Tot es redueix al Curriculum

Un relat de: LaDana
Cada dia era igual de monòton i avorrit que l’anterior, quan la Dana anava a les pràctiques, no feia res més que la feina més repetitiva i avorrida que hi havia al departament. En una escola, la psicopedagoga de la ESO és qui orienta els professors, fa reunions amb ells, orienta als alumnes, a més elabora tota la orientació professional i vetlla per aquells alumnes que van més perduts dins l’escola, entre moltes altres tasques. La Dana tenia molt clar que volia formar part d’allò.
Tot i què allò no era exactament lo que feia a pràctiques. De fet, es passava el dia fent fotocopies i corregint exàmens dels seus nens de suport. Un cop la feina estava feta, havia d’esperar a que li encomanessin més fotocopies i més exàmens per corregir. Però això, no sempre havia estat així.
En un principi no s’esperava a que la tutora de pràctiques vingués, si hi havia coses a millorar, feia la feina i la presentava. Aquells dies l’estona passava d’allò més ràpid! Però al final del dia a l’hora de presentar els seus projectes acabats o a mitges, no rebia res més que queixes de que allò no es podia fer, què sempre agafava la directa i que fes el favor de abans de fer alguna cosa consultar-li. La Dana sempre volia preguntar-li “quan t’ho podria demanar? Si no has tingut temps ni per ensenyar-me on està el lavabo!”. Però va acceptar de bon grat. Potser si que no estava be fer coses sense el seu permís.
Així doncs, la Dana es va passar els següents dies demanant a la tutora si seria correcte fer allò, o si podia avançar amb lo altre, tot per beneficiar als alumnes que tenien algunes petites mancances. La tutora li va dir que sí. Que fes. Molt contenta, la Dana, un cop havent fet les fotocòpies i corregit els exàmens, va fer totes aquelles propostes que havien rebut l’aprovat de la seva tutora. Un cop acabades, netes i polides, l’hi va presentar. Estava nerviosa, doncs, havia dedicat molt de temps a aquelles feines. Es més, havia consultat als altres professionals del departament, ja que la seva tutora mai tenia temps. Havia fet una molt bona feina, d’això n’estava segura. Però tot i així, tenia aquell cuc a l’estomac que no la deixava assaborir la sensació de la feina ben feta i acabada.
La tutora va veure tota la feina que ella havia fet. Va estar uns segons callada. La Dana va contenir la respiració. Va contar mentalment: tres, dos, un ... La tutora va començar a cridar “què és tot això?” “Amb quin permís ho has fet?” “A l’escola les coses no van així!” “Això és inviable! No està al currículum!” “Tot això són continguts que ja han treballat anteriorment i que els alumnes ja han superat!” “Dana, no ens correspon a nosaltres treballar allò que ja s’ha treballat, si no ho han assolit es el seu problema”. Mai a la vida l’havien esbroncat tant. Així va ser, com una altra vegada, tirava per terra tots els seus esforços per ajudar als alumnes a superar les seves dificultats. Havia fet tota aquella amb tant d’esforç i tanta passió... No era just que la tractessin així. Ella havia seguit tots els passos que la seva tutora li va dir que seguis. Però no va servir per a res.
Aquell dia la Dana va tornar a casa amb el cap baix. Tenia una sensació d’impotència, sentia ràbia. Les llàgrimes se li acumulaven als ulls. Va reflexionar amb tot lo que havia passat. Va entreveure totes les alternatives possibles, deixar les pràctiques? Continuar ajudant als alumnes, però, a les esquenes de la seva tutora? O deixar de voler fer la feina ben feta? Deixar de fer , com deia la seva tutora, tirar pel dret?
Al final, va decidir parlar amb la noia que feia practiques amb ella. La seva resposta va ser: “fes lo que ella et mani i ja està, no facis res, limitat a la feina que et dona, sinó et tornarà a esbroncar. Això es lo que jo faig.”
Aquestes paraules, van matar les esperances de la Dana per aprendre tot lo que volia aprendre en aquelles pràctiques. A partir d’aquell dia la Dana va adoptar aquell estat d’indefensió apresa i va passar la resta de les pràctiques fent fotocòpies, corregint exàmens , i esperant que s’acabessin les pràctiques.
Com sempre, desprès de les pràctiques, la universitat li va demanar que fes una llista de tot lo que havia après. Ella només va poder escriure tres coses.
1. He après a fer fotocòpies de tot tipus. Ara sé fotocopiar tots els documents sense malgastar ni un full.
2. He après a corregir exàmens, fent un repàs de tot lo que vaig aprendre a la ESO.
3. He après que mai podrem parlar d’una bona educació, amb gent com la meva tutora dins les escoles, la bona educació està sentenciada a mort.
Aquelles pràctiques, eren les úniques que la universitat li va oferir.

Comentaris

  • Realitat[Ofensiu]
    Raül Gay Pau | 01-06-2015 | Valoració: 8

    Em pareix que reflexa en gran part el nostre sistema educatiu. M'ha agradat. També depen de amb qui et trobes. Però diria que reflexa la història una realitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

LaDana

1 Relats

1 Comentaris

387 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor