Targetes

Un relat de: Marc Freixas

Sortir volant per la finestra de casa,
perquè se'm posa l'avorriment al cap;
tinc ganes de cridar ben fort als quatre vents,
i saber que sóc viu entre els vius, ara mateix.

( les targetes de crèdit em consumeixen )

Et miro de reüll per alliberar-me,
i regalar una mica d'alegria als meus ulls;
la mirada trista perduda a l'horitzó,
buscant aquella rialla que guardes per mi,
sentint el teu poder, tal i com m'agrada.

Controla els meus sentiments;
fes-me riure a mi també,
i treu-me els neguits que m'arrastren per les clavegueres depressives que tinc al cap,
perquè tot sol no me'n surto,
i no sé què fer ni cap on tirar.

Els llamps i els trons,
les tempestes i les pluges,
les pors,...

Fins i tot els lladrucs que sento d'un gos,
em fan la vida impossible,
i no em deixen tranquil;
no puc acariciar aquesta cara de nina que tens,
perquè tinc els dits enrampats a la sol·litud d'una nit massa freda,
i se'm congelen les idees que tinc per tu,
amb els sentiments danuyats i morts.

Semblen camps de futbol buits,
sense ningú que cridi enlloc;
sense cap mena d'esperança que revisqui la il·lusió de les coses.

Són les targetes,
una de les culpables de les moltes coses que m'angoixen;
aquesta puta societat que ens consumeix de mica en mica,
i sense descans.

Comentaris

  • Mitjans de pagament[Ofensiu]
    Miquel Bohigas Costabella | 22-06-2004 | Valoració: 8

    Les targetes són de plàstic
    El plàstic surt del petroli
    El petroli provoca guerres
    Les guerres són injustes
    La injustícia és una lacra

    Ergo: les targetes són una lacra

    (però són pràctiques)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.