teenage wildlife / teenage wasteland

De jovenet, ja era obsessiu.
Mentre els altres se n'enreien de les meves cabòries,
jo me n'enfotia de les seves putes rucades.
Per què els necessitava, per anar
a casa d'algú d'ells a berenar
i mirar cromos d'amagat?

A l'escola, a l'hora de dinar
no dinava, m'escapava corrent
fins als billars a escoltar Happy Jack.
Les tardes, a l'escola, eren més agradables,
tanmateix, però, amb gana.

Més tard, quan ja m'afaitava,
em vaig passar sis mesos
obrint les sessions del dissabte
amb l'inici de Tommy.
Sis mesos, encara no sé
com m'aguantaven
i jo els suportava.
Gent jove...

Quan anàvem a Lloret,
cardar i porros ho era tot.
Perdíem el temps entre núvols i olors.
Em recordo, com si ara em veiés
--em sembla que era un Divendres Sant--,
ballant al Madox, una bona discoteca,
emporrat fins al capdamunt,
cantant i ballant l'O'Reily tot sol,
--en Baba, fins i tot em deien.

I per què us explico tot això?
Suposo que si hi ha algú com jo,
que odia la gent, però viu d'ella,
i que es refugia en la lassitud del pop,
és per alguna maleïda tara
que té a la closca o a la claveguera.
Un forat rere el cervell.