Tornada a la feina.

Ja he tornat.

M'he sentit estrany, incòmode, desubicat...
Malgrat és el que desitjava, o més ben dit, necessitava.

Molt de temps sense trepitjar l'edifici que ha format una part tant important de la meva vida.
Se'm barrejaven els records, i aquests em generaven emocions.
Només arribar, la suor em perlava el front, sentia gotes fredes que em lliscaven per l'esquena, la cara la sentia humida, i la camisa se m'ha començat a tacar pels fluids del malestar.
Tot i amb això, fent el cor fort, he creuat la porta.
Rostres coneguts, cares noves, expressions de satisfacció en veure'm aparèixer novament a la feina, altres simplement indiferents.
Fins i tot algunes que no m'atreviria a qualificar, rostres de persones que van contribuir d'una manera o altra a crear el clima que em va fer claudicar de la forma més estrepitosa.

Sóc conscient de que és amb una altra mirada que he de tornar a la feina.
Oblidar...
No puc evitar, però, detectar certa desestructuració organitzativa.
Probablement la manca d'imaginació, la comoditat de no haver de fondre's les neurones, o simplement el desconeixement (per no parlar d'incompetència) fan que l'ambient s'impregni d'un cert caos organitzat que a mi, personalment, no m'agrada gens.
Em costa no tenir una mirada crítica, em costa entendre perquè han permès que tenint una persona compromesa i capaç, amb il·lusió i disposició, no l'hagin sabut aprofitar.
Se n'han aprofitat que no és el mateix, però el valor afegit que proporciona un treballador format per i per al seu departament, amb experiència, i amb un perfil adequat no ha estat valorat.
Encara ara em pregunto perquè.

Hi ha tantes preguntes sense resposta...
Tothom en dóna una.
Són respostes senzilles, poc meditades, explicacions que simplement reflecteixen esquemes personals, producte d'estereotips creats per donar sentit a conductes i actituds, les quals generen disconfort.
Potser la causa sigui fins i tot molt més simple que totes aquestes respostes forassenyades, estic segur que en cap cas s'ha aprofundit tant com jo, en els meus plantejaments.
Tant els que em van dur a acceptar, com els que em conduïren a la renúncia, així com les emocions que em van abocar a l'abisme.

Avui, una amalgama d'emocions ha fet que em sentís estrany amb mi mateix.
He tingut la sensació d'haver retrocedit 15 anys, no només en el meu desenvolupament professional, sinó també en l'evolució del servei. Fins i tot de la professió.
Està clar que qui ens comanda, no valora ni les competències, ni la identitat professional. I òbviament està mancat d'idees que facin desenquistar el desenvolupament funcional del nostre entorn professional.
És trist, però la batalla està perduda abans de començar.
La direcció fa una gestió absolutament despersonalitzada, me'n vaig adonar de seguida quan en vaig formar part.
Absolutament ignorant del quina és la nostra tasca, el nostre tarannà, els professionals que n'han de formar part, i evidentment, el valor afegit de cada disciplina.

Quan no es posen límits, tot queda diluït, es genera confusió, i tothom es creu en posició de defensar els seus interessos més enllà de les legitimes competències.