Temps

Tot vist des d'aquí és diferent.
Els núvols passen lentament, el tic tac del rellotge, cada dia n'hi ha més aquí.
El sol està molt a prop de mi, la lluna brilla quan allà baix hi ha foscor.

Em present soc l'Elisabet, tinc dues germanes, Na Llúcia i na Teresa ,la meva mare l'Alba i el meu pare Gabriel.

Des de fa tres mesos ells no en veuen, ni en poden sentir, però jo si a ells.
Estic a n'el seu costat en cada moment, puc sentir la veu dolça de la mare, quan va a la meva habitació, s'asseu el meu llit ,agafa el meu coixí i plora ,cada dia la mateixa rutina.
Vist d'aquí, ho puc veure d'una altre manera, els petits detalls no passen de llarg

Bé sempre he estat callada amb els meus problemes
Arribava de l'escola veia la mare i ella em preguntava -Què tal el dia ,Princesa?
I jo li contestava -Bé mare, gràcies i jo i els meus problemes ens anàvem a l'habitació tancàvem la porta i ploràvem.
La meva mare em deia -Princesa ,T'estim.
I jo li deia: -D'acord, mare (un petit so) , jo també.

L'ultima vegada que li vaig poder-li dir va ser 3 hores abans d'arribar aquí

Era el migdia anava amb el cotxe amb la mare, la meva mare a una ma duia el cigarret que anava consumin-se a poc a poc. Va obrir la finestra, va girar el seu coll i de cop i volta tot es va tornar fosc, vaig veure la llum, era la porta que em portava "el paradís" i jo no vaig ser prou forta per tancar-la.

Quan era a dintre volia sortir, però ja era tard volia anar a la mare i dir-li que l'estimava i contar-li els meus problemes, va ser a n'aquell moment d'impotència que en vaig adonar de que el temps passa aviat, i nosaltres no ens adonem , pensem que sempre hi ha un demà , tanques els ulls per somiar i de sobte ets aquí , el rellotge de la vida s'atura de sobte i desprès per molt que vulguis seguir endavant és tard

Aquí sobte els núvols, no estic sola hi ha el padrí Albert , ell m'abrigava quan feia fred, m'ajudava amb les matemàtiques, era intel·ligent , ell volia que segues metgessa , sempre em donava la direcció del camí correcte i mai s'equivocava ,era jo qui m'equivocava quan no pensava amb els seus consells de home sabí , atractiu, i bona persona , la seva veu greu em donava seguretat era pagès i sempre desitjava arribar fins als núvols , on ara estem els dos.

També enyor els consells de germana gran que em donava na Teresa , les xerrades a l'hora de anar-nos a dormir, el gelat dels diumenges que ens comprava la mare , el petó de bon dia.
Na Llúcia és la petita de la casa, ella sempre deia que volia ser com jo, de mi agafava la forma de vestir, de pentinar-se, d'actuar, no compartíem el mateix pare, la setmana que na Llúcia era a casa del seu pare era diferent, la meva habitació no tenia joguines tirades pel terra, fulls i pintures, li agradava pintar la família, ella sempre em pintava amb un llarg i bonic vestit verd i a ella el mateix amb ella tenia una gran responsabilitat, intentava fer les coses el millor possible, ajudar els pares, ser bona estudiant, ser amiga dels meus amics i educada i així seguiria el mateix camí, però ella feia una cosa que jo no feia, contar els problemes a la mare, els seus ulls blaus, el seus cabells d'or brillant i les seves mans petites i fredes, la seva cara plena de pintallavis rosa fluixa, la seva forma de ser la feien especial, amb una simple mirada m'ho deia tot, tothom ens deia que érem iguales.

M'agradaria sortir d'aquí, baixar de sobte, i seguir com si res hagués passat, però una cosa es el que tu vols i l'altre és la realitat en que un es troba mercat per les pautes del destí.