermella, esperava a la seva àvia, la Rosa.
L'àvia Rosa no era una àvia qualsevol, era la Castanyera més famosa de la Vila. La seva parada de castanyes fumejava davant el monument de Milà i Fontanals, i el fum ballava amb les llums ataronjades dels fanals.

—Àvia, per què la gent està tan emocionada avui? —va preguntar la Foix, mentre s'empassava un panellet de pinyons tan bo que semblava fet de cel.
La Rosa va somriure, girant les castanyes al torrador.

—Aquesta nit i demà, Vilafranca celebra dues coses que s'entrellacen com els dits. Avui és la Castanyada. Els panellets fets de ametlla, sucre i ous, i les castanyes ens recorden la collita i ens donen forces per vetllar les ànimes a la nit de Tots Sants. Però demà... demà veuràs un secret que només la nostra vila guarda amb passió.

Mentre l'àvia embolcallava castanyes calentes amb paper de diari, li va explicar que, anys ençà, es creia que per Tots Sants, les castanyes donaven la força necessària per a resar i vetllar tota la nit per les ànimes dels difunts. Per això, quan pelaven una castanya, havien de recordar un ésser estimat.

L'endemà, 1 de novembre, el sol va sortir amb força, esborrant la boira. La Foix ja no veia focs ni castanyes, sinó un munt de gent que enfilava rambla amunt cap a la plaça de la Vila, que era plena de camises de colors: blaves, vermelles, i la gran majoria, verdes... els Castellers de Vilafranca.

L'àvia Rosa, ja sense el seu davantal de castanyera, va agafar la Foix de la mà i li va assenyalar un grup que començava a fer pinya.

—Mira, Foix. La Diada Castellera de Tots Sants! Aquest és el nostre secret. Ahir vam menjar castanyes i panellets per tenir força a les cames i als braços. Avui, tota aquesta força es converteix en un castell!

La Foix va veure com les camises verdes s'ajuntaven, formant una base forta com el tronc d'un castanyer vell, la pinya. El so de les gralles i els timbals omplia l'aire, la resta silenci i expectació. El folrre es tancava , els segons anaven pujant, terços amunt, acotxadora enfilant-se i finalment l'enxaneta, coronava el castell.
Quan el castell va ser descarregar amb èxit, la plaça va esclatar en aplaudiments i xiscles d’alegria, abraçades entre els membres de la colla, la plaça de la Vila tornava a vibrar .

Aquell dia la Foix va entendre que ha Vilafranca la tradició de la Castanyada no era només menjar, sinó acumular l'energia i la memòria dels que ja no hi són per celebrar la vida i la força de la comunitat a la Diada de Tots Sants.

Les castanyes i els panellets eren el combustible silenciós per construir els castells humans més espectaculars del món.

—Veus? —va dir l'àvia—.

A Vilafranca, la Castanyada alimenta els castells.

La Foix va somriure. Ja no només recordaria l'olor del foc, sinó també el verd vibrant de les camises al sol de Tots Sants, sabent que en cada pis del castell hi havia la força de milers de castanyes i l'esperit dolç dels panellets.