Tot ha set un somni

-Tot a set un somni…Si, ha tengut que ser-ho…-Em vaig dir a jo mateixa tota espantada- Ha tengut que ser-ho!
No sabria dir que es lo que ha succeït exactament, nomès sabia que era alguna cosa horrible. Record, estar tota sola, atrapada en un lugar estrany i fosc…Humit, i amb un amic inconscient al costat. Tot va passar rapidament, i estaba espantada, hi habia algú a l'altre costat de l'habitació, un ser que no podia ser normal.
Ara estaba espantada, m'havia aixecat fa mitja hora, i tenia que anar a l'institut. Mai havia tingut cap somni així, i va ser molt real. Els meus pares no hi eran aquest matí, com de costum tenen que treballar , però hi habia alguna cosa estranya avui…
Vaig arribar a l'institut massa pronte, no hi habia ningú…Aixó no es normal em vaig dir. Aquí passa alguna cossa. Vaig començar a donar voltes per el pati i intentar trobar gent, però no hi habia ningú.
-Que està passant aquí?- Cada volta em trobaba més espantada.
Vaig seguir caminant, finalment va començar a arribar gent, i tot el meu por es va esfumar de sobta. Vaig esperar en la porta principal, tota la gent que entraba es quedaba miranme.
-Ja era hora! Fa una bona estona que estic aquí!
-No es culpa nostra que siguis excesivament puntual.- Va dir na Bonnie. Ella era sin duda la meva mijor amiga, encara que es una mica irritant.
La seva melena rubia va caure en cascada deixant a la vista uns ulls de color ocre, igual de polits. Jo per el contrari tenia el pel de color negre i fosc els meus ulls eren grisos, la majoria de gent no s'atrevia a pronunciar cap paraula a prop meu i podia resultar verdaderament irritant.

Na Marta i na Sara anavan amb ella, varem estar parlant durant una bona estona fins que vam tenir que anar a clase a tota velocitat. El dia va ser silencios i sense res de nou…
Un grup de nois es varen atracar i començaren a parlar sobre l'interesantisim partit de futbol de l'altre dia.

A les tres de la tarde, despres de aver menjat, els meus pares seguien sense apareixer, on estarien? Vaig cridar als seus treballs, als seus mòvils i als seus amics i res…Ningú sabia on eren.

Dos hores més tard va apareixer na Bonnie, espantada, no sabia res de na Marta i na Sara i cap dels nostres pares arrivaba a casa. Vaig agafar el meu abric i vaig aventurar-me amb na Bonnie en busca de la gent.

No hi habia ningú, el carrer estaba desrt, els perdals no cantaven i era estrany ja que aquí era el més normal. Parexia una pel.lícula de terror en la que ara surtirian els zombies perseguin-te per tot arreu. Nomes de pensar aixó em vaig acobardar més. A qui se li ocurreix pensar aixó ara?

Bonnie i jo ens vam adentrar cap al bosc per arribar a la casa d'en Mark, que qui es Mark? Es un boix perfecte, guapissim, encantador…I si m'agrada. A més ara es el moment perfecte per visitar-lo.

Allí no hi habia ningú, no s'escoltaba res més excepte el cruixit de les nostres pisades. De repent es va escoltar una pisada al pis d'adalt. Com podia ser?

Vaig mirar enrera y na Bonnie ja no hi era, la cridaba i no em contestaba…Espantada vaig començar a correr buscan-la pero no donava senyals de vida fins que, de sobte, vaig caure en terra. Vaig mirar que m'havia fet caure Mark! Estaba inconscient en terra. Vaig seure al seu costat i el vaig agafar, fins que una presencia extranya em va inquietar. Era alguna cosa fosca…Y poc a poc el vaig vore.

Era un home alt, fort, polit i molt pàlid. Em va extendre la mà i no podia evitar mirar-lo als ulls.

-Vina amb jo i dorm.

Desprês d'això tot es va tornar negre.