Toca a qui toca

Tot acabà en aquell instant, quan aquella andròmina l'impactà. Tota la meva cerca posterior entre el blanc i el negre fou inútil, una veu aspre i juvenil em comunicaria el desenllaç final. Tornava a estar en llista d'espera i la panxa se'm remogué.

La sort d'aquell xicot d'haver aprovat les oposicions per incorporar-se al cos policial, les quals havien estat el seu somni, i la meva mala fortuna personalitzada en l'oblit, s'aliaven per escriure amb crueltat el meu futur.

El "banc del sinofós" era el meu enllaç amb la resta de ciutadans. Aquelles xerrades em permetien visualitzar allò que ja no podia, on cada família és un món o més ben dit, un munt de problemes, d'il·lusions i desencisos on els valors propis de cadascú relativitzen la importància dels fets i de la seva sort. Aquell dia, dintre meu els problemes em resultaven aliens i no em feia creus del que arribava a sentir, estava obsessionat en buscar motius i raons que sempre en conduïen al mateix lloc com si fos un putxinel·li en mans d'un botxí on només hi hagués un desenllaç possible.

Així mentre un es felicita per la xamba que va arribar a tenir el dia que li va tocar un pis de 40 m2 de protecció oficial que sortejava l'ajuntament, fins i tot oblidant que s'està casant amb un banc per un cert temps, un altre es lamenta per haver de marxar just el moment de conèixer aquella persona que havia penetrat en els seus sentiments.
Sentiments que un ja no sent quan es veu atrapat en un cubicle i sap que només hi sortirà per ésser executat de forma degradant i inhumana per la cruesa de la química quan arribi el dia indicat, a no ser que l'atzar s'aliï amb ell i el poder l'escolti quan ja queien els últims fulls del calendari. Mentrestant el mar brama i no s'atura com el cor d'aquell que lluita per morir, per deixar enrere el seu joc de parpelles i caure al descans etern. Ell barrina i somia amb el líquid de la mort, ho donaria tot per nodrir-s'hi, per sentir aquella mort lenta però agraïda, que tantes vegades s'ha imaginat tot esperant un cop de sort.

Vida que perdura en aquell despistat que recula entremig de renecs en busca del seu oblit, producte del seu mal cap, i que veu com el déu del llevant castiga la cornisa de la balconada malmesa del veí de dalt, tot caient amb fúria al damunt del seu portal. Fortuna o casualitat? sigui el que sigui avui m'ho explicava en aquell banc atrotinat del passeig...

De vegades penso en qui té el dau, qui té les cartes o qui carai té la clau de tot això, si tot ens ho mereixem o si les desgràcies arriben soles com diuen alguns. Sigui com sigui, no entenc ni entendré, per què jo i per què no un altre?

Aquell dia l'oblit i la casualitat es van unir per permetre que la Jana marxés en busca d'un destí. La mescla de trons de pólvora xinesa i la xerinola producte de la festa major s'havien convertit en el seu malson, on els seus sentits foren capaços de transmetre-li la por i la inseguretat de manera perversa, tot el contrari del que ella m'aportava a mi. Em vaig adonar que l'atzar havia preparat amb prevaricació aquell escenari, en que mentre un fugia dels seus sentiments, un altre anava boig per retrobar-lo's. Ella fou qui m'aconseguí reunir els cinc sentits. Ella arribar just per recordar-me el passat però viure el present, per deixar l'angoixa i obrir nous horitzons. En definitiva, renéixer de les tenebres i despertar les experiències viscudes.

Tant junts i alhora tant separats, on el sentit de la vida, ni mai més ben dit quedar en mans de la coincidència. Sigui com sigui l'he perdut. Altre cop la sort em mirava de reüll i això em provocar un acarnissament dels sentiments.

Foscor, desconfiança, por, soledat, dolor, nerviosisme, recel, inseguretat, era tot el que la vida em deixava sentir. Atrapat entre el desencant de la ventura i la incomprensió de la administració on la simple rutina es convertí en un munt de paranys que s'havien d'anar esquivant, tot eren teranyines i jo un insecte vulgar. S'acostaven temps difícils però no impossibles, temps d'aprenentatge, d'esforç i treball encaminats en retrobar el passat.

-La sort treu el que la vida atorga, és un estira i arronsa que toca a qui toca-. Alt, clar i molt convençut ho vaig deixar anar, allí en el banc. Serè i tranquil vaig recordar aquells instants, en que sense adonar-me'n em vaig identificar amb aquell jove agent i la seva mala llet, durant aquells primers dies de pràctiques, que el van portar a topar amb la Jana.

Pel que em van dir, la cara de l'agent aquell dia era tot un poema. Segurament no tant pels fets, ja que malauradament ens estem acostumant a trobar-nos animalons fets una truita per culpa dels terroristes del volant, sinó per les conseqüències que podria arribar a tenir aquell incident sobre les seves pràctiques en la seva particular marató en busca de la vocació que tant havia somiat.

La meva impressió era la d'estar davant d'un inexpert amb veu dubitativa i tremolosa amb un cert grau de timidesa. Aquell jove veié com l'escarni de l'atzar li jugà una mala passada per tal d'analitzar fil per randa totes les seves reaccions posteriors.
Trobem moltes maneres d'anomenar, descriure o de temptar allò que la gent resumeix amb el terme sort, però trobem ben pocs que no reconeguin que aquesta és punyetera i que s'escapoleix com una judriola sense un control aparent amb l'única missió de canviar, o almenys incidir, en els estats d'ànims de la gent.

Allí en el banc em sentia comprés o almenys escoltat, aquelles tardes em permetien de nou retrobar-me. El fet de compartir tafaneries i escoltar batalletes em feien veure que evidentment no era el centre del món, que molta gent prou es conformaria de trobar-se en lloc meu, tot i que aquells que la fortuna els ha tocat la porta de casa, de ben segur que em girarien l'esquena. Per enèsima casualitat de la vida o per inspiració divina, depèn de cadascú, allà va ser on l'esperança aparegué en forma de trucada telefònica per enunciar-me que l'espera s'acabava, que en menys d'un mes tindria substitut a la Jana si tots dos quallàvem. Això sí, visita obligada a Madrid per provar la nova terminal de l'aeroport i directes cap a Boadilla del Monte, on s'ubica l'únic centre a Espanya d'ensinistrament de gossos guia. Deien que l'il·lusió es veia reflexada en el meu somriure, la veritat no ho sé, però les sensacions que tenia eren inexplicables i això que em restava la realització d'uns informes preceptius per tal d'avaluar el nivell d'acoplament possible entre els dos.
Aquella setmana però la sort em picava l'ullet, n'estic segur, els exàmens sociològics, psicològics i mèdics resultaren a part de farregosos, molt satisfactoris. Ja cap el final de setmana m'estava entrenant amb un "golden retriever" de tant sols divuit mesos. Tot va anar com oli sobre llum, i la sensació d'afortunat s'apoderar del meu ànim, qui ho hagués dit fa uns dies, més tenint en compte que la quantitat de gossos formats ronda els 60 exemplars per any. Toca a qui toca, l'espera finalment va ser menys llarga de la que tothom es presumia. Potser l'atzar havia reconegut el seu error contra mi i va buscar-me una moneda de canvi.

Tot i aquest nou regal, un buit dintre meu es feia notori perquè la Jana no era simplement un gos, la Jana fou els meus ulls i l'he perdut, però ara sembla que de nou tot comença.