Tanca'ls... i no els obris

Ella

I va obrir els ulls. Tenia la sensació que el temps no havia passat, que fins i tot la llum que es filtrava per les escletxes de la persiana era encara la llum del sol de juliol. D' un juliol que havia estat brillant i calorós i que no s'assemblava ni per la més mínima casualitat al temps que acabava de transcórrer aquell primer dia d'agost, plujós, fred. No va pensar que allò potser era un presagi del que s'apropava.

Va sentir la seva mà calenta a l'esquena. Hauria jurat que al adormir-se estava de cara a ell però suposava que el somni inquiet que havia tingut, l'hauria fet remoure d'allò més i que no l'hauria deixar parar quieta en tota la nit. Nit ?Es pot dir nit quan un s'adorm passades les nou del mati? Deixem-m'ho en nit, que era el que tots dos sentien. Nit, encara que a fora fes hores que brillava el sol d'un nou dia, reconciliat amb la tempesta que havia assolat la costa Daurada la nit anterior. Ben poc els havia importat a ells. La pluja no els destruiria allò que havien passat tan temps desitjant (sense fer-s'ho saber, clar, l'un a l'altre) o almenys intentarien que no fos així. Hi havia massa coses en contra com perquè un simple estat meteorològic espatllés aquell viatge.
Ella, però, la tarda anterior, al veure les primeres gotes que queien sobre el vidre del cotxe que la portava a aquell lloc clandestí (clandestí aquells dies, car hi havia passat estius sencers) i que li feia sentir esgarrifances al pensar en la mentida emesa per tal de quedar-s'hi amb ell a soles, va tenir la sensació que la pluja era un mal auguri. El noi, sense saber-ho, compartia un viatge amb la pluja i ambdós s'apropaven poc a poc al poble costaner.
- Avisa'm quan arribis al pis- li havia dit ell per missatge. No era una persona a qui li agradés trucar. Bé, de fet era a ella a qui no li agradava despenjar el telèfon mòbil, si bé creia que quantes menys vegades sentís la seva veu per l'aparell telefònic, menys mal s'enduria d'aquella relació. Cadascú té les seves pròpies formes de protecció.
- Totes precaucions són poques- es deia. Tot i així el féu esperar, i ell esperà, sota la pluja, però es que ella ho volia tot perfecte. Noi imperfecte, noia imperfecte però havia de ser, malgrat tot, una nit perfecte.

I ho va ser: el retrobament, les paraules, els gestos, el sopar, les copes. Sempre amb aquell posat d'indiferència mal dissimulada, complicitat i picardia, parlaven, reien, es miraven. Ella no creia el que estava vivint: Com havia arribat fins allí? Quan, les coses van començar a anar tan depressa que fins i tot ella mateixa se sorprenia quan es parava a pensar? Havia sigut això, que no havia pensat, que s'havia deixat portar, que de fet ja tocava. La paret imaginària que portava construint al seu voltant perquè ningú li fes mal era ja tan alta que no hi havia ningú que pogués(o que volgués) enderrocar-la per veure-hi que hi havia al darrera.
Com es pot saber si el que s'està fent és el correcte? La resposta és fàcil: mai se sap si el que un fa és correcte o no, el que fa que una cosa sigui correcte és que la mateixa persona ho consideri així.
Mai havia sentit aquella sensació encara que ara, li semblava haver-la sentit des de feia molt temps. Era ell qui havia precipitat les coses? (es responia afirmativament, pensant d'aquesta manera que potser no tot ho havia forçat ella).

Va remoure's al llit i es va posar de cara a ell. Li agradava veure com dormia, com el seu respirar era la única cosa que se sentia en el silenci de l'habitació on estaven. De cop pensà que en tota la nit no havia mirat el mòbil. S'aixecà i mirant de fer la menys fressa possible el va anar a agafar, va trobar el que s'esperava i va sentir una esgarrifança a l'esquena quan va intentar recordar el que havia somiat. De fet, no se'n recordava gaire, però sabia que no havia sigut res de bo. Es va tornar a estirar al llit però no va poder tornar a dormir. Hagués jurat que quan se n'havia anat a dormir hi havia una manta que la colgava per complet i que, fins i tot, en alguns moments de la nit, l'havia arribat a molestar.
Va brandar el cap per què aquestes coses se li anessin del cap. Ara ja no sabia si el malestar que sentia era fruit de la ressaca que portava a sobre o de les coses que li dansaven per la ment des de feia tanta estona.

Ell

I va obrir els ulls...Ell. I la va veure estirada mirant enlaire com brandava el cap i va somriure. Se li va acostar i li va donar un petó a la galta. Ella, però, seguia amb la mirada fixa al sostre. Ell, intrigat, hi va mirar, però no va aconseguir endevinar perquè les taques d'humitat li interessaven tant de sobte. Va pensar que potser creia que d'un moment a l'altre el sostre s'ensorraria i va deixar anar una rialla.
- Estàs com una cabra- va dir ella somrient.
- No tant com tu - féu mentre la mirava. Què pensaves?
- Res, suposo que ximpleries.
Ell sabia que no es tractava de ximpleries. El temps se li escolava per les mans sense que pogués fer res per aturar-ho... A quantes persones havia mentit ell també per estar allà? Segurament a moltes més que no pas ella. De fet, ningú sabia tota la veritat. Suposava que era massa d'hora perquè se sabés una noticia de tal magnitud. Una notícia que cauria com una bomba en la seva colla d'amics i coneguts. La va notar intranquil·la i la va ofegar en una abraçada plena de calor i sentiment. Se sentia tan bé tenint-la entre els seus braços que si hagués pogut quedar tota la vida, immòbil, amb l'esguard perdut, deixant passar les hores.
Perquè no podia saber què sentia? Perquè no li quedaven d'una vegada per totes clars els seus sentiments? Uns dies s'aixecava i sentia que estimava la persona que tenia al seu costat dormint. Eren tants anys.. Però en aquells mateixos dies també tenia la necessitat o la curiositat o la dependència o el que sigui que fos, de saber que estava fent aquella personeta inestable que havia conegut feia ja més de dos anys, aquella barreja de plors i somriures que havia trencat els seus esquemes i que ara es trobava a l'altre cantó del llit.
Li agradava veure com es divertia, però a la vegada li feia mal veure com parlava amb altres nois que sentien(i ho sabia del cert) un sentiment més intens per ella que no pas ell. Però sabia que era ell qui regnava en el cor de la noia o si més no, així li havia fet creure.
Havia decidit, dons, deixar-se portar pel que sentís en cada moment. Ja hi hauria temps per pensar què faria en un futur i com se'n desfaria d'aquell sentiment de culpabilitat que s'apoderava d'ell cada vegada d'una forma més intensa, dia rere dia.

La jornada es va presentar com ell s'imaginava, va aconseguir oblidar-se de tot el que l'envoltava, amb ella va passar unes hores increïbles i tot plegat es va convertir en un d'aquells dies que la memòria fa difícils d'oblidar. Encara que res del que havien fet no havia tingut cap mena de profit, va sentir per primera vegada que era lliure, que res el lligava a ningú, que podia actuar des de feia molt temps com desitjava.
No havia mirat el mòbil només que en dos ocasions comptades i per aquest motiu, es va preguntar perquè va tenir que ser ella la que va veure, a última hora de la nit, com s'encenia la llum del seu telèfon i l'ombra que no havia planejat en cap moment sobre d'ells li enfosquia la cara quan va mirar qui trucava. Era el despertar a la realitat. Per ella, però també per ell. Per això i per moltes coses més, la nit que acabaven de viure, que havia de ser la primera de les dues que tenien, es va convertir en un obrir i tancar d'ulls en l'última. Perquè ell ho va voler, però també perquè no hi havia cap altre solució. I si n'hi havia, no la va voler contemplar. És cert que aquell afer va afectar la relació que tenien, és cert que ella va perdre la poca confiança però, els esforços d'ell en les setmanes posteriors van ser més que significatius per creure que tenia ganes de que el perdonés i que la noia li importava molt més del que havia demostrat.

Ella, per la seva part, sempre va guardar en la memòria el record d'aquella primera nit. I es va prometre que plasmaria sobre paper tot allò que havia sentit aquell dia.


Ella

I va obrir els ulls. Quantes vegades els havia obert ja? Li semblà que repetia aquesta acció contínuament. Aquesta vegada, però, el sol que es filtrava per les escletxes que la persiana deixava obertes no s'escolava amb tanta claredat com la primera vegada que havia despertat. Era més aviat un sol esmorteït que amb prou feines aconseguia il·luminar la cambra on es trobava(com si no fos el sol d'estiu, com si hagués passat el temps). Va estirar la mà per tocar l'esquena d'ell, per donar-se confiança en aquell despertar que ja de bon principi li resultava força estrany. La seva mà, però, va caure en sec sobre el matalàs fred. Allà no hi havia, ni hi havia estat ningú, almenys en aquella nit. El cantó esquerre del llit s'estenia davant seu, llis, intacte.

La mateixa esgarrifança que li havia recorregut l'esquena moments abans va resseguir-li l'espinada però aquesta vegada de manera més intensa. No li agradava sentir allò, no li agradava sentir-se tan sola, tampoc li agradava la manta que la cobria, malgrat que aquesta li oferís el calor que en aquella estança necessitava, no li agradava l'ambient fred que hi havia en l'aire en una habitació que, de tan càlida, moments abans(moments abans? ara ja ho dubtava) s'hi hauria pogut adormir sense res a sobre. No li agradava sentir unes veus que venien del menjador que deien que aquella nit, a les tantes de la matinada, acabava de néixer la que s'hauria de convertir en la futura reina d'Espanya. Va ser llavors quan es va adonar que el què havia viscut feia tan sols uns moments, el que li semblava un somni, era això mateix, un somni. Un somni d'una realitat viscuda tres mesos abans. Una realitat de la qual ja no en quedaven res més que els records que n'era capaç de reviure. Ara ja no li quedava cap dubte, el sol que lluitava per entrar era de Novembre. D'un Novembre que ja era allí.


De cop va tornar a sentir les paraules d'ell, pronunciades durant aquells dies d'estiu que van passar a la Costa Daurada, les que deien que des d'un principi l'havia considerat la seva "ex". Mai l'actual (impensable, perquè ja n'hi havia una), ni l'amant, sempre la seva "ex", perquè semblava que la coneixia des de feia tant de temps que el terme "amant" li semblava massa poca cosa. Ella es va adonar de la raó que tenien les seves paraules tres mesos després. Però també es va adonar que, per sort, existia gent que no la considerava des del principi com la seva "ex" sinó com una persona a la qual acabaven de conèixer i a la qual, el temps, ja s'encarregaria de donar una o altra etiqueta. Així és com havia de ser. I pensant aquestes coses s'aixecà amb un somriure als llavis però pensant que allò que havia viscut, ho retindria a la memòria molt més temps del que a ella li hauria agradat.

Epíleg

I va obrir els ulls...i la va veure davant seu, ballant, indiferent a ell i a tot el que l'envoltava i va pensar com canvien les coses amb el temps...i els va tornar a tancar movent-se impassible al ritme de la música, sense saber, que aquests pensaments també passaven per la ment d'ella i que, ni l'un ni l'altre, mai ho arribarien a saber. A fora començaven a caure les primeres pluges de febrer.