To travel

La nit queia sobre Barcelona, el soroll de la pluja contra els cotxes feia impossible sentir res més. Corria tan de pressa com podia, estava desorientat, mirava cap a tot arreu, no veia ningú..... no veia res. La pluja se li escorria per dintre les ulleres, esbufegava tan de pressa que semblava que se li escaparien els pulmons tot d'una. De sobte es va trobar en un carreró sense sortida, i va començar a regirar-se totes les butxaques. Cada cop estava més i més nerviós. Li van caure les ulleres, van picar contra el terra i es van trencar en mil bocins. De sobte es va aturar, va tancar els ulls, plorava, però les llàgrimes es confonien amb la pluja que li regalimava per la cara. "Ara ho entenc" va dir. Llavors es va sentir un soroll sec, i per un moment va semblar que tot s'aturés. La bala va trencar l'aire i va anar a parar al pit. Mentre un calfred recorria tot el seu cos, es desplomava a terra.

Jaume Ribes, un noi alt intel·ligent i treballador, pell clara i cabells curts, els ulls d'un verd turquesa que s'amaguen rere unes ulleres grosses, estudia a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, i es troba ja al 5è any de carrera. En Jaume no és famós per ser gaire sociable, més ben dit, és un noi de pocs amics, solitari, sempre immers als seus pensaments i a les seves fantasies. Els companys de la facultat es riuen d'ell sempre que poden, o l'intenten ridiculitzar, però, a en Jaume, això li es indiferent. Ell no necessita amics, ell és feliç tal com és.

Un dia, a la facultat va trobar un cartell on li recordaven la data de presentació del treball de final de carrera. Portava els darrers mesos tancat al seu apartament de la Bonanova. Ningú tret d'ell no sabia en què estava treballant. Quan arribava a casa l'únic que feia era tancar-se a la seva habitació, o el seu laboratori (com a ell li agradava dir-ne). S'havia comprat un ordinador dels més potents del mercat, l'havia pagat amb uns diners que havia guanyat l'estiu passat fent de forner al forn dels pares d'un amic seu. De tant en tant arribaven paquets d'empreses japoneses i americanes, que sa mare li deixava al peu de la seva habitació.

Unes setmanes abans d'acabar la carrera, sa mare es va estranyar de veure'l rodant per casa, ja que quasi mai sortia de la seva habitació menys per menjar i anar al lavabo. Aquest cop, però, era a la cuina amb una motxilla, una cantimplora i menjar per a uns quants dies. Sa mare li va preguntar si anava a algun lloc. Ell li va respondre que no, i així va acabar la conversa. Quan ho va haver carregat tot a la motxilla, es va encaminar cap a la seva habitació i va tancar la porta amb pestell. Hores més tard, un gran soroll seguit d'una baixada de tensió va sobresaltar la mare d'en Jaume, que va anar corrents a l'habitació, va picar a la porta, però sense esperar cap resposta. Tenia el pressentiment que alguna cosa no anava bé. Va picar un altre cop més fort. El silenci era estrambòtic. Va tornar a picar, aquest cop més fort amb cert grau d'alteració.

Es va sentir com el pestell es movia per desblocar la porta i el pany girava i deixava veure la cara d'en Jaume, però no semblava ell, portava barba de dies i feia una pudor molt forta. Sa mare li va demanar explicacions, però ell es va limitar a disculpar-se pel soroll i va tornar a tancar la porta.

Uns dies mes tard, es va repetir la mateixa situació de dies anteriors, un soroll molt fort i una baixada de tensió. Aquest cop però, en Jaume es trobava sol a casa i no va cridar l'atenció de ningú. Però a la nit quan va sortir a sopar, es va deixar veure un tall profund que portava a l'antebraç dret i del qual sa mare no va voler preguntar ja que s'imaginava quina seria la resposta.
L'endemà a classe, feia esforços inhumans per mantenir el cap dret a la taula, una situació que els seus companys de classe van aprofitar per riure's d'ell. Al acabar les classes en Jaume va anar a fer unes compres: va comprar un paraigües i va recollir unes ulleres que havia encarregat feia setmanes. En arribar a casa va repetir la història de cada dia, va anar directament a la seva habitació i va tancar la porta amb pestell.

L'habitació d'en Jaume no era com les habitacions corrents, la seva era més aviat tètrica, amb els finestrons tancats i les persianes abaixades, feia olor d'humitat, era obvi que aquell lloc no havia estat ventilat en molt de temps. Tenia tot de cables per terra, l'ordinador encès tot el dia, i dues televisions desmuntades i penjades del sostre amb un cartell cada una. Hi havia una paraula escrita, a la primera posava <> i a la segona <>, i més amunt hi havia una càmera de vídeo que posava <> i que semblava inútil, ja que no estava endollada a cap aparell, però si que era encesa. A la primera televisió hi havia la imatge de l'habitació d'en Jaume, i la imatge semblava provenir de la càmera que era just al costat, però les imatges no coincidien amb la situació actual de l'habitació, eren iguals pràcticament per uns quants objectes que estaven canviats de lloc, i a l'altra televisió nomes hi havia boira. A l'esquerra de la porta hi havia una mena d'armari platejat del qual brollava una llum forta per les juntes de les vores, i sortien tot de cables del terra que anaven a parar a una capsa plena de circuits amb LEDS fent pampallugues, i després un cable gros es perdia dins els cables que anaven a parar a l'ordinador, i finalment a l'altre racó hi havia un llit camuflat sota un munt de llibres, apunts, esquemes i paperots esquinçats.

En Jaume va seure a la cadira, i va començar a fullejar un llibre que va agafar de sobre el llit. El llibre era d'un autor que havia escrit diferents articles a revistes de ciència imaginant possibles situacions de casos hipotètics. En aquest cas, en Jaume s'havia interessat pels viatges en el temps, l'article en qüestió deia:

"La màquina del temps és un aparell emprat per molts autors de novel·la fantàstica. H.G.Wells va concebre aquesta idea al seu cervell, i ara tothom coneix alguna història o aventura relacionada amb els viatges en el temps. Però què passaria si això fos real? Tothom podria viatjar pel temps lliurement, modificant la història a la seva voluntat? Una cosa és clara, si avui algú inventés una màquina del temps, significaria que no és una cosa impossible de crear, o sigui que tard o d'hora algú altre també ho faria i al final es faria públic, i tothom sabria de l'existència de la màquina del temps, bé? I doncs, seria el continu espai-temps un lloc segur? Tothom podria canviar el passat, el pressent i el futur a voluntat? No, ho crec. Així doncs, jo penso que en l'hipotètic cas que s'inventés la màquina del temps, la primera persona que ho fes, es trobaria amb alguna mena de força de seguretat que li impediria passejar-se com si res per la història, seria com un cos de seguretat en el temps, així doncs ja es podria...."

En Jaume va tancar el llibre i va posar-se a escriure. Després va deixar els apunts a un costat i va fer un espai al centre de l'habitació. Va treure una capsa de cartró que tenia sota el llit i la va obrir. A dins hi havia unes sabates amb una sola metàl·lica, i al costat hi havia un petit dispositiu; com una mena de comandament a distància de la porta d'un pàrquing al qual hi posava "Emergency return". Va agafar el comandament i se'l va ficar a la butxaca, després es va treure les sabates i es va col·locar les altres, per últim va agafar la cartera, plena de provisions, i hi va ficar el paraigua i les ulleres. Va anar a l'ordinador i va teclejar un seguit de codis i xifres inintel·ligibles i es va activar un compte enrere de 30 segons. Es va afanyar a agafar la motxilla i carregar-se-la a l'esquena i es va dirigir cap a l'armari, el va obrir i es va ficar dins. Un cop va tancar la porta, dins tot era blanc, inspirava una sensació de netedat. A l'ordinador els números que sortien a la pantalla cada cop s'acostaven mes al zero, 5...4...3...2...1.....Dins l'armari es va sentir un sotrac, com si tot el que hi havia dins hagués estat comprimit al vuit, de sobte l'armari semblava més ample; segur que si hagués cridat, el soroll hauria ressonat a les parets una bona estona, a la llunyania es podia observar una franja verda que recorria tot l'horitzó, i de sobte el verd ho va inundar tot.

En Jaume va obrir els ulls. Corria aire i feia fred, va mirar al seu voltant i es va assegurar que estigués sol, va mirar el cel i va deduir que devien ser les 10 del matí aproximadament i que calculant el marge d'error del salt, ara mateix es devia trobar pels voltants d'Olesa de Montserrat, se sentia el soroll d'un riu a la vora, llavors es va posar a caminar, es va passar tot el dia caminant, i menjant del que portava a la motxilla. Al capvespre va arribar a Sant Feliu de Llobregat, capital del Baix Llobregat, i allà va passar la nit, resguardat del fred en un caixer automàtic. Ben de matí es va posar en marxa cap a Barcelona no va arribar fins entrada la tarda, ja que havia d'anar amb molt de compte de no deixar cap empremta de la seva presència allà. No havia de perdre ni un segon, s'havia de trobar a si mateix abans que fos massa tard. El cel estava núvol i se sentien trons que venien de lluny. Va anar a casa seva, i allà va deixar-hi una nota, prevenint al seu altre jo del perill que corria, ja que uns homes el volien matar. Li va deixar unes ulleres noves que havia comprat expressament, que a més eren impermeables. Li va deixar també el paraigua amb les pertinents instruccions; fet això va sortir i va esperar-se a si mateix fins estar segur que el seu doble llegiria la nota. Quan ho va fer, no es va quedar tranquil i va voler assegurar-se que el seu doble salvaria la vida, llavors va decidir seure a esperar. Va anar al banc de la plaça, però dos homes vestits amb americana negra i ulleres li van barrar el pas, el van agafar pel braç i el van començar a escorcollar. En Jaume, del tot desconcertat, es va començar a posar nerviós, i va començar a córrer. La pluja començav
a a mullar els carrers i els fanals anaven encenent-se. Els dos homes van començar a córrer darrere ell. En Jaume va tombar a la dreta i va trobar un carrer sense sortida....

"Aleshores ho vaig entendre. La mort que havia predit, no era la del meu jo futur, sinó la meva. Si no hagués inventat la màquina per salvar-me mai hauria passat això. He estat jo qui ha interferit en els esdeveniments futurs. La predicció que havia fet em mostrava a mi mateix al futur, no el meu jo futur al seu present. M'he equivocat."

La bala que va deixar inconscient en Jaume. Es va anar diluint en un líquid que va regenerar el teixit danyat per l'impacte. Els dos homes van aixecar-lo, li van col·locar un dispositiu al front, i de sobte en Jaume va desaparèixer.

En Jaume es va despertar a la seva habitació, va obrir la finestra i el sol va il·luminar les parets. Sobre l'escriptori tenia un full en blanc que portava com a títol: "Treball de fi de carrera: Les ciències en la predicció del futur". En Jaume va agafar el full, el va estripar i se'n va anar a esmorzar.

FI