Tota la humanitat en un cafè (I)

Sóc una jove que encara no ha complert els dinou anys. No em queixo de l'altura que tinc, tot i que comparant-me amb els membres de la meva familia em quedo més aviat curta.

Tampoc em queixo del pes. Jo diria que estic perfecta, encara que la màquina de la farmàcia em diu que potser he de vigilar una mica, que m'apropo a estar per sota del pes ideal. I no, contràriament al que podeu pensar, no estic emparanoiada amb el menjar. Menjo moltíssim. I no, no vomito. No sóc anorèxica, com tampoc bulímica. No tinc asma, no tinc cap tipus d'al·lergia ni acné juvenil, no sóc una persona obsessiva i adicta als psicòlegs, no estic traumada per una familia quebrada, no sóc atea com tampoc religiosa. No fumo, no bec, tot i que ho he intentat unas quantes vegades ja -no aconsegueixo enganyar-me, el sabor de l'alcohol m'és fastigós sempre-, no em drogo, no tinc el sida, no tinc amics que són una mala influència, no cremo contàniers del carrer…

Pero sí, tot i que no us ho cregueu, sóc una jove de divuit anys que tot just ha sortit de l'institut, on era la nena llesta i espavilada, per anar a parar a un racó d'universitat, on és una persona anònima que té por d'entrar a les classes multitudinàries quan arriba tard i ha de picar a la porta.

I avui, justament, un diumenge de març, m'en vaig a treballar.

Es pot arribar a pensar que tinc una vida molt plena: universitat durant tota la setmana, treballant els caps.

Això últim m'ho podria estalviar, però m'agrada tenir certa independència, i és gratificant no haver de demanar euros als pares per sortir, per comprar les targetes del metro, per comprar-me algun capritx…

Però últimament el treball s'està fent més pesat del que em semblava, i l'únic que fa que continui anant-hi -no tenint ni contracte, una es torna molt irresponsable i lleugera- és l'interrail que estic preparant amb els amics per aquest estiu. He d'estalviar tot el que pugui per anar mitjanament sobrada i poder gaudir de totes les rutes turístiques d'Europa.

Jo treballo en una cafeteria-forn, on el jefe pensa que sóc la seva nina i pot acariciar-me i dir-me parauletes dolces quan vulgui, on els clients m'han confós per una psicòloga més barata de lo habitual (només pagues un euro i deu céntims per un café amb llet, i em pots explicar la teva vida mentre netejo tasses, taules, faig entrepans, etc), i on certes companyes m'han près per la seva inferior, a qui l'han d'escridassar i humiliar davant el públic.

Però, sent franca amb vosaltres, la feina m'agrada. Està molt mal pagada, són moltes hores de peu anant i venint, però m'agrada. I no és que m'hi vulgui passar la vida, per què jo, en realitat, vull ser professora d'anglès i música i, si pot ser -només si és possible- ambicionar a escriptora, però m'agrada. M'agrada fer-me una idea de què passa fora, en el món, de quins són els reals problemes de la gent. Allà dins sí que s'hi fa política de debó. I també filosofia. Molta filosofia.

En époques d'exàmens serveixo a estudiants enfebrits. Intento fixar-me en què estudien, per què sempre em moro de curiositat. A vegades són alumnes de batxillerat, i em ric per dins quan els escolto explicant el Mite de la caverna de Plató.

També venen els clients de sempre, com la senyora Antònia, amb el seu carro de la compra, ja que després de prendre el cafetó se'n va al mercat. O les dues dones amables d'idèntic pentinat curt que demanen, faci sol o plogui, dos cafés amb llet descafeïnats de màquina ben carregats, amb sacarina, i molt calents.

Quan la gent em diu que vol el café calent és que el vol molt calent, i quan em diu que el vol molt calent, significa que ha d'estar bullint. Això és una de les coses que primer vaig aprendre.

Doncs avui era un diumenge de març, i marxava a treballar, com sempre, ja canviada amb l'uniforme, amb una mica de temps per arribar a les dues, puntual.

La jornada comença ajudant a les companyes a vendre el pà, per què per aquelles hores tothom vol una o dues baguettes. Després netejo l'establiment mentre fan caixa i es canvia de torn. Més tard, al voltant de les tres i mitja, quan tothom està dinant i la cafeteria és buida, preparo el pà per demà, lo qual significa passar-me mitja hora llarga dins l'enorme nevera, buscant entre caixes i fent
malabarismes per aconseguir treure les d'espiga, les bretanyes, les xapates de baguette, les italianes, les rústiques, els pepitos, els gourmets... Jo quan vaig començar a treballar allà, no en tenia ni idea de que hi haguessin tantes formes diferents de pà. Ni idea, creieu-me. Ni tant sols confiava en que m'agafarien, ja que no sabia ni distingir entre una simple baguette i una de viena.

A partir de les sis i mitja és quan ve la feina de debó. La cafeteria s'omple de gom a gom i tothom lluita per un seient, com si els hi anés la vida en prendre's un tallat.

Reconec que és un lloc maco, de qualitat, però és increïble el que pot fer la gent per un lloc, o per una mica de cafeina.

Afortunadament, ja tinc mà per fer tot tipus de cafés, tés, infusions, xocolates, pastes, pizzes... ho he après tot, i ara vaig amb més calma per l'establiment, agraïnt les propines, sempre demanant si us plau, somrient quan em diuen que el capuccino m'ha sortit molt bo. M'encanta fer escuma i crema de llet. Em xifla. Per això potser, a vegades, m'excedeixo i poso una miqueta d'escuma als cafés, tot i que sé que hi ha gent que no li agrada. Però… com no els hi pot agradar la crema de llet, amb lo suau que deixa el sabor del café?

Per suposat, tinc les meves maneres de venjar-me de la gent mal educada i idiota. N'he hagut de soportar bastants, i no és fàcil, però ara ja en tinc més pràctica. Detalls com premiar als clients simpàtics amb les culleretes més maques, lluents i netes. Posa-ls-hi un bombonet -els quals en teoria només hem de posar pels cafés sols- al costat del sobre de sucre. Tot això els mal educats no ho tenen, i encara que sembli ridícul i infantil, em fa sentir millor.

Hi ha un home que sempre ve al voltant de les cinc de la tarda, quan no hi ha molta gent i pot xerrar amb mi sense estar jo amb tanta feina que no tinc ni temps de secar-me la suor de la cara. Ve, i demana un tallat llarg amb molt poca llet. Treu les ulleres, se les posa, i busca la
Vanguàrdia. Comença a fullejar, i quan troba un article o una frase que li crida l'atenció, normalment sobre política, me la llegeix. Em fa gràcia que ho faci, així m'entretinc.

Aquelles hores mortes en que només pots netejar lo netejat són eternes.

A vegades, també al voltant d'aquella hora, ve un altre home, més jove, argentí. Li sembla sorprenent que m'agradi la política, i jo mai he entès per què. Potser es vol fer l'interessant: "pero vos, cómo podés interesarte tanto en política, con lo de mierda que lleva, señorita…"

I jo li dic que sí, que té raó, però mira que lo que diu en Rajoy és per fer enrabiar a qualsevol…

Ja són les set de la tarda, set i sis minuts. Hauria estat bé dir l'hora en "format català" però sóc terrible. Tampoc sé dir-la en anglés, només anant a lo senzill: a half past eight. Però, per què els catalans van decidir que es diria amb una hora menys? O era una més? Seria: passen sis minuts de sis? Passen sis minuts de vuit? O passen sis minuts de set, simplement?

I mira que jo estic molt orgullosa de ser catalana. Fins i tot a la cafeteria he començat un projecte de Normalització Lingüística. Sempre parlo en català, i només quan són estrangers canvio al castellà o l'anglès (o llenguatge de signes, però en aquest cas el meu vocabulari és molt minso). En el cas dels inmigrants és diferent. Els hi dic les coses en català. Si no ho entenen, ho repeteixo en català. I finalment, quan ja ho han intentat i no poden, els hi dic en castellà. La majoria ja ho entèn a la segona, quan fan esforç. Diuen: Ah! Como en francés! I jo els hi dic: Si sap francés ja té un camí fet, li serà més fàcil aprendre català.

Jo sempre insisteixo en la importància de la llengua. Quan ve aquell home, l'holandés, que parla, a part del seu idioma matern, l'anglès, l'alemany, el francés i el castellà, li dic que ha d'aprendre ara català. I ell se'n riu, com si estigués de broma.

Una vegada em va preguntar que si sóc catalanista. Jo li vaig dir que sí, i ell va replicar que no entenia el nacionalisme català. Per tota resposta, jo vaig explicar-li el trist fet de les autopistes a Catalunya. Que aquí es paga, i a Espanya no. No en tenia ni idea, el pobre home: "¿Me estás diciendo… que yo pago, y los demás no? ¿como un burro?"

Exactament, exactament. Ja l'entenia una mica millor el nacionalisme català.

Tot i així, no m'agrada començar a parlar de llibertat, política, història i Catalunya com un país, per què he vist dir en aquell establiment tantes barbaritats que tinc por que jo també les digui i se m'escolti. Prefereixo guardar-me les opinions. Això sí, us puc dir que sóc republicana. El meu model és Suïsa. Allà conviuen amb quatre idiomes. Per què aquí no el mateix?

Doncs bé, eren -ja- les set i quart, i la cafeteria estava tota plena. Isabel, la meva companya que s'encarrega del forn, una dona molt divertida i eixerida, em crida: ¡Venga, Moni, empieza a limpiarlo todo! ¡que ya nos vamos!

Encara quedaven unes tres hores per tancar, però durant tota la jornada n'em fent la broma. Isabel és d'origen andalús, i té aquella gràcia del sud que ningú pot copiar.
Em fascina. Jo, que sóc més aviat calmada i sarcàstica, i ella, amb un sentit de l'humor totalment nu i sincer, exagerat i escandalós.

Els clients de sempre ja estaven ben asseguts i servits a les seves taules preferides. Les famílies que havien vingut amb els seus fills havien marxat feia una estona, deixant l'establiment amb una mica més de silenci que s'agraia, i havien sigut reemplaçades per parelles, grups d'amics o gent solitària.

-Hola… dos cafés amb llet, si us plau. Un curt de cafè -s'asegura que l'he escoltat des de la barra-. Gràcies.

I marxa, tornant a la seva taula, amb la se
va nòvia. Una pinçada de gelosia em molesta a la panxa. Aquell noi és molt atractiu. Però clar, està ocupat.

No és que vagi necessitada de xicot -si estigués desesperada, podria trucar al meu ex, que continuava pensant que encara la nostra relació tenia possibilitats de sortir endavant-, però sí que busco cada dia, amb ulls tímids, alguna persona que em fés sentir de debó.

Per què vaig tallar amb ell? Era amable, simpàtic, atent. I apassionat. Tant les nostres baralles com les nostres reconciliaciones eren dignes de ser escrites en poesia.

Però… no podia continuar amb ell. Em tallava les ales. Jo necessito volar, com a somiadora que sóc, però ell ja tenia la vida planifica, en ser un home ja crescut, no un adolescent com jo.

Com em vaig fixar en ell, si tenia i té deu anys més que jo? Com pot ser que ell s'hagués sentit atret per mi, quan no sóc més que una cria que acababa de cumplir la majoria d'edat?

A mi m'entusiasmen les converses llargues, de moltes hores, parlant sobre res en concret, filosofant, i ell me les podia donar. Ell necessitava canvis, frescor, i jo sóc suficient boja i espontània com per agradar-li, tot i que dissimulés. Sempre em deia: Comporta't, si us plau, que estem en un lloc públic… Però li encantaven les meves bajanades, les meves paranoies i totes les històries que em montava. Tenia i tinc molta imaginación, una ànsia irresistible de crear. És per això que escric, que dibuixo, que toco el violí. I jo sabia que ell m'admirava per aquesta capacitat de crear, de treure lo bo de totes les coses, de cridar de felicitat només arribant a la platja i tornar a veure el mar.

Si dic que se'm va congelar una part del cor quan li vaig dir que No a tornar junts, no us menteixo. Se'm va congelar, i encara ara el tinc encarcarat i fotut. Jo encara l'estimava. I encara l'estimo, a la meva manera. Però busco ales, no cadenes.

Són les set i mitja. Màxim punt de treball. La gent em demana que fagi bocates i coses complicades tot i veure'm que vaig de cul. Respiro fons, paciència, i dic als clients esperant: senyors, només tinc dues mans. Tot arribarà.

I faig tota la feina amb velocitat i eficàcia, però anant sempre per ordre -per que no se'm queixin-. La feina, poc a poc, disminueix, fins que tothom ja ha estat atès i no queda cap lloc lliure. Aquell és el millor moment. No pot entrar gent nova per què tot està ocupat, i d'aquesta manera, jo m'asseguro que no tindré gaire més feina.

De sobte, però, s'escolta un soroll brusc i metàl·lic. Miro a la porta, com tothom, inquiets, i veiem que l'establiment està tancat, amb nosaltres dintre.

-Isabel…?- pregunto. Potser aquella dona li ha entrar alguna neura en el cap i ha decidit "xapar" abans d'hora.

La dona em mira i s'arronsa d'esquenes. Ella està servint baguettes, no sap què ha passat. Jo surto de la barra i em dirigeixo cap a la porta. M'inclino i intento pujar-la. Res.
Demano a l'Isabel les claus. Res tampoc.

-No entenc què passa…

-Que no s'obre?- pregunta un client.

Jo nego amb el cap.

-És com si ens haguéssin tancat des de fora.

Un sorollet i un cop fa que miri cap a baix, i veig al terra, al costat dels meus peus, un sobre blanc gran. Algú l'ha deixat córrer pel terra, des de fora, per una petita esquerda entre el terra i la porta metàl·lica.

Sabent que la gent s'ha quedat en silenci i només s'escolta la veu del locutor de Radio Flaixback, agafo el sobre i l'obro. Em sorprèn una targeta d'igual color, rígida el cartró i suau com si fos seda.

-"Han estat vostès escollits per passar a representar la Humanitat- llegeixo, amb veu clara i alta-. En pocs segons la Terra quedarà destruïda per diverses bombes atòmiques que arrasaran tots els continents. Aquest establiment, però, ha estat sotmès durant mesos a un tractament per protegir-lo i transformar-lo en refugi segur. A partir d'ara, seran vostès els unics supervivents i els que hauran de tornar a repoblar la Terra, un cop els efectes de la radiació no siguin mortals: d'aquí vint anys. Molta sort a tots".