TERRA DE VIDA

Un relat de: IFDAPAK
Homes i dones vinguts,
Per camins polsegosos,
De terres llunyanes arribats,
Amb ulls vermells i plorosos.

Deixada de la mà, terra erma,
Clivellada pel sol,
Terra que fora ferma,
Si fos repartida a tothom.

Camins enllà, terra promesa,
Llengua que no havieu escoltat,
Terra de parla estranya,
Plena de vida, i plena de pa.

El camí, era llarg,
Desdibuixant-se de vegades,
Ple de pujades i baixades,
Us feien pensar en tornar.

Però, ja no podies tornar,
I, el camí, s'enfilava,
Tornar, era fracassar,
I la meta llunyana.

Fills petits, boques per alimentar,
El camí es feia costerut,
Calia seguir endavant,
Perquè no n'estaves vençut.

La dona, fills, maletes,
Gairebé tot amuntegat,
Barcelona, estació de França,
Punt i final.

Però un altre camí començava,
No havies arribat al final,
Res més podies oferir,
Que els teus braços per treballar.

I, de mica en mica,
Al principi lentament,
Aquell camí es va anar obrint,
Tu treballant, i els fills creixent.

Ara, t'ho mires, de lluny estant,
Fills vinguts amb tu, nets catalans,
Que parlen aquella llengua estranya,
De la TERRA DE VIDA, de la terra de pa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer