Tòpics transcendentals

Sabia que la primera nit junts seria especial. Amb l’objectiu d’evitar mossegar-me més les ungles vaig passar a recollir-lo una hora abans del que tenia previst. Un cop dins del cotxe vaig reproduir les seves cançons, literalment parlant, i les vaig cantar fins que la veu em va dir prou. Tot i la meva eufòria, em sentia malament perquè ell segurament estaria fart d’escoltar-se dia rere dia. Aquesta situació no va semblar importar-li gaire, ja que vam anar ben abraçats des de l’aparcament fins que ens vam deixar caure al sofà de casa meva.

Després de servir una copa de cava a cadascú, em feia il·lusió entrellaçar els nostres braços amb les copes a la mà per beure el primer glop. Els nervis van fer-li vessar el cava i va tacar-se la camisa que duia perfectament planxada. El vaig acompanyar fins a l’habitació a canviar-se i pels seus gestos s’interpretava que volia que fos jo qui li descordés la camisa. De fet, ja imaginava que ni soparíem, així que directament vam ficar-nos sota els llençols en roba interior, de moment, fins a l’endemà.

Al matí es respirava pau i tranquil·litat mentre ens acariciàvem els peus glaçats, però vaig trencar la màgia en encendre el televisor per escoltar les notícies:
«Última hora: Ahir al voltant de les nou de la nit van robar les restes mortals del cantant que va ser enverinat fa tres dies. En uns minuts ampliarem la informació.»
Vaig mirar-lo als ulls grisos i perduts:
«Quines ximpleries diuen... tu mort? Des de quan els morts fan l’amor com tu me l’has fet aquesta nit? Ets més viu que mai i la teva companyia és sinònim de vida.»