Tarda d'estiu al zoo

La Lluïsa l´esperava sota la pluja. Feia temps que no sortia de nit i per aprofitar-ho s´havia comprat un vestit de color blau. Tot i que li era difícil dissimular que provenia de classe baixa, de vegades la seva innata elegància li permetia amagar aquesta característica davant dels ulls d´alguns vianants desorientats. El seu cabell negre i els seus trets grotescos feien d´ella el que no es pot considerar una bellesa, però l´èmfasi que posava tenint cura del seu cos l´havia esculturitzat d´una manera gairebé perfecta. "Si no fos per aquestes galtes que m´ha deixat ma mare d´herència" es repetia contínuament mentre s´observava al mirall i contemplava la seva "cara de pa de quilo". Detestava el mot que a tercer de BUP li va posar l´energumen d´en Cristian, un d´aquells nois a qui se´ls acudia un insult per a cada noia que veien. Mai havia comprès del tot aquell comportament, potser era cert el que deia la resta de noies respecte a una pressumpta tendència sexual d´en Cristian, però si allò era cert no havia de crear aquella actitud misògina. Ella tenia una teoria molt més simple i, al mateix temps, bastant més encertada: en Cristian era un absolut imbècil. Quan algú t´insulta ho pot fer per un motiu, potser fins i tot pot arribar a ser que un dia li hagi vingut de gust fer-ho sense cap ni un, però si l´insult és recurrent i no està motivat per cap acció prèvia, no queda cap altra alternativa que pensar en els problemes psicològics de l´individu insultador.
Feia set anys des que va abandonar l´institut i creia que ja era hora d´oblidar a en Cristian. Algú que va passar-se quatre anys sencers dient-li "cara de pa de quilo" no podia haver-se convertit en la persona més significant de la seva vida. I no estava disposada a què aquells records li arruinessin la cita. La cita. Feia un parell d´anys que no n´aconseguia cap i tot i aconseguir-la en estranyes circumstàncies havia de desfer-se de qualsevol pensament negatiu. Passejava pel zoo una tarda d´estiu qualsevol fins que decidir aturar-se al davant del fossar dels mandrils. No és que li agradés en excés veure a un grup de micos amb el cul pelat enfilar-se a una estructura metàl·lica mentre feien gestos obscens als nens, però la particularitat d´una tarda d´estiu al zoo era, justament, l´absència de nens. Tothom era de vacances. Per aquest motiu li agradava el zoo a l´estiu, doncs es podia distreure veient animals que no li deien que passés els aliments pel làser de la caixa amb més rapidesa, que no es queixaven per haver-se d´esperar a què algú els portés canvi de cent; a les tardes d´estiu al zoo només hi tenen cabuda animals, però tots ells civilitzats. De fet, les poques persones que passejaven pel zoo eren rèpliques seves; gent que cerca quietud mentre s´envolta d´una companyia diferent a la de qualsevol altre dia feiner. Allí va conèixer a l´Esteve. A l´Esteve se li va caure el paraigua prop del camí que duia al fossar dels mandrils sense que se n´adonés. La Lluïsa el va recollir, l´hi va donar i tot seguit, de la mateixa manera que dos desconeguts d´un mateix país conversen sense vacil·lacions quan es troben a l´estranger, van començar a parlar fins que van concloure la seva xerrada decidint que allò s´havia de reprendre.

L´Esteve caminava lentament per la vorera molla. No volia que li passés el mateix que al noi que jugava a fer l´idiota amb un amic fins que va relliscar i va morir al davant del seu edifici un parell de dies abans. Tenia la imatge del cap del noi gravada a la seva ment. No hi havia sang ni res semblant, un únic cop i l´expressió del noi va desaparèixer deixant-lo inert sobre la vorera. Sempre que feia quelcom que exigia certa concentració se li presentava aquella visió. Però aquella nit havia de fer un esforç si no volia que se li aigualís la cita amb la Lluïsa. L´amoïnava arribar tard, però estava convençut de què si després li explicava que el motiu del retard era degut a la seva por a caure i a donar-se un cop al bulb raquidi, ella ho comprendria. Però el pitjor no era el retard, sinó la barreja de suor i pluja que l´impregnava. Havia acabat de treballar a les nou i s´havia de trobar amb la Lluïsa trenta minuts més tard. Quan ho van planificar el dia que es van conèixer al zoo semblava el més adient, però si ara hagués pogut tornar enrera en el temps hagués fixat una altra hora, doncs li hauria permès canviar-se de camisa i agafar el paraigua. El paraigua. No recordava que el principal motiu de la cita era el paraigua. A més, va ser idea d´ell. Quan la Lluïsa va arribar a la gàbia dels ximpanzès (als quals l´Esteve contemplava amb devoció) amb el paraigua que havia recollit al ben mig del camí, van començar a parlar i van arribar a límits d´intimitat inesperats per a un alt executiu com ell, cansat de mantenir relacions socials. De manera que ambdós van pensar que allò havia de tenir una continuació, però haurien de trobar algun detall que assegurés la presència de cadascuna de les parts. Per aquest motiu li va donar el paraigua a la Lluïsa. Ella l´hi portaria aquella nit. L´Esteve sempre havia tingut por de les cites, no exactament d´elles, sinó més aviat de què una vegada acordades no s´arribessin a produir mai. No hauria estat ni la primera ni la quarta vegada que, després de concretar una cita amb una noia, aquesta no s´hi presentés. Per això va pensar que el joc del paraigua li seria de veritable ajut. D´altra banda, la impressió que li va causar la Lluïsa era molt diferent a la de qualsevol altra de les dones que havien passat per la seva vida. A la resta sempre les havia vist com senyoretes que estan instal·lades a un nivell inferior, bé, a totes menys a l´Emma, la dona de la qual va estar enamorat durant dos anys de la seva joventut. Mai va arribar a saber per quin motiu sempre es percebia en aquella posició superior. Després de valorar-ho pensava que podia ser degut al seu alt estatus social o a la diferència d´edat que hi havia amb totes aquelles jovenetes que pretenia endur-se al llit. Allò no li va succeir amb la Lluïsa. Amb ella no van parlar de feina; ella no va voler conèixer-lo per aconseguir un lloc de treball. Ella no semblava voler conèixer a ningú aquell dia concret, doncs va ser ell qui va decidir iniciar la conversa.
Malgrat que a simple vista la diferència d´edat era evident, tampoc va semblar que allò afectés a les divergències d´inquietuds i coneixements, ja que l´intercanvi d´opinions va produir-se amb la mateixa vitalitat que la d´un parell de nens que xerren dels seus personatges de ficció favorits.
Passaven deu minuts de l´hora acordada i ja començava a arribar a la fase on intentava situar-se a la posició de qui l´esperava. Després de deu minuts, ell ja estaria completament convençut de què l´altra persona no es presentaria. Allò li obriria la ferida d´antigues errades i, aquesta vegada, trigaria a cicatritzar. Una nit sota la pluja d´una terrible tempesta d´estiu esperant a algú a qui considerava especial. Suat per culpa de la xafogor nocturna i sostenint un paraigua que, a cada instant, et recorda que ets allí perquè esperes algú que no s´hi presentarà. Havia d´agafar un taxi, no estava disposat a què la Lluïsa hagués de passar per aquella situació. Havia d´arribar a temps.

La Lluïsa havia trobat on resguardar-se de la pluja. No era del tot eficaç, doncs era un balcó sortint de l´edifici situat a la vorera del davant del punt de trobada, però era suficient per permetre mantenir el cabell allunyat de les insistents gotes de pluja. Va passar la tarda a casa de la seva amiga Roser insistint-li que el pentinat havia de dissimular la seva "cara de pa de quilo". La Roser no comprenia l´actitud de la Lluïsa. La mirava i després mirava els estralls que havien fet en ella els dos embarassos que havia passat. La Lluïsa començava a mirar el rellotge amb insistència. No volia mostrar signes d´una possible desesperació als pocs transeünts que es creuaven amb ella, així que esperava a què passessin de llarg per mirar la situació de les agulles. Passaven vint-i-set minuts, pràcticament vint-i-vuit ja que l´agulla dels segons voltava el nou i faltaven quinze segons per completar el minut. Va començar a pensar si alguna vegada havia esperat a algú durant tanta estona al carrer. A casa sí, però esperar a casa era molt diferent a fer-ho al carrer. A casa un es podia distreure (poc, doncs ella sempre s´impacientava quan havia de rebre una visita), però al carrer l´única distracció que havia trobat era la de comptar les cigarretes que hi havia al terra. Va començar a pensar en l´Esteve i va intentar comprendre què podia estar passant. Potser arribava tard habitualment, de manera que no sabia si li convenia esperar-lo; no volia perdre hores de la seva vida esperant a algú quan podria estar fent quelcom més profitós. Potser durant la setmana que havia transcorregut des que es van conèixer havia patit alguna malatia, o potser algun parent seu havia mort. Potser preferia perdre el paraigua i no haver-la de suportar una altra vegada. Potser preferia no haver-se de mullar a haver-la de suportar. Potser era ella l´única beneita capaç de fer-se un pentinat, de comprar-se un vestit barat blau que ja començava a destenyir-se i d´esperar sota una pluja torrencial l´arribada d´un desconegut. Va acabar decantant-se per aquesta opció. La seva baixa autoestima i les seves experiències prèvies li havien ensenyat a ser del tot pessimista, de manera que no tenia cap motiu com per pensar quelcom diferent. Portava trenta minuts esperant a algú que, segurament, seria a casa seva enfotent-se de valent d´una bleda com ella mentre mirava per la finestra els enormes bassals d´aigua del carrer. O podia ser encara pitjor. Potser esperava a algú que ni tan sols la recordava. Potser la importància que li va donar a l´Esteve no va ser recíproca, potser era ella la que, com a conseqüència de les seves funestes experiències, l´havia idealitzat, la que va veure en ell a algú veritablement especial. Sempre havia cregut que era ella la que no veia
les coses com eren en realitat, la que veia possibles senyals a llocs equivocats, la que havia estat capaç de creure en una possible relació de futur entre ambdós quan, en realitat, només va ser una ensopegada entre dues persones. Aquell retard de més de mitja hora no feia res més que reforçar aquestes opinions. Però va tornar a mirar-se el paraigua. Qui li hauria donat el paraigua per tornar-li una setmana més tard? Era un detall desconcertant, doncs en un primer moment li van semblar prou evidents les intencions de l´Esteve. De fet, va quedar clar que li donava el paraigua perquè era ell qui tenia por de què ella no s´hi presentés. Però per què havia passat ja mitja hora i ell encara no havia aparegut? Va optar per la resposta més coherent amb el seu estat d´ànim: la va veure dèbil, la va veure dèbil i va voler jugar amb ella. Havia de ser això. Després de la xerrada inicial, l´Esteve va adonar-se de com de desgraciada se sentia la Lluïsa i va decidir donar-li el paraigua per fer-li més mal del que ja havia rebut. No podia ser res més, això justificava el retard. L´Esteve era una versió molt més sofisticada d´en Cristian. Si en Cristian li va fer mal amb un simple mot durant quatre anys, l´Esteve li faria molt més mal en una sola nit. Amb només trenta minuts d´espera, l´Esteve aconseguiria substituir la importància que en Cristian tenia a la vida de la Lluïsa. No l´oblidaria. Ningú és capaç d´oblidar "cara de pa de quilo" després d´escoltar-ho més de set vegades al dia durant quatre anys. Però això de l´Esteve s´acumularia i la faria tocar fons. No sabia si estaria prou preparada com per poder fer front a aquesta nova situació, de manera que no li quedava cap altre remei que esperar a què arribés l´Esteve i acabés, amb la seva presència, amb els pensaments negatius provocats per en Cristian. L´única solució per aconseguir derrotar els fantasmes del passat era esperar que l´Esteve només fes tard.

Tot i que va trigar a trobar un taxi, ho va aconseguir. Sabia que les seves esperances eren inútils. Una noia com la Lluïsa no esperaria a un home vell durant quaranta minuts. "De fet, segurament ni s´hagi presentat", pensava. El pas del temps va sumir a l´Esteve en un pessimisme que li feia pensar qualsevol alternativa negativa. La Lluïsa tindria un paraigua nou i tot gràcies al seu interès de reviure els anys d´adolescència. Feia poc que havia complert els cinquanta-quatre anys i veia la seva vida com quelcom que comença a apagar-se. Li quedava un any de feina i després podria viure bé gràcies a una jubilació bastant important. Però aquell consol no li servia de res. Es recordava a ell de jove, emprenedor i ambiciós, i tot i que estava content d´haver aconseguit els seus propòsits, li mancava la placidesa que otorga la companyia d´algú especial. No li importaven les dones amb les que havia anat al llit, el que ara volia era trobar una que se li fiqués al cap de debò. Ara tindria tota una nova vida (així era com li venien els de l´empresa el concepte de jubilació) i no volia deixar de compartir-la amb algú veritablement especial, no volia penedir-se d´errades del passat, volia estar amb algú com la Lluïsa. Volia estar amb la Lluïsa.
El taxi va aturar-se. Mentre treia els diners de la cartera, l´Esteve no podia evitar mirar el carrer per veure si podia trobar a la dona que li havia fet accelerar més el cor sense que ella estigués present. Tot i que li tremolaven les mans, va poder entregar-li les monedes al taxista sense fer-les caure i, a continuació, va baixar del cotxe.
La seva vista buscava desperadament algun indici de la presència de la Lluïsa, però semblava que res li era favorable. Va començar a ploure amb més intensitat, va mirar el rellotge i va adonar-se de què ja passaven quaranta-nou minuts de l´hora acordada. Pràcticament cinquanta ja que l´agulla dels segons voltava el nou i faltaven quinze segons per completar el minut. Era massa tard i l´Esteve no veia a la Lluïsa enlloc. Va mirar a l´altra banda del carrer, va apropar-se a les cantonades per comprovar si ella es refugiava a algun garatge, però aquella relació que tant l´havia satisfet a la seva ment durant aquella setmana no es podria arribar a convertir en real. Va pensar que si ell hagués estat esperant encara seria allí. De jove creia en la norma dels set minuts, "algú es pot considerar puntual si arriba dins un marge de set minuts de l´hora prevista", però les seves experiències amb dones el van fer adonar-se de què aquella norma era bastant desencertada. De fet, sempre va pensar que si li va demanar a l´Emma de casar-se amb ell va ser per no haver-la d´esperar més. Estant casats s´estalviaria un munt de temps d´espera.
La pluja no amainava i els raigs que apareixen al cel il·luminaven tot el carrer. Va fer un altre reconeixement de la zona sense èxit. Tot havia acabat, la relació que més il·lusió li havia fet no arribaria a concretar-se degut a què van decidir que havia de ser especial. "Molt especial" eren les dues paraules que més mal li feien ara. Quan els dos van parlar al zoo, reien en adonar-se de com de senzilla era la manera en què s´havien conegut. "Totes les grans parelles tenen una gran història sobre com es van conèixer" va dir l´Esteve prop dels pingüins. Ell creia que la idea era bona, arreglarien el destí, farien especial una situació que no hagués passat de la simple anècdota. D´aquesta manera, anys més tard, explicarien la seva primera trobada al zoo, però també la seva primera cita on tots dos haurien acudit per tornar un paraigua sense saber res l´un de l´altre. Només els seus noms i alguna afició. "No hem de saber cap detall que doni informació sobre les nostres vides, així serà molt més romàntic", li va dir l´Esteve que ara tornava a casa amb els ulls plorosos i maleïnt cadascuna de les seves frases. Les llàgrimes per no haver-se pogut trobar amb la Lluïsa eren camuflades per la pluja que queia a la ciutat. L´Esteve només pensava en la Lluïsa, en la seva jubilació anticipada i en els més de quinze anys que hauria de passar amb l´Emma si algú dels dos no es moria abans. Potser havia de ser així, potser el seu excés de romanticisme no tenia cap altra sortida. "Hauria d´haver estat més pràctic, li hauria d´haver demanat el que fos, qualsevol detall, qualsevol detall…" es repetia de camí a casa.

La Lluïsa no acabava de creure´s el que feia. Després d´haver esperat a algú que li havia fet més mal que qualsevol altra experiència del passat, ara era davant del fossar dels mandrils amb el paraigua de l´Esteve a les mans. El seu cap intentava assimilar el rebuig més dolorós dels últims anys i intentava esperançar-se amb qualsevol detall. Els diaris informaven de la terrible tempesta del dia anterior i del munt d´inundacions que va haver a la ciutat. Però s´adonava de què per moltes inundacions i embussos, cinquanta minuts eren massa per a una cita. Ella ja estava preparada tres hores abans de la prevista i si l´Esteve hagués tingut el mateix interès, hagués arribat a temps. Tot i que si existia alguna petita possibilitat no havia de soterrar-la, encara. De manera que sostenia el paraigua entre les seves mans, al mateix temps que observava com els mandrils feien gestos obscens a un parell de nens que se´ls miraven.