Tardes de dòmino

Era un dia gris i ventós. Em vaig avançar a la resta de la família i vaig anar caminant fins al tanatori. Sola. Necessitava aquells moments per a mi. La seva absència m’omplia el pensament. Abans d’anar cap a la sala de vetlla vaig entrar un moment a la cafeteria de la cantonada per prendre alguna cosa calenta. No podia deixar de tremolar. A la taula del costat, un grup d’homes acompanyava el cafè amb una animada conversa. “Qui s’apunta a un dòmino?”. Vaig sentir que deien.

El dòmino em va fer volar cap a les tardes de dissabte a casa de l’avi. Vaig poder sentir aquell so tan especial quan les fitxes es tombaven sobre la taula, algú les començava a remenar i lluitaven entre elles per ser escollides. Quan era una nena i els grans de la casa iniciaven aquell ritual, jo em quedava en un racó de la taula, al costat de l’avi, i mirava fascinada com es movien aquelles vint-i-vuit peces petites en blanc i negre. El negre del dors, brillant i polit, el blanc del davant, esquitxat de foradets obscurs, perfectament rodons. Els jugadors miraven les fitxes i les movien fins que quedaven ben ordenades. A partir d’aquí, començava de nou la música dels rectangles en posar-los fent figures sobre la taula, amb un cop sec, si es tractava d’una bona jugada, amb un relliscar resignat amb sordina, si no se’n podia tirar cap altra. El so dels instruments s’acompanyava amb el cor de veus gruixudes que anaven comentant els moviments i configurant la coda que finalitzava amb l’esclat de la peça guanyadora sobre la taula de fusta.

I va ser precisament el so del sis doble tronant sobre la taula veïna el que em va fer aterrar a la realitat. Vaig deixar unes monedes pel cafè amb llet sobre la barra i em vaig estrènyer l’abric al cos. Em vaig sentir preparada per acomiadar a l’avi. Els meus records estaven plens de sons, d’olors i d’imatges que em portarien sovint cap a ell. La seva presència m’omplia el pensament.