Tot plegat

Ja no et porto flors al cementiri.
Pressenteixo lluny el teu ignot present
d'ossos humits, menjats i foscos:
testimonis sols i abandonats
de la desferra que vas esdevenir.

I la indulgència de qualsevol desenllaç.
Aquesta solitud incapaç d'estimar res,
aquesta llacuna, ara devastora i erma
on res ja no és llavor ni acompliment.

Més t'estimaries no sentir els esgarips
en la foscor que poc a poc m'encercla
ni el llast aclaparador d'aquesta meva
sobrera i desmenjada mort.